'El faro': Pattinson i Dafoe al far de la fi del món

Crítica del film de Robert Eggers sobre dos faroners encallats en una illa a la fi del món

Direcció: Robert Eggers. Guió: Robert Eggers i Max Eggers. 109 min. Estats Units i Canadà (2019). Amb Robert Pattinson i Willem Dafoe.

No és casual que a El faro, film febril de rerefons literari i imatgeria mítica, una escena crucial mostri dos cossos masculins xocant entre ells, ballant borratxos fins a caure l'un als braços de l'altre per, poc després, separar-se a cops de puny. Com La bruixa, anterior film de Robert Eggers, aquesta és una detallada peça d'època en què el llenguatge juga un paper crucial: l'espiral de bogeria per la qual descendeixen els dos faroners encallats en una illa de Nova Anglaterra a la fi del segle XIX és narrada en un anglès atàvic que beu tant dels referents literaris (Melville, el més obvi) com de documents de l'època.

Pattinson i Dafoe, un duel memorable a ‘The lighthouse’

A El faro, però, el cos disputa a la paraula el seu paper central; en un film caracteritzat per la intensa fisicitat, els cossos (dels personatges, dels actors) no sols col·lideixen entre si sinó que són agredits per tot tipus d’elements, ja sigui aigua, terra, semen o excrements. Aquesta peça de cambra al·lucinada, rodada en un blanc i negre tosc i sublim que evidencia també la fisicitat del negatiu, compta amb l’entrega absoluta de Pattinson i Dafoe, que amb els seus estils diferents d'interpretació podrien encarnar respectivament la tensió entre cos i paraula. No és estrany, doncs, que, en un film amb tentacles monstruosos i sirenes temptadores, el més esgarrifós, i fascinant, sigui la ganyota llunàtica de Pattinson i els soliloquis enfervorits de Dafoe.