70 ANYS DE L’ALLIBERAMENT DEL CAMP D’EXTERMINI NAZI

L’endemà d’Auschwitz

Veus literàries que van ser testimonis de l’horror nazi, de Primo Levi a Imre Kertész, relaten el difícil o impossible retorn a casa

La primera patrulla russa va arribar al camp d’Auschwitz, a uns 43 quilòmetres de Cracòvia, cap al migdia del 27 de gener del 1945. Hi quedaven prop de 7.000 presoners, la majoria molt malalts. Eren els supervivents dels 1,3 milions de persones que els nazis van deportar-hi entre el 1940 i el 1945. Molts, massa dèbils, moririen poc després. A La treva (Edicions 62), Primo Levi (Torí, 1919-1987) descriu la cara dels primers soldats russos que van arribar a les filferrades: “Miraven amb una estranya torbació els cadàvers descompostos, els barracons destrossats i a nosaltres, als escassos vius”.

Els soldats no somreien, estaven aclaparats: “Així, també l’hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l’ànima alhora d’alegria i d’un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien”, escriu Levi. Aquest dimarts, 27 de gener, farà 70 anys que les tropes russes van alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Abans d’abandonar el camp, els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz. Els nazis no volien deixar proves, però no van poder esborrar la paraula. Poetes com Paul Celan i Tadeusz Borowski, novel·listes com Imre Kertész, Elie Wiesel, Aharon Appelfeld i Jean Améry van relatar l’infern. I sobretot van explicar què va passar després dels camps d’extermini. A través del seu testimoni literari es pot resseguir tot el periple dels que van sobreviure al que Levi descriu com “el no-res ple de mort”. Des de la vergonya davant les mirades torbades dels alliberadors fins al complicat o impossible retorn a casa -perquè ja no existia la llar-, passant per les venjances o els suïcidis molts anys després.

“Molts moren per les condicions dels camps, pels maltractaments i perquè aquesta situació s’agreuja a mesura que els aliats avancen i els administradors dels camps marxen. En el cas dels primers camps alliberats, les tropes no estan preparades ni mèdicament ni logísticament. Hi ha casos de morts per ingesta d’aliments sense control després de dies i dies sense menjar”, explica l’historiador del dret Alfons Aragoneses. “Els cadàvers i les immundícies feien irrespirable l’aire boirós i humit. Perquè la mort no havia deixat de delmar: morien a desenes els malalts a les seves lliteres fredes; i morien ací i allà pels carrers fangosos. Morien, com fulminats, els supervivents més golafres, els quals, seguint cegament el manament imperiós de la nostra vella fam, s’havien afartat de les racions de carn”, descriu Levi.

Les ombres els persegueixen

No va ser fàcil per a moltes dones. Ruth Klüger (Viena, 1931), professora de filologia alemanya a la Universitat de Califòrnia, era una nena quan va entrar a Auschwitz amb la seva mare. Va aconseguir escapar-ne. A Seguir viviendo (Galaxia Gutenberg), que no va poder escriure fins que no va superar la setantena, parla de la por de ser violada pels russos. Klüger també descriu la impossibilitat de tornar a casa, a Viena. Explica com, quan va arribar als Estats Units, la consigna era oblidar.

Marta Marín-Dòmine, especialista en literatura concentracionària, qüestiona el terme alliberament : “Quin alliberament? Molts no van poder tornar a casa. Molts surten i es pregunten qui els escoltarà, qui els creurà, qui els podrà estimar. No s’alliberen mai dels camps”. Aharon Appelfeld va néixer el 1932 a Cernowitz en una família de jueus assimilats. El 1940 van assassinar la seva mare i ell, amb només 8 anys, va ser deportat amb el seu pare. Es va escapar del camp de Transnístria (Moldàvia) la tardor del 1942. Tenia deu anys i va sobreviure amagant-se als boscos. Va travessar Europa amb un grup d’orfes adolescents i es va embarcar cap a Palestina. Ha escrit una quarantena d’obres relacionades amb la seva experiència. L’editora de Club Editor, Maria Bohigas, va publicar la seva obra En Bartfuss, l’Immortal. “Appelfeld descriu com van abandonar els camps com si fossin ramats i van recórrer carreteres. A poc a poc es van anar disseminant, però les ombres, els assassinats, sempre els persegueixen”, descriu Bohigas.

“Vam fer el viatge en camions, carros de cavalls, a peu i també vam utilitzar els autocars regulars, segons el que trobàvem i els vehicles que ens cedien els diferents exèrcits. Dormíem als coberts abandonats, als bancs d’una escola abandonada, sota el cel o sobre la gespa dels parcs que trobàvem”, descriu Imre Kertész (Budapest, 1929) a Sense destí (Quaderns Crema).

“Els deportats francesos són assistits per l’estat francès, que els ajuda i repatria. El mateix passa amb els soviètics. Jorge Semprún explica que alguns comunistes alemanys internats en camps van acabar perseguits a la Unió Soviètica. Pel que fa als jueus, la situació és diferent a l’est i a l’oest d’Europa. A l’Europa de l’Est, el canvi de fronteres i l’antisemitisme van fer que molts supervivents no poguessin tornar a casa. Molts van acabar viatjant a Israel amb l’ajuda d’organitzacions il·legals”, explica Aragoneses.

La incomprensió dels parents

Després de tot un periple, Kertész arriba a Budapest: “Vaig reconèixer casa nostra immediatament. Era allà, intacta, sencera, com abans. El portal feia la mateixa olor”, escriu l’hongarès. Quan va trucar a la porta, però, l’autor no s’hi va trobar els pares: “Des de l’escletxa de la porta em mirava una cara desconeguda, una dona de mitjana edat, de cara groguenca i ossuda”. Quan Kertész li va dir que ell vivia allà, la dona va respondre: “No, aquí hi vivim nosaltres”. I li va tancar la porta als nassos.

Familiars i veïns, vells coneguts de la infància, no van voler escoltar la història de Kertész: “No entenia com no es podien fer càrrec que ara hauria de viure amb aquell destí, que hauria de relacionar-lo amb alguna cosa, connectar-lo amb alguna cosa, al capdavall dir que havia estat un error, una equivocació, un cas fortuït o que simplement no havia passat, ja no era suficient”, escriu Kértesz. Ningú sabia com explicar, ni com escoltar, el que era inexplicable.