Diana Pla: "Vull viure com vivien els meus pares als anys 90"

BarcelonaEls últims anys ha passat "de ser la filla del Quimet Pla a la germana de l’Oriol Pla [el protagonista de l'Ara Diumenge d'aquesta setmana]", certifica, però Diana Pla Solina (Barcelona, 1991) té un camí propi en el món del teatre físic i el circ. Després d’actuar des de la infantesa en espectacles de carrer i en obres com Travy, després de crear companyia pròpia i un solo com Miss cosas y yo, ara Pla dirigeix El Petit Circ Laret, un espectacle de nova creació i gratuït que es podrà veure del 12 de desembre al 7 de gener a la carpa del Circ de Nadal de l’Hospitalet de Llobregat (carrer de la Feixa Llarga amb Travessia Industrial). Un circ clàssic –amb números de perxa xinesa, bicicleta acrobàtica, trapezi, mans a mans, equilibris, música en viu, clown– d’esperit contemporani.

Al nom del Circ Laret hi ha un homenatge al pallasso Claret Papiol.

— És més aviat una aclucada d’ull al meu padrí. L'espectacle va sobre la importància dels pallassos en el circ, i de les pallasses, sobretot. És un circ que no funciona, o almenys això creu el director, que diu que el circ no ha de fer gràcia, ha d’emocionar. La gent ha de fer "oh" i "uau", però no ha de fer "ha ha ha". Diu als artistes que han de buscar coses més difícils.

¿Vol el circ del "més difícil encara" que de vegades veiem en aquesta mateixa esplanada, on sol aparcar el Cirque du Soleil?

— Hi ha un moment que es parodia una mica aquest circ. Per a mi, aquesta cosa del més i més i més i més perd totalment l'essència i el que és petit, que per a mi és el més important: parlar de nosaltres, de les persones que som, de quan ens equivoquem... Per què ho hem d'anar fent tan difícil si al final el més difícil és fer de pallasso?

Ah, sí? Per què?

— Perquè has de connectar amb una cosa emocional molt profunda i molt vulnerable, i fer riure no és gens fàcil. És una tècnica que costa molt d'aconseguir, no és només un entrenament. El que m'agrada més del circ és que es puguin fer les disciplines clàssiques, però que no sigui només tècnica, sinó que cadascú ho faci a la seva manera, amb personalitat.

Deies que és un circ que no funciona. Jugueu amb l’error?

— L'error, quan l'agafes i l'acceptes, és el clown. En el circ d’"el més difícil encara" no s’accepta l'error. Nosaltres fem que formi part de l’espectacle.

Això d’acceptar l’error, a la vida, costa.

— Total. És un aprenentatge. Crec que som més feliços quan acceptem que no som perfectes, quan acceptem l'error, la vulnerabilitat i l'equivocació. Et treu pressió, també.

Tu has fet teatre des de petita, amb la companyia Teatre Tot Terreny dels teus pares. Vas pensar mai no dedicar-te a això?

— Sempre és una opció, absolutament. Des dels sis o set anys he passat per etapes molt diferents, més a dins i més apartada. Quan em poso la pressió que vull fer això a la vida, crec que soc menys feliç. En canvi, quan penso que puc fer qualsevol cosa i ser feliç igualment, que no necessito res per sentir-me plena, ningú, ni un ofici, això m’ajuda a relaxar-me.

És paradoxal perquè, a la vegada, et dediques a la creació col·lectiva.

— Sí, sí, jo no vull crear sola, em moro. Però el que necessito no són els altres, amb nom i cognom, sinó gent que em recolzi, que m’estimi, necessito gent que confiï en mi.

Els teus cognoms, Pla Solina, pesen? És inevitable que els teus pares, Quimet Pla i Núria Solina, treguin el cap a les entrevistes que us fem a tu i a l’Oriol, perquè per al gran públic sou la família Travy.

— Crec­ que el que es veu des de fora de la família, des de dins és tan diferent! No té tot aquest aire que tothom li dona. Per mi és la meva família i punt. Tinc una família funcional i disfuncional a la vegada, com té tothom, amb els seus pros, amb els seus contres. Des de fora, sempre hem sigut els fills del Quimet i ara som els pares o la germana de l'Oriol.

Com es porta això?

— Jo me n’aparto bastant. Tot el rotllo dels famosos me la porta fluixa, però la gent li dona una importància... A mi em diuen unes coses... M'ofereixen feina pel carrer per al meu germà: "Escolta, tenim un projecte i hem pensat que el teu germà..." O em truquen periodistes perquè volen parlar amb ell, t'ho juro. M’ha costat molt, a mi, que la gent em reconegués a mi sola, amb la meva pròpia carrera i amb el meu propi camí, independentment del meu germà, dels meus pares. Crec que últimament està passant i, per sort o per desgràcia, crec que té molt a veure amb la lluita feminista.

La interpretació de text no t’ha temptat?

— M'agrada, i de fet tinc un projecte de text amb la Lali Álvarez, però la vida no m'hi ha acabat portant tant. En això l'Oriol sí que em fa enveja, no per la feina sinó per com s'ho pren, perquè s'endinsa molt en el personatge, llegeix molt, jo tinc altres vies. Les pallasses a vegades no encaixem en aquest món, tenim els nostres errors molt a la vista. Costa trobar pallasses que siguin molt guapes, per exemple, perquè no entrar en la norma és on està la nostra gràcia, la nostra virtut.

La teva companyia és com la teva cambra pròpia?

— Absolutament. Ara començaré a preparar un nou espectacle, que es dirà Tumult, de cara a finals del 2026. La meva màxima aspiració és fer festivals. Anar amb la meva furgo, els meus col·legues, i anar-me’n a França, o per aquí, a Saragossa, a Sevilla... Ara faré quatre bolos al Teatro del Barrio de Madrid del meu solo, i soc tan feliç amb això! És això, el que a mi m'agrada. Una persona pel carrer em va dir: "I tu com és que no tens èxit com el teu germà?"

Que fort.

— Però és que l’èxit per a mi és tenir els meus espectacles senzillets, petitets, que càpiguen a la meva furgoneta. Viure com vivien els meus pares als anys 90. Visc supernòmada i m’agrada molt moure’m, anar al meu ritme, no vull agafar avions, vull anar a poc a poc i estar amb la gent.