Mor Luis Sepúlveda, l'escriptor xilè que mai va deixar de combatre la injustícia
Ecologista i d'esquerres, va denunciar les dictadures en bona part de la seva obra
BarcelonaLuis Sepúlveda (Xile, 1949), autor d'Un viejo que leía historias de amor, entre moltes altres novel·les, ha mort aquest dijous a l'Hospital Universitari Central d'Astúries, a Oviedo, on estava ingressat des de finals de febrer a causa del coronavirus, segons han informat a Efe fonts properes a l'autor.
Sepúlveda, que vivia a Gijón des del 1997, era un escriptor, periodista i cineasta compromès que va fer front a múltiples batalles al llarg de la seva vida. Es considerava profundament d'esquerres i ecologista. El 1969 va rebre una beca escolar per estudiar cinc anys a Moscou però li van retirar l'ajuda tan sols cinc mesos després per mala conducta. Va treballar al departament de Cultura del govern de Salvador Allende i, després del cop d'estat de Pinochet, va estar empresonat. Quan va aconseguir fugir de l'arrest domiciliari, es va unir a la resistència cultural i es va dedicar a fer obres de teatre clandestines. Finalment va haver d'emprendre el camí de l'exili però no va deixar de batallar. El 1979 es va unir a la Brigada Internacional Simón Bolívar, que lluitava a Nicaragua. El 1982 va embarcar-se amb Greenpeace i hi va treballar fins al 1987.
La memòria de la dictadura
El reconeixement com a escriptor li va arribar amb la publicació d'Un viejo que leía novelas de amor (1988), que va ser tot un èxit: en va vendre 18 milions d'exemplars. Tota la seva experiència biogràfica marca d'alguna manera bona part de les seves novel·les, força realistes i que destil·len la seva consciència ecologista i una ideologia clarament d'esquerres. Un viejo que leía novelas de amor està ambientada a la selva equatoriana, on viuen les comunitats indígenes. Després van venir Mundo del fin del mundo (1996), on denuncia la caça de balenes de les grans empreses japoneses; Nombre de torero (1994), la seva primera novel·la negra, o Patagonia Express (1995), un llibre de viatges. És també autor del llibre de contes Desencuentros (1997) i Diario de un killer sentimental (1998).
La dictadura xilena i la repressió contra tots els que van lluitar per la democràcia impregna moltes de les seves novel·les. A La sombra que fuimos (2009) recupera la veu dels que van ser víctimes de Pinochet. La novel·la explica la història de quatre homes sexagenaris que van compartir la seva vida abans de de la dictadura, durant el règim militar i l'exili. Després d'uns anys sense veure's, es retroben per emprendre una nova aventura. El llibre reivindica tots aquells a qui els van robar la joventut però que van aprendre a viure i a mirar endavant. L'escriptor va desenvolupar una prolífica carrera i va escriure també llibres de relats i novel·la juvenil.
Poc després del terratrèmol de Xile del 2010, mentre participava en unes jornades per recaptar fons per a la reconstrucció d'una escola maputxe, va trobar un nen que plorava desconsolat perquè les autoritats li havien pres el gos, que creien que havia robat. Aquest fet inspira la seva novel·la juvenil Historia de un perro llamado Leal (2016), en què la veu narradora és la del gos que explica les diferents etapes de la seva vida i les descriu com si fos humà. Algunes de les seves últimes novel·les són El fin de la historia (2017), un thriller sobre els botxins que van treballar per la dictadura xilena, o Historia de una balena blanca, una novel·la juvenil publicada l'any passat en què la veu narrativa és la de la balena blanca protagonista.
L'escriptor xilè va debutar com a cineasta el 2002 amb Nowhere, que quan va ser estrenada va descriure com una venjança sobre totes les injustícies que li havia tocat viure, sobretot per culpa de les dictadures llatinoamericanes. El film narra el segrest de cinc opositors al règim militar d'un país que no s'identifica. Sepúlveda vivia a Gijón des del 1997, on va fundar i dirigia el Saló del Llibre Iberoamericà que se celebra cada any la segona setmana de maig.
