MÚSICA

“Convé que l’orquestra doni la cara”

Josep Pons renova com a director musical del Liceu amb l’objectiu de consolidar la feina feta

Josep Pons (Puig-reig, 1957) va signar dimarts passat la renovació com a director musical del Gran Teatre del Liceu fins al 2022. D’aquesta manera es feia oficial el que s’havia anunciat a finals de l’any passat. El mestre Pons té quatre anys més per completar el projecte de millora i consolidació de l’orquestra. “Quan vaig arribar, el 2012, em van demanar que construís una orquestra, i ara som al 50% del recorregut. Si he renovat és perquè crec que hi ha les eines. A més, l’actitud dels músics és immillorable”, explica Pons, sempre amb un bolígraf i paper a mà per il·lustrar els comentaris amb dibuixos i gràfics.

Josep Pons té la mirada llarga, tant cap al passat com cap al futur. No sembla amic de les presses, sinó un incondicional de la constància que entén que els resultats depenen d’un procés en què la improvisació i l’arbitrarietat no tenen cabuda, sense oblidar que en el fons tot depèn de “voluntat política i diners”. “En el seu moment vaig acceptar amb la condició que el projecte per al qual m’havien de contractar es complís fil per randa. I el primer que calia fer era solucionar el dèficit estructural de places de l’orquestra. Però com a conseqüència de la crisi comença la davallada, que és com una riuada que s’ho endú tot. El primer acord de convocatòria de noves places ja no es podia complir i vaig dir que marxava perquè no tenia sentit continuar aquí”, recorda. La posterior negociació amb l’aleshores director general del Liceu, Roger Guasch, va convèncer Pons, que ha continuat treballant amb un propòsit: la millora de l’orquestra.

Evitar la grisor

Les eines que demanava Pons, a banda de les noves places de músics, eren potenciar els concerts simfònics, crear un cicle de cambra (que finalment s’estrenarà la temporada que ve) i fer enregistraments i gires. “En això de les gires també hi ha una qüestió psicològica. Una orquestra de fossat com la nostra està soterrada i convé que doni la cara. Ha de poder tenir visibilitat. Són orquestres anònimes. Sí, poden tenir personalitat, però no saps qui són els músics i tendeixen a tornar-se grises. Quan les treus a l’escenari els toca el sol i floreixen com una flor. És fonamental, tant fer gires com concerts simfònics”, diu amb rotunditat.

Per què el Liceu necessitava construir una orquestra? Pons respon sintetitzant l’evolució de l’ànima liceista. “Els cantants sempre han sigut la prioritat del Liceu: grans noms i veus grans per a les necessitats d’aquest teatre -explica-. A més, hi ha una certa mitomania. El Liceu sempre ha tingut els seus mites, com Renata Tebaldi, i això perdura, perquè ara Iréne Theorin està naixent com a mite d’aquesta casa. Quan Albin Häsenroth va entrar com a director artístic, el 1990, hi va afegir la importància de la posada en escena. Deia que calia que no només emocionessin les veus, sinó que l’emoció també havia d’arribar a través de la posada en escena. Va ser una aposta decidida dins d’un corrent que compartia amb Gerard Mortier i d’altres, i que Joan Matabosch va continuar. En veus i direcció escènica el Liceu podia parlar de tu a tu amb altres teatres internacionals, però no en l’aspecte musical. Per això em van venir a buscar”.

El model que Pons tenia al cap era el d’orquestres com la Gewandhaus de Leipzig, la Staatskapelle de Dresden i la Staatskapelle de Berlín, “on el departament d’orquestres és molt important i a més de servir el teatre organitza concerts simfònics i temporades de cambra”. “L’any passat, parlant amb Barenboim, em va preguntar si al Liceu feia concerts simfònics, que eren importantíssims. I tant! Per a mi són necessaris, terapèutics, perquè una orquestra ben treballada en programes simfònics és una orquestra que dona molt bona resposta en l’òpera”, diu Pons.

En un teatre com el Liceu tot forma part d’un ecosistema i per tant tot està relacionat. Pons no interfereix en la programació operística, que és responsabilitat de la directora artística, però no amaga que hi ha “un dèbit de grans batutes”. “Hem d’aconseguir que vinguin a dirigir òperes. Però perquè vinguin, a part de diners, cal tenir un instrument molt polit -assegura-. Molts directors d’aquests van a teatres en què les orquestres tenen un rendiment altíssim”.

Aconseguir aquest rendiment és la feina de Pons. Fora del seu abast queden aspectes com l’ampliació del fossat -“una orquestra Strauss no hi cap”, recorda- i la millora de l’acústica del Liceu. “És el nostre pitjor enemic. És una acústica exageradament seca, amb una reverberació molt baixa. Té les parets folrades de roba i les baranes i els seients de vellut gruixut. És a dir, tenim tot el pitjor. Com se’ls va ocórrer fer això?”, es pregunta el mestre Pons.

Música de cambra, els rondos de l’orquestra

A Josep Pons li agraden els símils futbolístics. “Al futbol hi ha feina de gimnàs, pissarra per estudiar tàctiques, rondos... ¿I què són els rondos en una orquestra? La música de cambra”, diu. La temporada vinent el director musical del Liceu per fi veurà com es compleix una de les demandes que va fer quan va arribar al teatre fa quatre anys: engegar un cicle de cambra protagonitzat pels músics de l’orquestra. “Per a mi és fonamental. Cal que els solistes facin quartets. I si el quintet de vent respiren sols, també respiraran amb l’orquestra”, explica. Com en el cas dels programes simfònics, no es tracta tant de si Barcelona necessita una altra temporada de cambra, sinó de com aquest cicle pot servir per millorar el rendiment de l’orquestra. De moment hi ha programats concerts de quatre formats: quartet de corda, conjunt de metalls, cor i orquestra de cambra. Com en els concerts simfònics, l’eix també serà Wagner.