CINEMA

L’home que va defensar els terroristes que l’havien mutilat

'Historia de locos', de Robert Guédiguian, s’inspira en la vida de José Antonio Gurriarán, víctima del terrorisme armeni que va acabar adoptant aquesta causa

José Antonio Gurriarán, a la dreta, en la seva trobada amb els terroristes al Líban el 1982 / CARLES BOSCH

El 30 de desembre del 1980, una bomba que va esclatar a la Gran Via madrilenya va destrossar les cames d’un periodista del diari Pueblo, José Antonio Gurriarán. Els autors de l’atemptat no eren etarres, sinó terroristes armenis. Gurriarán ni tan sols sabia on situar Armènia al mapa, però el seu instint periodístic el va fer informar-se sobre la causa armènia: la tràgica història del país, les matances massives perpetrades pels turcs a principis de segle, la lluita pel reconeixement del genocidi del poble armeni... Al final, Gurriarán va arribar a una conclusió que pot semblar insòlita: no compartia els mètodes, però sí la causa d’aquells homes que l’havien deixat paralític. Com a bon periodista, va intentar conèixer de primera mà la versió dels fets dels terroristes.

Cent anys del genocidi armeniQuan el director francès Robert Guédiguian, d’origen armeni, va assistir a una xerrada de Gurriarán en què va explicar la seva experiència, va saber que havia trobat la història per a la seva següent pel·lícula. “Té la complexitat novel·lesca que necessitava per abordar el tema del genocidi armeni, però hi vaig afegir moltes coses per donar-li una dimensió més universal”, va explicar a la Filmoteca el director, que a Una historia de locos, que s’estrena avui als cinemes, converteix Gurriarán en un jove parisenc i explica la trama a través de la mirada horroritzada i avergonyida de la família del terrorista responsable de l’atemptat. Però en essència es tracta de la mateixa història: un home amb les cames inútils, ple de ràbia, que troba el consol per la seva desgràcia a través de la comprensió dels seus agressors.

No va ser cap síndrome d’Estocolm, sinó una necessitat d’entendre els perquès de l’atemptat, el motiu pel qual jo em trobava en aquella situació tan dramàtica”, explica Gurriarán des de Madrid. Quan un any després de l’atemptat va aconseguir reunir-se amb els terroristes armenis, els va regalar un llibre de Martin Luther King. Reconeixia la justícia de la seva lluita, però no la metodologia. En qualsevol cas, no els va retreure res. “La ment és una cosa complexa -admet el periodista-. No sentia rancúnia ni por, només curiositat”. Els terroristes el van rebre amb els fusells Kalàixnikov a les mans i en cap moment van demanar-li perdó. “Jo no vaig anar a rebre disculpes ni ells tenien cap intenció de demanar-ne -afirma Gurriagán-. I no tinc res a perdonar perquè jo no els considero culpables”.

Gurriarán va acabar convertint-se en el gran advocat de la causa armènia a Espanya. Va escriure un llibre sobre la seva experiència ( La bomba ) i avui dia lidera el moviment perquè Espanya reconegui el genocidi armeni. “Sempre el faig sortir de polleguera quan l’hi dic, però el José és un sant -diu Guédiguian-. Cada any fa una tournée de ciutat en ciutat lluitant perquè es reconegui la reclamació del poble armeni”. Alemanya, França, Itàlia, Rússia i els Estats Units reconeixen l’assassinat sistemàtic de més d’un milió d’armenis, però l’estat espanyol continua cedint a la pressió diplomàtica turca, que sosté que els morts van ser víctimes de la Primera Guerra Mundial i de matances creuades entre kurds, turcs i armenis. “ Turquia representa 84 milions de consumidors -assenyala Gurriarán-. I és un país estratègic per a Occident: un 85% de les armes de la Guerra de l’Iraq van arribar a través de Turquia”.

A Una historia de locos, la víctima admet que l’acostament a la causa armènia l’ha salvat de la desesperació. Gurriarán fins i tot hi veu un costat positiu, en l’atemptat. “Em va fer descobrir un país extraordinari que només coneixia d’oïda”, diu. El 2007 es va tornar a reunir amb els seus botxins, que van deixar les armes i treballen en una ONG a favor dels nens armenis. “Ens van fer una gran rebuda i vaig sentir, per primera vegada, que tenien ganes de demanar-me perdó, tot i que no ho van fer. Però hi ha moltes maneres de demanar perdó”, diu.

Més continguts de