Melanie Smith perfora la història amb ‘Farsa i artifici’

BarcelonaUna orella enorme descansa al mig de la sala. En un costat, set televisors mostren el procés de creació de set escenes pictòriques que representen una palmera, una casa, rodes de fusta i un molí. A l’altre, un home les reprodueix en un immens llenç ple d’espais en blanc. Aparentment les tres peces estan desvinculades, però en realitat amaguen un fil conductor que les enllaça: la voluntat de fragmentar l’art i traslladar-ne aquests fragments en un format gran. Aquesta és la premissa que utilitza l’artista britànica Melanie Smith (Poole, 1965) per construir obres d’una àmplia varietat de gèneres amb la intenció de posar la normalitat contra les cordes. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) li dedica fins al 7 d’octubre la mostra Farsa i artifici, que és l’exposició més exhaustiva de l’artista que s’ha fet mai a Europa.

“Penso de manera segmentada i la meva obra es construeix a partir d’això -explica Smith-. Desmunto i perforo la història per crear associacions que fan d’eco a la contemporaneïtat”. L’artista va començar a seguir aquest procés de creació el 1989 després de traslladar-se a Ciutat de Mèxic, on ha viscut des d’aleshores. La seva experiència al país va portar-la a elaborar un art visual molt arrelat al minimalisme per criticar l’hiperconsumisme, l’impacte del colonialisme, la modernització capitalista i la globalització neoliberal. Ho fa amb fotografies, pel·lícules, escultures i performances que comparteixen una referència constant a la pintura. L’exposició del Macba, comissariada per la historiadora de l’art Tanya Barson i definida per l’artista com “un gran palimpsest”, defuig l’ordre cronològic i s’estructura al voltant de les temàtiques que Smith ha abordat al llarg de la seva trajectòria, entre les quals hi ha el cos, el color, la naturalesa, l’energia i l’art urbà.

Smith juga en totes les seves obres amb la idea de trencar la superfície de les preconcepcions i de representar el que queda fora del marc geopolític. A la pel·lícula Aztec Stadium. Malleable deed, per exemple, va gravar un grup d’estudiants a l’estadi mentre unien diferents cartolines per formar grans imatges patriòtiques amb una marxa revolucionària mexicana en versió rock com a banda sonora. L’obra, diu Smith, “ensenya com es desintegra el concepte de la mare pàtria a partir de l’oscil·lació de les imatges construïdes”. El desconcert també és un element recurrent en les seves peces, que s’alimenten de la idea d’absurd. A Farsa i artifici, una de les seves obres més conegudes, juxtaposa un seguit de diapositives grotesques de teatres dels anys 80 amb la filmació d’una classe de salsa entre un professional i una amateur. “Els cossos despullats de les diapositives em generaven una sensació d’estranyesa i alienació que reprodueixo després amb la gravació del ball, perquè per a l’alumna és una situació incòmoda”, explica Smith, que vol apel·lar així “a la farsa política, les societats burlesques i la teatralitat”.

A l’exposició també s’hi pot veure una obra inèdita de l’artista, la pel·lícula María Elena. Es tracta d’un film sobre una ciutat minera de la regió d’Atacama, a Xile, on s’extreu salnitre del subsol. Segons Smith, el projecte audiovisual va sorgir amb la voluntat “d’entendre què hi ha sota la superfície”. Per descobrir-ho va capturar la maquinària i els treballadors esquivant qualsevol línia narrativa. “Volia suspendre l’espectador en un de present immutable, així que quan veia que hi havia un mínim relat el trencava amb imatges que no tenen res a veure -assenyala Smith-. No és un documental, he buscat plasmar a la pantalla la impossibilitat de llegir-hi res que fos lineal”.