Centenars d'urgències a l'any per cirurgies estètiques a l'estranger: "Gairebé em maten"

BarcelonaVols, estada en un hotel de cinc estrelles i una cirurgia per 2.500 euros. Ofertes low cost com aquestes inunden TikTok i Instagram i van acompanyades de fotografies de pacients aparentment satisfetes que han aconseguit un ventre pla o uns glutis i pits ferms i voluminosos en clíniques privades de Turquia, el Brasil i Colòmbia. El turisme estètic de baix cost està en auge i se centra en captar sobretot dones d'entre 18 i 40 anys que desitgen operar-se el cos, però que no volen o no poden costejar-se una cirurgia a Catalunya –on els preus són entre dues i sis vegades més elevats–, o seduïdes per una agressiva campanya de màrqueting de suposats cirurgians de prestigi internacional en països amb estàndards mèdics menys estrictes. Però aquest negoci sovint té un preu a pagar massa alt: el de la salut.

Fonts de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica (SCCPRE) estimen que, anualment, centenars de persones –arriben a parlar-ne de prop d’un miler– acaben a les urgències del sistema sanitari català amb complicacions de salut derivades de cirurgies estètiques a l'estranger, siguin greus o moderades, i que més de la meitat han d'ingressar a un hospital entre 24 i 48 hores, per exemple, per la retirada d'un implant contaminat o el tractament d'una infecció agreujada per una falta de seguiment mèdic o pel viatge en avió. De fet, algunes pacients són derivades directament des de les pistes de l'aeroport, un o dos dies després de l'operació, amb hematomes al ventre i amb risc de morir si no són ateses immediatament. "L'Hospital de Bellvitge és el que possiblement més d’aquests pacients rep per la proximitat al Prat, al voltant d'un al mes", afirma el president de la SCCPRE, Jordi Mir.

Al món es calcula que hi ha 25 milions de persones que viatgen a l'estranger per operar-se i un terç són per cirurgies estètiques, i Mir és taxatiu: el turisme estètic augmenta entre un 15% i un 25% cada any i Nadal és una època d'alta demanda. Però el que la majoria de clientes no saben, diu, és que fer una intervenció a l'estranger triplica les complicacions greus –algunes potencialment mortals– i fins a un 50% de les dones operades necessiten ser ateses al sistema sanitari per salvar-los la vida o per minimitzar les seqüeles derivades d'una operació nyap. La SCCPRE també ha detectat que les pacients tornen de les clíniques estrangeres sense medicaments profilàctics de trombosi i que agafen vols immediatament després d’operar-se.

És el cas de Mariami Mezvrishvili. Va arribar el febrer del 2024 a les urgències de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona en ambulància i amb una infecció molt greu a l'abdomen. Llavors tenia 22 anys i feia menys d'una setmana que havia viatjat a Istanbul per fer-se una lipotransferència als glutis –consisteix en extreure el greix de l'abdomen i injectar-lo a les natges– i un augment i elevació dels pits. “No feia ni 24 hores que havia arribat a Barcelona que em van portar directament a semicrítics. Aquella mateixa nit em van operar d'urgència, em van haver d'intubar i vaig estar en coma una setmana. Aquella clínica turca gairebé em mata”, recorda.

"Retallades" en seguretat

Segons els resultats d'una enquesta entre cirurgians estètics a Catalunya, Turquia s'ha convertit en el destí més popular del turisme estètic de baix cost, però l'experiència dels 150 professionals en actiu al país indica que fins a un 56% de les intervencions que s’hi fan són arriscades. "A Europa el risc que s'accepta és del 5%, un 10% com a màxim", exemplifica Mir. La Mariami assegura que la seva intenció al triar Turquia no era abaratir costos. Mesos abans, havia comparat diverses opcions i va trobar la feina d'una cirurgiana que la va convèncer, per la qual cosa es va posar en contacte amb una assessora de la clínica per conèixer els detalls del procediment. Els vols, l'hotel i les dues intervencions li sortien per un total de 6.000 euros, el preu d'una liposucció a Catalunya. Finalment, la jove va decidir operar-se allà.

Mir alerta que l'abaratiment de costos hauria de ser un senyal de perill, ja que "la retallada" anirà en detriment de la seguretat de les instal·lacions, la tècnica quirúrgica i la tecnologia. “Turquia i Colòmbia sovint tenen bacteris multiresistents endèmics”, afegeix. El cap clínic del servei de cirurgia plàstica de l'Hospital de Bellvitge, Oriol Bermejo, admet que el degoteig d'aquestes pacients a la pública s’ha intensificat els últims cinc anys i que almenys un cop al mes n’han de derivar una a l'UCI. Majoritàriament, són dones i aproximadament el 85% tindran seqüeles estètiques. “Amb les cirurgies de baix cost, que fan una captació de clients quasi fraudulenta, s’ha banalitzat totalment el que suposa passar per un quiròfan", lamenta, i alerta que és "totalment diferent" el que venen les clíniques del que finalment acaben executant.

El pla de la Mariami era agafar el vol el 31 de gener, operar-se l'1 de febrer i aterrar a Barcelona el 4 de febrer. En total, s'estaria a Istanbul dues nits a l'hospital i dues a l'hotel. “Em van portar a l'hospital cap a les set del matí, em van fer unes analítiques i en 30 o 45 minuts la doctora em va veure, em va dibuixar i em va enviar a quiròfan”, resumeix. Abans d'això, la interacció amb la cirurgiana va ser nul·la i va quedar molt sorpresa. Però allò era només el principi d'un malson. Un cop a la sala d'operacions i quan van començar-la a sedar, a li va semblar veure “gent vestida de carrer i sense mascareta”. “Allò em va espantar i vaig plantejar-me escapar”, recorda. A més, l'assessora li va assegurar que l'operació duraria unes quatre hores, però es va allargar vuit hores i mitja. I quan es va despertar, la doctora no la va visitar. De fet, no la va tornar a veure mai més. Tota la seguretat i confiança que la clínica li havia ofert mesos enrere s'havia esvaït de sobte.

