L’apocalipsi immersiu de La Fura dels Baus
Carlus Padrissa estrena a l’Òpera de Colònia una brillant producció de ‘Die Soldaten’, de Zimmermann
ColòniaUna experiència sensorial immersiva, un espectacle total en 360 graus: aquestes són dues maneres possibles de descriure amb poques paraules la nova producció de Die Soldaten [Els soldats], de Zimmermann, que diumenge va estrenar a Colònia La Fura dels Baus, encarnada per Carlus Pedrissa, la meitat del duopoli operístic furero que es passeja amb èxit pels escenaris de mig Europa. El muntatge fa justícia a una història despietada de degradació i brutalitat, alhora que suposa una plasmació escènica brillant dels postulats estètics del compositor alemany.
Al capdavant d’un equip integrat per Roland Olbeter (decorat), Chu Uroz (vestuari), Andreas Grüter (llums) i Marc Molinos i Alberto de Gobbi (vídeo), Padrissa envolta l’espectador amb una plataforma elevada resseguida per una pantalla perimetral de més de 100 metres de llargada i el situa al mig d’un gran cercle. Unes cadires giratòries permeten que ningú es perdi detall d’una acció que pot passar a tot arreu. Aquesta disposició facilita la superposició d’escenes que demana Zimmermann, que no debades concebia el temps en termes d’una esfera on conflueixen passat, present i futur.
Enguany es commemora el centenari del naixement de Bernd Alois Zimmermann, que justament va estrenar el 1965 a Colònia, cinc anys abans de suïcidar-se, aquest títol, un dels cims de la literatura operística de la segona meitat del segle XX. El compositor va adaptar la peça homònima (1776) de Jakob Lenz, que aporta una mirada gens complaent sobre la naturalesa humana. La protagonista, Marie, cau en una espiral d’extrema violència fins a esdevenir una miserable prostituta en un món dominat per una soldadesca sense moral ni escrúpols.
Amb un remarcable virtuosisme tècnic, Padrissa mou totes les peces amb efectivitat fins a l’apocalíptic final, que Zimmermann equiparava a la detonació d’una bomba atòmica, amb el públic encegat pels focus mentre els soldats es pengen i el pare de Marie l’abraça (un detall que s’allunya de la visió desoladora del compositor). És digne d’esment que dues de les més notables produccions recents de Die Soldaten estan signades per directors catalans: aquesta de la Fura i la que Calixto Bieito va estrenar fa cinc anys a Zuric (que ja va ser comentada en aquestes pàgines), que aquest mes de maig arriba al Teatro Real de Madrid.
Òpera en un recinte firal
En la recepció posterior a l’estrena, a la qual va assistir la filla del compositor, el director musical de l’Òpera de Colònia i de la producció, François-Xavier Roth, va admetre que no hauria cregut mai que l’Staatenhaus seria un espai idoni per a l’òpera. El 2015 la companyia es va veure forçada a l’últim minut a cancel·lar la prevista reinauguració de la seva seu després d’anys d’obres de renovació (un nou exemple que a Alemanya les obres públiques tampoc són de fiar; la data prevista ara és el 2022) i va haver de trobar refugi en el que, en definitiva, és un recinte firal sense equipament escènic. Per a Die Soldaten ha sigut una sort, perquè un teatre convencional no hauria permès el tipus de muntatge signat per Padrissa i perquè l’espai, gràcies a una acurada sonorització, ha facilitat el desplegament d’aquest immens collage musical que, amb l’epicentre en la radicalitat serial més aspra, inclou des de corals luterans fins a un combo de jazz.
Amb la col·laboració de tres assistents repartits per la sala, Roth signa una versió que treu l’alè en els esclats paroxístics, amb una Orquestra Gürzenich en plena forma. No menys destacat és l’extens repartiment, dominat per la Marie ingràvida d’Emily Hindrichs, el Desportes odiós de Martin Koch (tots dos sortint airosos de tessitures elevadíssimes) i l’Stolzius patètic de Nikolay Borchev.
Totes les grans obres clàssiques són d’actualitat perenne. Potser el subratllat que fa Padrissa en forma d’activistes feministes pot semblar redundant, però, tenint en compte la recent sentència de la Manada, els integrants de la qual segurament tenen la mateixa consideració menyspreable de les dones que els soldats de l’òpera (“Una puta serà sempre una puta”), queda clar que des de l’estrena de Die Soldaten no hem avançat prou com a societat.
