Memòria històrica

Mor Conxita Grangé, l'última supervivent catalana de Ravensbrück

Enllaç dels maquis, va ser detinguda per partidaris de Pétain i deportada al camp nazi

Conxita Grangé, l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis, va morir aquest dimarts als 94 anys a Tolosa de Llenguadoc. “Amb molta tristesa comuniquem que aquest matí ha mort Conxita Grangé”, va informar l’ Amical de Ravensbrück, l’entitat fundada el 2005 per donar a conèixer i transmetre el llegat de les deportades, com la mateixa Grangé, que van patir l’horror nazi durant la Segona Guerra Mundial. “Van ser dones que van lluitar pels seus ideals, però Espanya no les ha honorat mai perquè se les va silenciar durant 40 anys de dictadura i se les va oblidar durant 40 anys de democràcia”, recordava la periodista Montserrat Armengou el mes de maig passat durant un acte d’homenatge a dones que van estar confinades al camp nazi com Braulia Cánovas, Neus Català, Mercedes Núñez i Grangé, entre d’altres.

Les dones de Ravensbrück vencen l'oblit

Com va escriure la periodista Sílvia Marimon a l’ARA, aquelles dones “no van ser auxiliars sinó combatents; van aprendre a estar a primera línia i no van voler renunciar mai a aquest paper actiu”. Aquest compromís forjat en la lluita contra el feixisme el va mantenir sempre, Grangé. “La tieta s’ha dedicat tota la vida a la memòria, a explicar-ho a les escoles, als instituts”, recorda la seva neboda, Carme Rei-Granger.

Conxita Grangé, nascuda a Espui (Pallars Sobirà) el 6 d’agost de 1925, es va criar a Tolosa de Llenguadoc amb els seus tiets. Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, la família es va traslladar a Catalunya seguint el tiet, Jaume Veleta, que va lluitar a favor de la República. A l’acabar la guerra, i novament a França, ell es va posar al servei de la Resistència contra el nazisme. També ho va fer la Conxita, fent d’enllaç entre els maquis i els guerrillers de la Resistència fins que el 24 de maig de 1944 va ser detinguda juntament amb part de la família. Lliurades a la Gestapo per homes de Pétain, ella, la seva cosina i la seva tieta van ser deportades a Ravensbrück.

Un acte de memòria i sobretot d’amor a les deportades

Tal com recorda la seva neboda, “el que més la va colpir de Ravensbrück va ser com estimulaven els gossos perquè mosseguessin les cames de les dones i com [els gossos] mataven a mossegades els nens i després els remataven a cops de bastó”. Al camp hi van arribar el setembre del 1944, després de tres mesos en el anomenats trens fantasma nazis que voltaven per Europa camí dels camps. En els últims dies de la guerra, quan Ravensbrück ja havia sigut destruït pels bombardejos aliats, i enmig del caos previ a la caiguda de Berlín, la Conxita i altres presoneres van aconseguir fugir. Després d’un llarg camí de retorn a través d’Alemanya, Holanda i Bèlgica, va arribar a Tolosa.

Al llarg de la seva vida, Grangé va rebre moltes condecoracions: la Legió d’Honor del govern francès, la Medalla al Mèrit Nacional, la Creu de Guerra, la Medalla de la Resistència i la Medalla Militar. Sempre va lluitar perquè no s’oblidés el testimoni de les seves companyes i va donar milers de conferències, sobretot a escolars, al Museu de la Resistència i la Deportació de Tolosa.