Cultura 11/11/2015

Cultura catalana: L’hora de madurar i arriscar-se

Més de 40 experts del sector es posicionen en un assaig coordinat per Jordi Cabré

i
Jordi Nopca
4 min
Cultura catalana:  L’hora de madurar 
 I arriscar-se

Barcelona“En aquests últims anys hem viscut una acumulació de canvis: més enllà del procés polític obert, s’ha donat una crisi de valors, econòmica i tecnològica -exposa Jordi Cabré, novel·lista, polític i coordinador del volum El canvi cultural a Catalunya (Pòrtic)-. Bona part d’aquestes transformacions impliquen la voluntat de créixer i madurar”. Cabré considera que després de gairebé quatre dècades de “democràcia i autonomia catalanes” s’ha donat “una situació de purga”: toca “arriscar”.

“En pocs anys la bombolla del sistema cultural ha esclatat -recorda-. Cada poble havia de tenir un auditori i un teatre, sense plantejar-se realment si el model era viable. En poc temps hem passat a l’altra banda del pèndol i només parlem de gestió, eficiència i màrqueting”. Si les últimes dècades han servit, entre altres qüestions, per “dotar el país d’estructures, com s’havia fet en el Noucentisme”, el pas següent -el pas del risc- implica “tornar al Modernisme, és a dir, impulsar la creativitat, la transgressió i la bohèmia”. Aquesta és la seva visió, compartida en part per alguns dels 44 experts que han col·laborat en el llibre.

CAPITALITAT

Barcelona: de la depressió a un model d’èxit

Uri Altell, un dels fundadors del festival In-edit de documentals musicals, recorda que “la Barcelona preolímpica era una ciutat deprimida, amb molts complexos i molt malejada per la dictadura”. I afegeix: “També val a dir que era una ciutat permissiva”. No figurava als mapes internacionals. “Va venir l’Olimpíada i de sobte, sense sortir de casa, ens va internacionalitzar”. Les propostes es van multiplicar fins al punt que, com recorda Altell, “actualment, de maig a novembre, hi ha 3.500 festivals (competint sovint pels mateixos artistes, cosa que distorsiona els preus a nivell internacional i, per què no dir-ho, també genera una clara saturació)”. El seu festival, a més de celebrar-se anualment a Barcelona, s’ha expandit a països com Xile, el Brasil, Colòmbia i Grècia: és un model d’èxit, igual que altres cites emblemàtiques com el Primavera Sound i el Sónar.

Jaume Ciurana, extinent d’alcalde de Cultura, diu que Barcelona, “més enllà d’una urbs, més enllà d’una marca, és, sobretot, una idea” que està “en expansió i disputa”. Reclama la capitalitat barcelonina: “Ha sigut el principal focus de creació i pensament a Catalunya i ha fet de la cultura un dels trets definidors de la seva identitat com a ciutat”. L’imaginari col·lectiu que ha de “perseguir i construir” ha de tenir com a eixos vertebradors del seu cosmopolitisme “la catalanitat, l’europeisme i la mediterraneïtat”.

LLENGUA

Avançar cap a una societat plurilingüe

El filòleg i historiador Jordi Manent se centra en la necessitat d’una nova política lingüística, que es podria resumir en aquesta premissa: “Més castellà a l’aula i més català al carrer”. Desglossada una mica més, la primera meitat de la proposta implicaria “apostar, de manera gradual i digerible, per un nombre més alt d’assignatures en castellà i anglès en l’ensenyament per tal de reforçar la base dels coneixements i la fluïdesa dels seus aprenents que en un futur entraran en el món laboral global”. També cal “fer un canvi d’enfocament i centrar els esforços en l’ús social (és a dir, oral) del català”. El músic Manu Guix exposa que no s’hauria de barrejar “el català amb la cultura”, i diu que li “semblaria bé que les emissores de ràdio estiguessin obligades a emetre música feta a Catalunya, independentment de l’idioma”. La quota del 25% de música en català que s’emet no li sembla que “faci cap favor a la música”.

MÓN DIGITAL

Noves oportunitats i perills diferents

“El fenomen digital i la tecnologia han fet que ho repensem tot”, explica Bibiana Ballbè. Entre les virtuts que la periodista troba en el nou món hi ha la hiperconnexió, la hiperinteracció i la hiperviralitat. En aquest nou paradigma, tal com recorda el periodista de l’ARA Àlex Gutiérrez, “els periodistes són al centre de la comunitat només si ho fan bé”; en cas contrari, “acaben a la perifèria de la irrellevància”. El periodista de La Vanguardia Nacho Orovio recorda, citant el filòsof italià Roberto Casati, que “la digitalització del món té una víctima principal, que és la nostra capacitat d’atenció”. El director teatral Oriol Broggi alerta del perill “de la cultura volàtil”, i para atenció a les xarxes socials: “Twitter té coses molt positives, diuen. Però ha anat aprimant el discurs. Les coses que passen es van reduint a titulars. Cada cop és més breu la manera d’explicar, més sintètica, més simple. Em sembla com si tota la societat volgués sentir-se empesa cap a aquesta tendència. I la cultura no pot anar per aquí”.

GESTIÓ

Aconseguir que la política no marqui la cultura

Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, situa com un dels mals dels equipaments culturals públics la “progressiva esclerosi de les estructures de governança”, cada cop més sotmeses a “les regles rígides de l’administració”. Ataca “la funcionarització de molts equipaments, la falta d’un projecte propi que ha anat canviant a batzegades en funció dels seus responsables”. Per al cineasta Albert Serra, en canvi, l’Estat “ha de dedicar a la cultura recursos finits i per tant no ha d’ajudar: ha de premiar els que ja són més rics i coneguts”.

Íngrid Guardiola, professora i gestora cultural, adverteix del perill de convertir la cultura en tecnomercaderia: “En el presentisme actual, les vedets contemporànies són producte del mercat, ja no és necessària la història per encimbellar-les”.

REINVENCIÓ

Invertir els esforços en el teu propi projecte

El llibre recull uns quants exemples de redirecció professional. L’actor i director teatral Raimon Molins va muntar la sala Atrium després de pensar que “potser havia de començar a invertir els esforços no a trobar feina sinó a generar el que desitjava”. Estel Solé repassa l’experiència d’haver de muntar en més de 50 cases particulars el seu debut, Animals de companyia, abans d’arribar a una sala convencional al cap de gairebé dos anys. L’artista audiovisual Franc Aleu, que fa sis anys que viu en “un mas aïllat amb energia solar”, diu que “hi ha d’haver per nassos una revolució en la qual les idees/tecnologies ens portin a un nou preciós desordre mundial ”.

stats