“El Pazo de Meirás és el símbol d’un espoli enorme”

Un informe jurídic demostra que la finca és pública

El dormitori principal del Pazo de Meirás, la residència d’estiu de la família Franco, en una fotografia del 1940. / MIGUEL CORTÉS / EFE

El Pazo de Meirás era una fortalesa inescrutable fins fa relativament poc. Fins al 2008 no es va declarar Bé d’Interès Cultural (BIC) i el 2011 es va obrir per primera vegada al públic. Abel López Soto (BNG) és l’alcalde de Sada (el municipi on hi ha el Pazo de Meirás) que va batallar perquè la residència d’estiu del dictador obrís les portes. Quan va entrar per primera vegada al despatx de l’alcaldia -el 2003- s’hi va trobar un retrat de Franco.

La família Franco no ho ha posat mai fàcil. Abans de l’estiu no complia amb el requisit d’obrir un matí a la setmana. Finalment, l’agost passat el BNG, juntament amb entitats i associacions, va decidir dur a terme una acció contundent. Unes 40 persones van colar-se a l’edifici, van pujar a una de les torres i van penjar una pancarta en què reclamaven la devolució del Pazo a la societat. Van denunciar la situació a les Nacions Unides i al Parlament Europeu. I, finalment, els Franco es van veure obligats a mostrar la seva residència al públic i les visites es van reprendre el 22 de setembre. Això sí, sota la gestió de la Fundación Francisco Franco.

L’ego de Franco viu desfermat al Pazo de Meirás

La Junta Pro Devolución del Pazo de Meirás, integrada per la Diputació de la Corunya, 40 ajuntaments i entitats i associacions de memòria, va fer un altre pas per recuperar el Pazo el 27 d’abril: va enviar al ministeri de la Presidència un informe jurídic (prèviament es va fer arribar a Patrimoni Nacional) en què es detalla que Franco va acceptar la donació del Pazo de Meirás el 5 de desembre del 1938. Hi ha un telegrama que el governador civil de la Corunya va enviar el 1938 al ministre i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, en què es llegeix: “Hem comprat el bé i l’hi donarem al Generalísimo”. No obstant això, el 24 de maig del 1941 es va formalitzar una escriptura de compravenda (fictícia) a favor de Franco.

Missatge als Franco

Segons l’informe jurídic, era un ardit per evitar que el Pazo de Meirás passés a formar part del Patrimonio Nacional perquè un any abans, el 1940, el mateix dictador havia firmat una llei que preveia la incorporació al patrimoni dels béns destinats a l’ús i servei del cap de l’Estat. El Pazo de Meirás era una residència oficial perquè la Comandància d’Obres del Ministeri de l’Exèrcit va assumir el manteniment, la reforma i la construcció de la finca. A més, s’hi celebraven consells de ministres. “És el símbol d’un espoli enorme -diu la vicepresidenta de la Diputació Provincial de la Corunya, María Goretti Sanmartín-. Volem enviar un missatge contundent a la família Franco: el Pazo pertany a la societat”. Els eurodiputats que ahir van visitar-lo asseguren que duran a terme iniciatives per internacionalitzar el cas del Pazo de Meirás. “Entrar aquí ha sigut com fer un salt en el temps. Es glorifica el dictador i una dictadura criminal, es traspassen totes les línies vermelles”, diu l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé.