Cultura 08/09/2016

John Le Carré espia el seu passat

L’escriptor llança a escala internacional 'Volar en cercles', les seves memòries, on recull detalls de la seva època d'espia, la seva vida personal i els personatges que va freqüentar

Quim Aranda
5 min
L'escriptor John Le Carré

Londres“La dissimulació i l’engany van ser les armes necessàries de la meva infància. Durant l’adolescència tots som una mica espies, però jo en vaig ser un expert. Quan el món secret em va reclamar, per a mi va ser com tornar a casa”. És una de les confessions -entre els vagues records i la recreació de ficció que tot exercici d’escriptura memorialística és- que fa John Le Carré al llarg de llibre Volar en cercles (Edicions 62 / Planeta), que aquest dijous ha sortit a la venda en català i castellà i també en la versió original anglesa, The pigeon tunnel.

L’afirmació, gens cridanera per als familiaritzats amb la vida i l’obra de l’escriptor, la justificarà afegint: “Sóc un mentider […]. Dut a la mentida, criat en ella, entrenat per una indústria que viu de la mentida, que he practicat com a novel·lista”. Amb 84 anys, aquest és el primer títol de no-ficció de l’autor d’algunes de les obres més rellevants de la literatura anglosaxona de la segona meitat del segle XX, com El talp i Un espia perfecte, les seves dues millors novel·les d’entre un munt de molt destacables.

El volum, dividit en 38 capítols, afegeix matisos -però no gaires fets- a la biografia autoritzada que l’any passat va publicar Adam Sisman. Ras i curt, no és cap autobiografia. És un conjunt de reminiscències farcides de detalls deliciosos, també, fins i tot, de l’època en què va fer d’espia de l’MI5 i l’MI6 -els serveis interior i exterior de la intel·ligència britànica-, des del 1956 i fins al 1963.

La font de les novel·les

Amb tot, no revela detalls operacionals d’aquelles activitats: “De la meva feina a la intel·ligència britànica, realitzada sobretot a Alemanya, no desitjo afegir res al que ja han informat altres, erròniament, en altres llocs. En això m’uneixen vestigis d’una lleialtat passada de moda als meus antics Serveis, i també per les promeses que vaig fer als homes i les dones que van acceptar col·laborar amb mi”. Es refereix en aquest punt als que el van servir de font a l’hora d’escriure novel·les.

Le Carré tampoc entra a fons a considerar per què, com escrivia Sisman a la biografia, va triar “la lleialtat al seu país per sobre de la lleialtat als seus amics”, quan com a jove agent tot just reclutat li van demanar espiar els esquerranosos d’Oxford que ell tractava cada dia.

No hi fa res, però. Perquè tot el llibre està impregnat d’una atzarosa per bé que real justificació general sobre les seves activitats, i del que va venir després -de jove espia a escriptor d’èxit mundial- per raó d’una decisió presa a una curta edat: “Se m’acut ara que tot el que va succeir més tard en la meva vida va ser conseqüència d’aquella impulsiva decisió d’adolescent de sortir d’Anglaterra pel camí més ràpid disponible i abraçar la musa alemanya [la cultura alemanya] com a mare substituta”. La mare biològica, sigui dit de passada, va fugir del seu costat quan Le Carré (David Cornwell en néixer) només tenia 5 anys.

Els detalls, en qualsevol cas, són el veritable or d’aquest llibre de memòries. De vegades són retrats estrictes, amb dues frases o dues pàgines, dels personatges amb què s’ha anat trobant, des de Iàsser Arafat fins a Alec Guinness, Robert Burton, Rupert Murdoch, Sydney Pollack i Margaret Thatcher, entre d’altres. La mestria amb què escriu fa que sigui just admetre, com ell sosté en un altre moment del llibre, que “si la veritat real es troba en algun lloc, no és en els fets sinó en els matisos”.

De vegades, però, els matisos són gairebé autocomplaents, sobretot si es compara amb alguns apunts que Sisman va fer públics fa un any. Le Carré admet sobre ell mateix: “Mai he estat ni un marit model ni un model de pare, i no tinc interès a aparèixer d’aquesta manera. L’amor em va arribar tard a la vida, després de molts passos en fals”. Passos en fals o infidelitats que el biògraf no amagava, tot i haver estat casat, o per haver estat casat, amb dues dones “immensament lleials i devotes” a les quals assegura que deu “incommensurables gràcies i no poques disculpes”.

L’elit de l’espionatge

Com succeeix amb tota la seva obra, la lectura de Volar en cercles té molts nivells. És, d’entrada, un gran recompte històric sobre el món de l’elit i la societat britànica d’abans i de després de la Segona Guerra Mundial; també és una crònica de la Guerra Freda -una guerra que continua, duta a terme per altres mitjans i per altres homes-, una introspecció al món de l’espionatge britànic, copat per aquesta mateixa elit, i el ja apuntat seguit de delicioses pinzellades d’escriptors -entre d’altres, Graham Greene-, de periodistes -David Greenway-, de polítics, actors, espies, etcètera.

De Graham Greene, per exemple, escriu: “Al final de la seva vida, Greene, novel·lista i exespia, estava convençut que l’FBI l’havia posat a la llista negra de procomunistes subversius. I tenia motius per pensar-ho, donades les nombroses visites que va fer a la Unió Soviètica, la lleialtat continuada i oberta al seu amic i company espia Kim Philby i els seus esforços inútils per reconciliar la causa catòlica romana amb la comunista”.

De Margaret Thatcher recorda una frase que la retrata molt bé: “No em vingui amb històries lacrimògenes… Cada dia la gent apel·la als meus sentiments. No es pot governar d’aquesta manera. Simplement no és just”. La Dama de Ferro l’hi va dir durant un dinar a Downing Street, “el 1982, probablement”, on Le Carré va ser convidat després d’haver refusat una medalla honorífica que li oferia un govern que no havia votat. “Jo no estava fet per al nostre sistema d’honors, que representa molt del que més em desagrada del nostre país”, diu Le Carré per explicar per què va refusar la medalla del govern.

El fill de l’estafador

La memòria fragmentada i alhora unitària que ofereix Le Carré té una part especialment emotiva, un exercici d’introspecció psicològica -o de confessió- gairebé tan precís com el que va dur a terme aUn espia perfecte. És un dels últims capítols, Fill del pare de l’autor, en què repassa les relacions amb el Ronnie: “[...] Un estafador, fantasiós, presidiari ocasional i el meu pare”. El Ronnie, capaç d’apostar en un casino de Montecarlo els diners amb què havia de pagar l’escola del seu fill -els va perdre-, ha sigut una ombra notable en la vida de Le Carré, amb una projecció continuada a les novel·les. Els distancien tantes coses, però? Potser no gaires.

“Aleshores, no sorprendrà llegir a continuació que en els moments baixos, igual que molts fills de molts pares -escriu Le Carré-, em pregunto quines petites parts de mi encara pertanyen al Ronnie, i quina part de mi és meva. Hi ha realment una gran diferència, em pregunto, entre l’home que seu a la seva taula i forja estafes a la pàgina en blanc (jo), i l’home que es posa una camisa neta cada matí i, sense res més a la butxaca que la imaginació, surt successivament a enredar a la seva víctima (Ronnie)?” L’art de la mentida, gairebé com a herència biològica.

Per fi, un altre dels molts atractius del llibre, en especial per als lectors de les novel·les de John Le Carré i potser per a qualsevol escriptor, és adonar-se del procés de creació-investigació-recreació que hi ha al darrere de cada personatge i de cada ficció, i que l’ha portat pràcticament per tot el món fent servir bàsicament les eines de l’espia que són, si fa no fa, les del periodista: l’observació.

stats