Canes es rendeix a la sublim ‘Carol’ de Todd Haynes

Cate Blanchett i Rooney Mara viuen una història d’amor que adapta una novel·la de Patricia Highsmith

Si el Festival de Canes s’acabés avui la Palma d’Or ja tindria amo. El nou film de Todd Haynes, Carol, va ser rebut per la premsa acreditada amb la mena d’ovació reservada per a La vida d’Adèle, Amour i casos similars. Un tractament merescut: la cinta és una gran història d’amor dirigida amb exquisidesa i sensibilitat, una peça d’orfebreria melodramàtica que regala una nova interpretació d’una perfecció insultant a càrrec de Cate Blanchett. I amb els Weinstein al darrere com a productors, no hi ha cap dubte: serà un dels títols que comptarà quan comenci la temporada de premis.

No es pot dir que sigui una sorpresa: Carol ja semblava a priori el projecte ideal per a Haynes, el director contemporani que ha sabut reciclar millor les fórmules del melodrama clàssic nord-americà a Lluny del cel i la minisèrie Mildred Pierce. Aquí adapta una novel·la que Patricia Highsmith va publicar amb pseudònim el 1952: The price of salt, editada també com a Carol, l’única novel·la no criminal de l’autora i la seva obra més personal; també una de les primeres novel·les sobre una relació lesbiana que acabava amb un final feliç. Les protagonistes són dues dones, una de rica i elegant a punt de divorciar-se del marit (Blanchett) i l’altra més jove i insegura, dependenta d’uns grans magatzems (Rooney Mara). Una breu conversa i un guant oblidat al mostrador serveixen d’excusa per començar una relació que cap de les dues sent la necessitat de definir.

El silenci d’una mirada

La més gran, la Carol, ja ha tingut relacions amb dones; l’altra, la Therese, encara està descobrint qui és, sense presses ni equívocs. Però totes dues saben el que senten. I la seva atracció no s’expressa tant en les escenes de sexe (només n’hi ha una en tot el film) com en la silenciosa comunió de les seves mirades; i la forma en què Haynes ho filma, precisa, expressiva, esquivant qualsevol sentimentalisme, és un regal per als ulls de qualsevol cinèfil. Les paraules són importants; però sobretot l’atmosfera, els detalls i el virtuosisme estètic amb què es recrea el Nova York dels 50 en un format de Super 16 mm que remet a la bellesa boirosa dels quadres de Hopper. La magnífica banda sonora de Carter Burwell, el compositor habitual dels Coen, acaba convertint la pel·lícula en una experiència sublim.

Evidentment, la societat s’acabarà interposant en la relació entre la Carol i la Therese; però la pel·lícula evita situar el lesbianisme com la qüestió fonamental del relat. “A Carol es presenta la idea que la sexualitat de cada persona hauria de ser una qüestió personal”, va afirmar Blanchett, seriosa. L’actriu també va parlar de les declaracions que ha publicat Variety sobre les seves experiències lesbianes: “Em van preguntar si havia tingut relacions amb dones i vaig contestar que sí, moltes. Després vaig afegir que no havien sigut sexuals, però van decidir no publicar aquesta part. En realitat, tot això no hauria de ser assumpte de ningú avui dia”.

Haynes va elogiar la manera en què la novel·la de Highsmith explorava la relació romàntica amb la intriga i tensió de les seves obres criminals; un reflex invers de la forma en què el subtext homoeròtic tenyeix moltes obres de l’autora d’ El talent de Mr.Ripley. També la utilització del punt de vista: “A la pel·lícula comencem amb la perspectiva de la Therese i després anem a la de la Carol -va apuntar el director-. La idea era adoptar sempre el punt de vista del personatge més fràgil, el més enamorat”. Així, quan la pel·lícula retorna a l’escena inicial -situada cronològicament cap al final del relat-, els petits canvis omplen la seqüència de significat i emoció.

Autoajuda cinematogràfica

També a la secció oficial, Mon roi ha tornat a situar molt baix el llistó del cinema francès per entrar al festival. Dirigida per Maïwenn i protagonitzada per Emmanuelle Bercot -la directora de la inaugural La tête haute -, la pel·lícula arrenca amb un accident d’esquí que envia la protagonista i el seu genoll trencat a un centre de rehabilitació. Com ens informa amablement una psicòloga, la lesió és una metàfora d’un altre trauma personal que, segons descobrirem en una sèrie de flash-backs, consisteix en la relació tòxica que la dona té amb un potentat immadur i egocèntric (Vincent Cassel) que tan bon punt decideix que es vol casar i tenir fills com lloga un altre pis on escapar-se per fugir del mal humor de la seva parella.

La naturalitat de Cassel i Bercot, entregats i creïbles, ajuda lleugerament a empassar-se una història plena d’obvietats i maniqueisme sentimental amb lectures metafòriques tan subratllades que només falta escriure-les en un rètol. Un film, a més, en què homes i dones responen a estereotips simplistes de gènere que sembla autoajuda cinematogràfica per a dones atrapades en males relacions. En resum, la pitjor pel·lícula que s’ha vist fins ara en competició oficial.