Cinema
Cultura 29/08/2019

James Gray i Noah Baumbach porten el gran cinema americà a Venècia

Brad Pitt viatja a l’espai amb ‘Ad Astra’, i Scarlett Johansson i Adam Driver són una parella en crisi a ‘Marriage story’

Manu Yáñez
4 min
James Gray i Noah Baumbach porten el gran cinema americà a Venècia

VenèciaS’ha escrit molt sobre el servilisme que acostuma a mostrar el Festival de Venècia amb la indústria del cinema nord-americà. Però aquest retret s’apaivaga en jornades com la d’ahir, en què la Mostra va presentar dues pel·lícules notables firmades per dos dels grans autors del cinema actual dels Estats Units: James Gray, director de La nit és nostra (2007) i Dos amants (2008), i Noah Baumbach, autor de títols indie com Frances Ha (2010) i The Meyerowitz stories (2017). Gray és un dels escassos cineastes (juntament amb David Fincher, Quentin Tarantino i Christopher Nolan) que, malgrat la seva forta personalitat autoral, encara és capaç de convèncer els grans estudis de Hollywood per desenvolupar films originals. La seva última creació porta per títol Ad Astra i podria ser l’odissea espacial més intimista de la història del cinema, una intenció que Gray va ratificar en la roda de premsa del film afirmant que amb el seu nou film ha pretès “explicar la historia més petita possible en el marc més gran imaginable”.

Digna successora de Z. La ciutat perduda (2016), l’anterior pel·lícula d’aventures de Gray, Ad Astra es presenta com una obra de ciència-ficció espacial esculpida a escala humana. Adoptant la perspectiva del seu protagonista amb el rigor creatiu que caracteritza als grans mestres, Ad Astra submergeix l’espectador en l’imaginari turmentat i la visió privilegiada de Roy McBride (Brad Pitt), un astronauta que és enviat a l’espai exterior a la recerca del seu pare (Tommy Lee Jones), que porta tres dècades buscant vida intel·ligent en els confins de la galàxia i que sembla haver perdut el control de la missió. Tanmateix, l’absència del pare es només una de les afliccions que converteixen Roy McBride en una ànima en pena, una home incapaç d’establir relacions personals més enllà del seu aferrissat sentit del deure professional, un valor inculcat justament pel pare.

Tractant-se d’una pel·lícula depurada a nivell narratiu, abstracta en termes formals i marcadament literària en la seva escriptura, resulta difícil veure Ad Astra sense pensar en les grans obres canòniques del cinema espacial d’ambició filosòfica, des de 2001: Una odissea de l’espai, de Kubrick, a Solaris, de Tarkovski, tot i que el referent que batega amb més intensitat al film de Gray és el macabre estudi del salvatgisme humà que recorria la novel·la El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Mantenint un fructífer equilibri entre l’escriptura de caràcter psicològic i el cinema més físic, Gray utilitza el viatge de Roy per preguntar-se què queda d’humà en un món dominat pels impulsos bel·licistes, la maquinària capitalista i els deliris de grandesa.

Conrad va escriure sobre “els somnis dels homes, les llavors de les colònies, els gèrmens de l’imperi” a propòsit del misteriós Kurtz, i Gray converteix Kurtz en un pare tocat per la megalomania i per un suposat altruisme que amaga un egoisme suprem. Brad Pitt, que a més de brillar com el contradictori protagonista del film -autosuficient i imponent a nivell físic, però mentalment vulnerable- n’és el productor, va definir Ad Astra com “la pel·lícula més exigent” de la seva carrera.

El títol de la nova pel·lícula de Noah Baumbach podria sonar a malentès. I es que Marriage story, una producció de Netflix, és en realitat la història de separació de la parella que formen en la ficció Scarlett Johansson i Adam Driver: un relat de ruptura que transita entre Nova York i Los Angeles, i que s’estructura a partir del tortuós periple a què s’exposa el matrimoni quan decideix que el seu divorci ha de ser orquestrat per uns advocats sense escrúpols.

Tractant-se d’un director avesat a concentrar-se en la realitat emocional dels seus personatges, sorprèn l’atenció que dedica Baumbach als detalls de la separació. Veiem la mà de Driver firmant un xec per a un dels seus advocats, se’ns mostra com s’organitzen les sessions de mediació entre les parts i s’exposen de forma minuciosa les estratègies per guanyar el litigi. Són elements que no només converteixen Marriage story en un híbrid de gèneres -a la comèdia i el drama familiar s’hi ha d’afegir també el drama judicial i fins i tot el thriller -, sinó que també manifesten el compromís de Noah Baumbach amb els seus personatges. No n’hi ha prou que l’espectador s’emocioni amb l’angoixa dels personatges. Cal, també, que experimenti en pròpia carn la càrrega del procés.

L’estratègia de Baumbach és arriscada, però el director d’ Una història de Brooklyn (2005) en surt indemne gràcies a la coherència de la proposta i al recital interpretatiu de la parella protagonista. Queden lluny aquells temps en què la presència de Scarlett Johansson enriquia la textura emocional d’una pel·lícula; tanmateix, Baumbach aconsegueix treure de l’actriu un cert nervi que electritza les seves escenes. Una llum que, en el cas d’Adam Driver, esdevé pura resplendor polifacètica. L’actor californià expressa un narcisisme inconscient a través de la seva veu segura, gairebé autoritària; mostra el seu progressiu ensorrament amb el creixent balanceig del seu cos espigat; explota dramàticament quan la ruptura matrimonial ja és definitiva; i, en la escena culminant del film, estremeix el cor de l’espectador entonant el tema Being alive del musical Company de Stephen Sondheim.

stats