Cinema

Isabel Coixet: “Les històries d'amor han exclòs els més grans de 50 anys com si ja no folléssim ni estiméssim”

La directora barcelonina presenta 'Nieva en Benidorm' a la Seminci de Valladolid

Un empleat de banca prejubilat (el Timothy Spall dels films de Mike Leigh) i una ballarina de burlesque madura (Sarita Choudhury) són la improbable parella de Nieva en Benidorm, la nova pel·lícula d'Isabel Coixet (Barcelona, 1960) que aquest dissabte inaugura la Seminci amb la seva fascinada exploració del paisatge humà i arquitectònic de la ciutat emblema del desarrollismo espanyol dels 60.

Nieva en Benidorm és el teu primer guió original des de Mapa dels sons de Tòquio. Com sorgeix?

Va ser arran d'anar a Benidorm fa dotze anys amb un amic urbanista amb qui volia fer un documental sobre la destrucció del litoral mediterrani. El projecte era inabastable i el vam aparcar de seguida, però vaig descobrir Benidorm, una ciutat plena de contradiccions i paradoxes que conté tres mons: el de la gent d'allà que tenen petits negocis, un Benidorm gairebé soterrani; el dels anglesos que hi van com si fos un Blackburn amb sol; i el dels jubilats espanyols, que hi viuen una mena de carpe diem i canten, ballen, fan aeròbic, hi passegen amb cotxets elèctrics... La meva idea era fer una història que no tingués res a veure amb aquests tres mons però que els toqués.

És curiós que Benidorm no s'hagi utilitzat més com a escenari cinematogràfic. Sembla sortit d'una novel·la de J.G. Ballard.

És impressionant, un regal per a un cineasta. Té uns capvespres, uns cels... De sobte, un dia, ens va envoltar una boira que no t'hi veies. I això de Ballard que dius és cert. Ballard és Déu per a mi, una gran influència. I segurament el més a prop que he estat d'adaptar-lo és filmant Benidorm.

Benidorm és un dels llocs on l'impacte de la pandèmia ha sigut més brutal. Les imatges de gent de festa al carrer de la pel·lícula contrasten amb la realitat actual.

No sabem quant de temps durarà això, però sembla clar que les coses no tornaran a ser iguals. Quan veus aquestes dones de comiats de soltera amb penis a la cara... I es veu que se'n fan més que a Las Vegas! Tot plegat em sembla un cercle de l'infern. No sé quin altre tipus de model es pot implantar i si serà més sostenible, però crec que el turisme massiu no tornarà.

Desconeixia que Sylvia Plath havia viscut a Benidorm. Ho vas descobrir preparant la pel·lícula?

No, ja ho sabia. Soc una d'aquelles adolescents turmentades que als quinze anys va descobrir La campana de vidre i la versió no esporgada dels seus diaris ja parlen de la seva estada a Benidorm. Plath sembla el personatge més allunyat de Benidorm que et puguis imaginar, però és molt bonic com descriu un lloc que comença a tenir turisme per primera vegada. D'alguna manera, ella simbolitza la nostàlgia d'un Benidorm que podria haver sigut diferent.

Nieva en Benidorm és una història d'amor entre gent gran. No abunden al cinema, però tu ja n'has fet algunes.

És que jo també soc gran, és normal. Les històries d'amor han exclòs els més grans de 50 anys com si ja no folléssim ni estiméssim. I això no és així. El que no em ve de gust explicar és la quotidianitat d'un matrimoni casat des de fa molts anys. En canvi, sí que tenia ganes d'explicar que una senyora de més de 50 anys pot tenir una presència i un sex appeal fantàstic. A Sarita Choudhury li vaig dir que fos com Linda Fiorentino a L'última seducció però un 25% menys dolenta. Puc arribar a ser molt precisa dirigint actors [riu].

Al teu discurs pel Premio Nacional vas donar una sèrie de consells que t'hauria agradat rebre de jove. Un d'aquests era que “dirigir pel·lícules no vol dir que siguis un oracle sobre política o ètica” i que “el teu discurs està en el que fas”. Et penedeixes d'haver-te posicionat obertament en temes polítics?

Sí que me'n penedeixo, la veritat. M'hauria estalviat molts problemes. Sobretot perquè aquestes coses es treuen fora de context i s'interpreten de manera molt extrema. I que jo estigui a favor d'una cosa no vol dir que també estigui a favor d'una altra. Vivim en un món de blancs i negres i a mi Les ombres d'en Grey m'interessen zero, però les tonalitats de grisos sí.