LITERATURA CATALANA

Jaume Cabré furga en les tenebres humanes

L’escriptor publica ‘Quan arriba la penombra’, un recull de contes amb les morts violentes com a lligam

L’eco de Jo confesso ressona als nous contes de Jaume Cabré (Barcelona, 1947). Sis anys després de la publicació de la novel·la, en què l’escriptor reflexionava sobre el mal i l’intentava comprendre, Cabré es torna a submergir en les aigües de la foscor humana amb 13 contes capitanejats per les morts violentes i els assassinats. Escrits des de la gravetat tràgica, la intriga criminal o l’humor negre, els crims configuren un element recurrent entre els relats, que s’agrupen al recull Quan arriba la penombra (Proa / Destino). “Un cop acabats, m’adono que il·lustro les actituds humanes més cruels, violentes i inhumanes. Els contes em porten a remenar el costat fosc de la vida”, explica l’autor, que destaca que l’arribada de la penombra “engloba tots els relats”.

Els assassins es passegen sense cadenes per les històries de Cabré. Entre ells hi ha un homicida a sou que desitja la jubilació, un exconvicte caigut en desgràcia, un escriptor amb ínfules de deïtat i dos delinqüents de pacotilla. No és casualitat que tots els que fan anar l’arma del crim siguin homes. “He buscat el personatge més adient per a cada història. Els homes s’enduen la palma dels actes de violència, fins i tot la professionalitzen”, diu l’escriptor. Al recull s’hi pot trobar des d’un conte de quatre pàgines fins a una novel·la curta de 58, tot i que l’extensió dels relats no preocupa a Cabré: “M’interesso més pel rastre que deixen les històries al lector si se segueix l’ordre proposat”, afirma. Les històries escollides, batejades per l’autor com a “relats supervivents”, s’han sotmès a un procés de confrontació. Per comprovar si el recull tenia sentit de conjunt, ha posat els relats “l’un al costat de l’altre”, tot i que confessa que és incapaç d’explicar “encara” la naturalesa d’aquest rastre que enllaça els contes. “Prenc decisions en un procés de total inseguretat”, reconeix.

El camí que recorre Quan arriba la penombra no es construeix només a partir de la maldat humana, sinó que s’imbrica en diferents nivells. “Hi ha connexions entre alguns contes i un passadís que condueix fins a Jo confesso ”, exposa l’editor de Proa, Josep Lluch, que destaca que “els recursos narratius de Cabré van un pas més enllà”. També apareixen diverses picades d’ullet que adopten formes més o menys evidents. Per exemple, al primer conte del recull, Els homes que ploren, un pare abandona el seu fill en un internat, mentre que l’últim narra com un fill acomiada el seu pare en una residència geriàtrica. L’art, i sobretot la pintura, són un altre element que contribueix a formar aquesta atmosfera literària comuna, en què també treu el cap el món de l’escriptura amb un editor perseguit i un candidat al Nobel que té una visita inoportuna. “Procuro no repetir-me, però hi ha obsessions que apareixen a la meva obra sense voler”, admet l’escriptor, que utilitza els quadres com un refugi i una finestra en les tenebres humanes.

Com un entrenador de futbol

Cabré va escriure els contes de Quan arriba la penombra entre el 2012 i el 2016 -entremig va publicar l’assaig Les incerteses (2015)-. Només els relats Poldo i Pandora són anteriors i es van publicar a les antologies editades després de les trobades d’escriptors al Pirineu en què va participar. Per seleccionar-los va seguir un consell del novel·lista Vicenç Riera Llorca, que defensava que els contes d’un recull han de tenir un lligam que els relacioni. “M’he sentit com un entrenador de futbol que té bons jugadors, però alguns es lesionen i els ha de descartar”, reflexiona l’escriptor, que argumenta que “algunes històries eliminades tenien el seu lloc assegurat” i manifesta que “el fet de treure certs contes dota el conjunt de coherència”.

Jaume Cabré té clar que vol esquivar les segones parts: “M’esgarrifa la idea de fer la continuació d’una novel·la. Mai he tingut el desig d’escriure Senyoria 2 ”, emfatitza. Des del seu punt de vista, “cada novel·la té el seu món, que queda al llibre”. Una vegada acabada una història, la necessitat de Cabré és “allunyar-se’n, veure altres coses i fer noves amistats”.

Entrar a dins d’una obra d’art

En alguns dels seus contes, Jaume Cabré juga amb el realisme fantàstic a través de l’art i fa entrar els seus personatges dins dels quadres. L’autor explica que aquesta idea va sorgir d’una conversa amb un director d’orquestra i programador d’un festival d’Alsàcia, que li va confessar que de petit es volia amagar dins d’una simfonia de Mahler. L’obra que actua de refugi dels protagonistes és La paysanne, del pintor realista del segle XIX Jean François Millet, tot i que al recull de contes també hi apareixen altres artistes com Chagall, Barceló, Munch, Casas i Mignon. La fascinació per l’art embolcalla relats com Claudi i Teseu, però és a la novel·la curta Punt de fuga on la pintura pren un rol cabdal. L’escriptor construeix una intriga criminal encapçalada per un col·leccionista avesat a apropar el nas als quadres i a passejar-s’hi com si fossin el menjador de casa seva. Les picades d’ullet al lector són recurrents a la història, que està farcida de caramboles literàries i, jugant amb el títol, acaba sense punt final.

Tres maneres de veure la mort

Quan arriba la penombra està encapçalat per tres cites que reflecteixen “tres tipus de maldat i de mort”, diu Cabré. Des de la seva perspectiva, els relats del recull tenen vinculació amb alguna d’aquestes frases.

“Respecto els morts; fins i tot quan estan vius”

L’escriptor associa aquesta cita d’Emmanuïl Roïdis a les morts per encàrrec o amb un rerefons professional. “Remet a les màfies”, afirma Cabré.

“Morir no és tan difícil”

La mort romàntica queda resumida amb aquesta afirmació de Manfred. “La pronuncia un personatge que se sent culpable just abans de llançar-se per un penya-segat”, precisa l’escriptor.

“Li juro que va ser un accident”

L’anònim popular, pronunciat per moltes boques diferents, remet a la intenció d’algú que està implicat en una mort però que se’n vol espolsar les culpes. Per a Cabré, la frase és intrínseca a “la voluntat de no comprometre’s davant les pròpies accions”.

Més continguts de