Crítica de cinema

'Maya': Mia Hansen-Love viatja a l'Índia a la recerca de la vida

Crítica del nou treball de la directora francesa

Direcció: Mia Hansen-Love. Guió: Mia Hansen-Love. França i Alemanya (2018). Amb Roman Kolinka i Aarshi Banerjee.

El cinema de la francesa Mia Hansen-Love acostuma a indagar en la intimitat de les crisis personals i, per això, els seus personatges estan sempre en moviment, potser perquè en pantalla no hi ha res que s’assembli tant a la vida com veure una persona en trànsit d’un lloc a un altre. “No tinc cap intenció de parlar del que ha passat. Prefereixo l’acció a les paraules”, diu al cap de pocs minuts d’arrencar Maya el seu protagonista, el Gabriel (Roman Kolinka), un reporter de guerra recentment alliberat després de mesos segrestat a Síria. Ja a París, ha tornat a viure i evita parlar sobre el trauma per no recrear-se en un patiment que per a ell és sinònim de carreró sense sortida.

A Maya, en sintonia amb els desitjos del seu protagonista, Hansen-Love deixa fora de camp la violència traumàtica i despatxa ràpidament i amb delicadesa la vida passada del Gabriel, perquè la cineasta vol parlar-nos d’un procés de redempció, entès com un viatge d’alliberament i d’amor que mira cap al futur. Aquesta idea d’acció justificaria, en part, la gran velocitat amb què transita el sisè llargmetratge de Hansen-Love, que de seguida abandona la grisor de París per viatjar a l’Índia amb un canvi de pla: els colors es transformen, la llum brilla i el trauma deixa espai a l’alegre desordre urbà del país asiàtic.

Filmat en un esplèndid 16 mm amb l’ajuda d’Hélène Louvart, l’ampli segment a l’Índia de Maya podria haver caigut en la mirada tramposa orientalista, però Hansen-Love també deixa fora de camp certs tòpics i la seva proposta l’acosta a pel·lícules com El riu (Jean Renoir, 1951) o el documental L’Índia fantasma (Louis Malle, 1969), viatges fílmics realitzats des d’una respectuosa consciència de la asimetria cultural. Hi ha només un petit moment a Maya en què Hansen-Love abandona el seu radical naturalisme formal per abraçar un dels motius visuals més romàntics de l’aventura: la imatge d’un tren travessant el mapa del país. Més enllà de la seva funció dins el relat de la pel·lícula, és una seqüència de somni preciosa, d’una calidesa innocent. 

Més continguts de