Art

Estilització vs. exuberància: com Giacometti es va emmirallar en Rodin

La Fundació Mapfre presenta a Madrid una exposició amb més de 200 obres que posa per primer cop en diàleg les obres dels dos artistes

Quan era un nen, un dia Giacometti va anar fins a l'escola caminant per poder-se comprar, amb els diners del bitllet de l'autobús, un llibre amb obres de Rodin. I aquella admiració tan primerenca no va defallir amb els anys, al contrari. Com es pot veure en l'exposició de la Fundació Mapfre de Madrid, on les obres de tots dos artistes dialoguen per primera vegada, les obres d'Auguste Rodin (1840-1917) es van convertir en un motiu recurrent de l'obra d'Alberto Giacometti (1901-1966).

"Rodin i Giacometti són artistes de l'essencial", diu Catherine Grenier, directora de la Fundació Alberto Giacometti i comissària de la mostra juntament amb la directora del Museu Rodin, Catherine Chevillot. L'essència de l'art es troba, com diu Chevillot, "en el més profund" i, per arribar-hi, tant Rodin com Giacometti van tornar una vegada i una altra als mateixos temes. "El diàleg no és artificial per cridar l'atenció del públic, sinó arrelat, amb sentit", subratlla Chevillot. El resultat és una exposició molt profitosa en la qual els dos artistes surten beneficiats. La varietat de peces exposades de Rodin fa recordar que va ser una força de la naturalesa. Però, al costat de les seves obres, les figures tan primes de Giacometti sembla que guanyin vigor. És interessant en aquest sentit comprovar com l'exposició deixa de banda el lloc comú de que l'estilització extrema de les escultures de Giacometti representa l'empremta de l'horror de la Segona Guerra Mundial en l'home contemporani i aporta noves mirades. Tot i així, tots dos van retratar les vicissituds de l'ànima. "Van veure, van reflectir i van magnificar la fragilitat de l'ésser humà", diu Nadia Arroyo, la directora de l'àrea de cultura de la Fundació Mapfre.

"La relació entre Rodin i Giacometti és òbvia, i precisament no s'ha presentat abans a causa d'aquesta obvietat", subratlla Grenier. Una altra anècdota de l'estima que Giacometti va tenir per Rodin es remunta a quan Pablo Picasso va acusar l'escultor francès de "xerraire" i Giacometti li va desitjar que tingués tantes coses per explicar com ell i que ho fes tan bé. La mostra porta per títol senzillament Rodin-Giacometti i inclou més de 200 obres, entre escultures, dibuixos i fotografies. El recorregut és ple de moments memorables, com l'arrencada, on una versió en guix d' Els burgesos de Calais dialoga amb uns altres grups de figures de Giacometti, i el final, on estan cara a casa l'icònic Home que camina de Giacometti amb l'escultura de Rodin amb el mateix títol. També hi ha un petit espai que recorda gairebé una capella on una sèrie de retrats que Giacometti va fer a Henri Matisse dialoga amb un dels bustos que Rodin va fer de l'actriu japonesa Hanako. Malgrat que en aquest espai només hi ha una obra de Rodin, evoca la mateixa manera de treballar incansable que tenia Giacometti; Rodin va fer nombrosos retrats de Hanako en una sola sessió i més endavant gairebé 60 retrats escultòrics.

Malgrat que Auguste Rodin va desenvolupar la major part de la seva trajectòria durant el segle XIX, va ser un revolucionari, mentre que Giacometti va experimentar i va anar depurant el seu llenguatge en el període de les primeres avantguardes. "Rodin va ser un dels artistes que més el van marcar i va fer-ho molt aviat, i més endavant va tenir la necessitat d'allunyar-se'n per trobar el seu propi camí", explica Grenier. Tot i així, comenta, el referent de Rodin va tornar a aparèixer més endavant: "Giacometti es va haver d'adaptar enmig de les avantguardes i va tenir, com Pablo Picasso, una llibertat extrema. En aquell moment va abandonar Rodin, però el va reintegrar als anys 30, quan va tenir la necessitat de tornar al modelat, i es va haver de reinventar amb un model que tingués un vincle amb la tradició i alhora amb l'artista modern". Precisament, un altre dels encerts de la mostra és recordar el vessant acadèmic de Giacometti amb dibuixos d'escultures sumèries, egípcies i gregues. Aquests esbossos dialoguen amb peces dels mateixos períodes de la col·lecció de Rodin. "Rodin tenia un museu físic i Giacometti en tenia un altre de mental i iconogràfic", diu Grenier.

El recorregut està articulat a través de conceptes com ara els grups, la manera com van incorporar els accidents en el procés creatiu o el seu sistema per integrar el pedestal en les escultures. També en altres aspectes com la manera com van jugar amb els fragments de les seves pròpies peces per reelaborar-les i seguir creant; la importància de la matèria per a ells; les deformacions, o els vincles amb el passat. "Per a Giacometti, el perill més important de l'art és que perdi el contacte amb la matèria i la realitat, per això va abandonar el surrealisme", diu Grenier. Precisament aquesta versemblança es pot trobar en el fet que els personatges de les seves escultures són homes i dones corrents, en contraposició amb les virtuts i les fauneses que apareixen a l'obra de Rodin. Tot i així, les escultures de Giacometti estan impregnades d'un caràcter transcendent: "Va crear unes figures que després de la S egona Guerra Mundial van ser interpretades com una expressió de l'horror i el patiment, però alhora també podrien ser arqueològiques, perquè no hi ha res que en marqui el temps en què van ser realitzades", conclou Grenier. Coincidint amb aquesta exposició, que estarà oberta fins al 10 de maig, la madrilenya Fundación Canal obre avui Rodin. Dibujos y recortes, amb 91 obres, 76 de les quals són dibuixos i retalls, i la resta, escultures.