Claudia V. Poblete Hlaczik: “He aconseguit deixar de sentir que són els meus pares”

BarcelonaSi la història de l’afganesa Nadia Ghulam va deixar el públic arrapat a la cadira fa dos anys, l’experiència de Claudia Victoria Poblete Hlaczik no es queda enrere. La Conquesta del Pol Sud estrena al CCCB -del 28 al 31 de juliol- un nou documental escènic en què es reconstrueix la descoberta, per part d’una noia de 21 anys, que havia sigut robada als seus pares quan tenia 8 mesos i afillada per un militar i la seva dona. Claudia acosta a l’espectador el testimoni en primera persona, interpretat per la mateixa víctima, i l’amplifica a través d’un muntatge escènic en el qual participen el director, Carles Fernández Giua, i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer, que desplega un joc de pantalles per aprofundir en el documental.

La família de la Claudia li va perdre el rastre el 1978, quan van arrestar els seus pares, tots dos desapareguts durant la dictadura argentina. La van seguir buscant durant dues dècades fins que un oncle la va localitzar l’any 2000. Les proves d’ADN contrastades amb els avis no van deixar lloc al dubte. Al judici, el 2001, per primera vegada una filla robada va testificar en contra dels que se’n van apropiar: per primera vegada hi va haver penes que es van complir i a partir d’aquest cas es comencen a derogar les lleis d’impunitat i és possible jutjar els repressors i els seus crims. És la néta recuperada número 67 i avui n’hi ha 120.

En quin moment sospites que els teus pares potser no ho són?

Devia tenir 17 o 18 anys. Penso que, per edat, no poden ser els meus pares biològics, però en cap moment penso que puc ser filla de desapareguts. En aquella època a l’Argentina no es parlava del tema, i a casa meva menys. I mai els vaig comentar res.

En quin moment surt a la llum?

Quan tinc 21 anys i em citen d’un jutjat perquè hi ha una denúncia: hi ha dubtes sobre la meva filiació. Des dels anys 80, just acabada la dictadura, ja hi havia denúncies de les Abuelas de la Plaza de Mayo contra els Landa [els apropiadors] perquè eren molt grans per tenir una filla i ella havia patit un càncer de mama, de manera que era impossible que fos mare. Però la família que creia que jo podia ser la seva néta no era la meva. Els Landa van aconseguir desestimar el cas un parell de vegades. No feien exàmens d’ADN, encara. Anys més tard el meu tiet s’adona que les dates quadren amb la seva neboda i força la investigació.

A l’hora de la veritat, ¿dubtes sobre si et vols fer la prova?

D’entrada volia, perquè ja tenia el dubte de si era adoptada. Llavors no hi havia una legislació per obligar-m’hi, però el delicte només es podia provar amb la meva sang, i el jutge va posar això en joc. I Landa em va deixar fer, perquè crec que sabia que allà hi havia la veritat. Ara bé, si ell s’hi hagués oposat, no ho hauria fet.

Què passa quan descobreixes que no ets Mercedes Beatriz Landa sinó Claudia Poblete Hlaczik?

Tot i tenir dubtes, no m’ho creia. Anava mig preparada per pensar que tot era mentida. Ni tan sols amb el 99,9% de l’examen d’ADN m’ho creia. El que em convenç és una foto meva de nadó poc abans del segrest que és igual que la primera foto que tinc amb els meus apropiadors. I veient les fotos dels meus pares no me’n va quedar cap dubte. Al principi és una bogeria, és com que et treguin el terra de sota els peus. Després sents que ets com dues persones, perquè canvia del tot la teva visió del món. Ara sento que torno a ser una sola persona amb una història.

Què sents respecte als Landa?

Posar les coses a lloc va ser un procés llarg. Al principi seguia enganxada afectivament als meus apropiadors. Em va costar molt veure la seva responsabilitat real, tot i que vaig testificar en contra seu al judici perquè vaig sentir que no podia avalar una apropiació. Res no justifica el que van fer. I me n’adono del tot quan em converteixo en mare: veig què significa com a adult mentir-li cada dia a un nen, saber la veritat i ocultar-la. Llavors és quan aconsegueixo adjudicar-los la responsabilitat. Encara hi mantinc un vincle, no he aconseguit trencar-lo del tot, però amb els anys he aconseguit deixar de sentir que són els meus pares. I no tenen relació amb els meus fills. També em va costar reconstruir la relació amb la meva família, però ho hem aconseguit. Van ser molt respectuosos amb els meus tempos i les meves contradiccions.

Per què dus tot això a l’escenari?

Sempre havia volgut escriure, i era una oportunitat per posar-ho en joc. Ha sigut curatiu per a mi, crec que pot ser útil i posa humanitat a una història que està oberta.