"Quan torno a l'hotel, ja em trobo fatal: molts marejos, no podia caminar, febre molt alta... Em van receptar un antibiòtic i vaig començar a prendre'l, però el vomitava. No podia menjar res”, explica Mariami. Des de la clínica li van prometre una infermera que tindria cura d'ella, però l'atenció que va rebre, diu, va ser de mínims. “No em els drenatges i no em volia ajudar a dutxar-me. Tenia molta febre, els llavis pàl·lids, blancs, no em podia moure... I em deia: «És normal». Però jo sabia que no era cert”, lamenta. L'endemà mateix tenia els vols per tornar a Catalunya, i va haver de pujar a l'avió amb cadira de rodes. “Sentia que m'anava a desmaiar tota l'estona, però per sort vaig poder tornar a casa. Si m'hi arribo a quedar un dia més, hauria mort”, afirma.

Sense seguiment mèdic

El sistema sanitari públic català atén pacients com la Mariami en el moment de la urgència, però no soluciona les seqüeles com les cicatrius, les irregularitats o els enfonsaments de la pell. Això s’ha de fer a la sanitat privada. "A la pacient li acaba sortint molt més car que si s'hagués operat aquí d'entrada", adverteix Mir. El cirurgià Francesc Mora, que ha atès la Mariami, explica que una part molt important de la pràctica mèdica és palpar la pacient. "Cal veure com està, si hi ha líquid o no, com estan les ferides, com evoluciona ella. Sense això, la majoria de coses no es poden diagnosticar ni controlar i d'aquí provenen els problemes", afirma.

Per a la dietista i nutricionista i membre del Grup de Treball TCA i Tractament Psicològic de l'Obesitat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) Andrea Arroyo, a la societat actual els retocs estètics han deixat de ser una excepció a ser una norma. “S’ha establert el missatge que la imatge natural ja no és suficient i la pressió estètica que rebem especialment les dones s’ha engrandit. Ara s'ha normalitzat fer els 40 anys i operar-se per semblar que en tens 30”, exposa. La psicòloga assenyala que “l’ideal de bellesa” femení està canviant i si abans es pressionava per estar prima, ara ho és estar prima però voluminosa o fit. Però darrere d’això, indica, hi ha un negoci “basat en la violència i que no se n’amaga de voler explotar la insatisfacció de les persones”. “Et venen una operació com si fos oci i no com el procediment amb un tot seguit de riscos que veritablement és”, alerta.

La Mariami diu que està recuperada del tot, però que encara té algunes cicatrius. "El que em van fer va ser una destrossa, la veritat. Quan vaig sortir de l'hospital i em vaig veure el cos ple de talls i cicatrius em volia morir. Agraeixo a Déu per haver-me donat una altra oportunitat de viure", diu. El doctor Mora li ha recomanat que no es faci cap altra cirurgia, però que pot provar algunes tecnologies per millorar l'aparença de les cicatrius. "Això és l'únic que em faré. He fet molta teràpia i m'accepto tal com soc", assegura entre lloances pel sistema sanitari públic. "He viatjat molt, però com la sanitat d'aquí, res", assegura. La Mariami no va denunciar la clínica perquè no té contactes a Turquia, no parla turc i tot el procés era car. "Però la gent s'ha d'assabentar del que passa", afirma. La direcció de l'hospital li va oferir tornar-la a operar de franc si es pagava els vols o donar-li 1.000 euros "per treure's les cicatrius". "Seria de bojos tornar a operar-me en un lloc on gairebé em maten", denuncia.

Els últims cinc anys, el problema s’ha focalitzat en Turquia, però fa una dècada era a Colòmbia, al Brasil o a la República Dominicana. La Priscilla es va operar els pits i l’abdomen al Brasil, d'on és originària, fa vuit anys. “Les dues coses em van costar 2.000 euros i em van dir que el postoperatori era molt senzill”, explica. Inicialment, les pròtesis mamàries van ser un èxit, però a l’abdomen li va aparèixer una bossa i irregularitats que no es van detectar perquè el cirurgià no li va fer cap seguiment postoperatori. “Només em van indicar que portés una faixa durant tres mesos i que em cuidés les cicatrius”, recorda.

Fa uns mesos, però, en una visita mèdica li van trobar que les pròtesis mamàries també estaven trencades, i al desembre s’haurà d’operar per retirar-les. També s’intervindrà per resoldre els problemes que li van sorgir a l’abdomen. “En aquell moment jo tenia 28 anys i era més barat viatjar i operar-me al Brasil que a Barcelona. Però em fa vergonya ensenyar la panxa i em preocupa tenir problemes als pits. Em miro al mirall i em veig malament, i vaig entrar al quiròfan per veure’m bé”, diu.

La Priscilla vol enviar un missatge a altres dones que es plantegin viatjar per operar-se el cos per reduir despeses: “No ho feu. Pot semblar molt bonic, però el que t’estalvies ho has d’acabar pagant després o fins i tot amb la salut; pots acabar a urgències. A Catalunya hi ha molt bons cirurgians: és millor estalviar uns anys, si realment et vols operar, que viatjar en un altre país”.