Cinema

Pep Brocal: “Encara hi ha moltes històries de dones per explicar”

El dibuixant terrassenc ha guanyat la primera edició del Premi ARA de còmic en català

“Estic molt content, però si no hagués guanyat també hauria obert una ampolla de vi”, diu feliç Pep Brocal, que, gràcies a la historieta Caritat del Río, s'ha convertit en el flamant guanyador de la primera edició del Premi ARA de còmic en català, un reconeixement que l'autor terrassenc valora enormement. “Trobo que és un premi estratègic i important, tant per al còmic com per al català i la no-ficció, que són tres potes que és necessari reforçar”.

Pep Brocal guanya el Premi ARA de còmic en català

Per què Caritat del Río?

Primer per ser dona. Encara hi ha moltes històries de dones per explicar. I també per la complexitat del personatge. Hi ha una cosa que em fascina: Caritat del Río estava destinada per naixement a ser una dona burgesa i viure entre el Paral·lel, l'hipòdrom i el Liceu. Però alguns factors externs i també interns la porten a freqüentar ambients marginals i a flirtejar amb els anarquistes, un món que està als antípodes del seu. Després abraça el comunisme com un ideal de vida, fins al punt d'implicar-hi també els fills, però de gran li cau tot aquest fervor idealista i s'adona que ha hipotecat la seva vida i la dels fills i que la recompensa que obté no li val. No és un personatge monolític, té una evolució molt interessant.

Com passa sovint, la seva figura va ser eclipsada per un home. Però en el seu cas l'home no va ser el marit, sinó un dels fills, Ramon Mercader.

És molt curiós això, perquè la seva figura queda molt tapada pel fet delirant de l'assassinat de Trotski, una anècdota que a mi sempre m'ha interessat molt. Que a Trotski el matessin amb un piolet i que ho fes un català em té fascinat des que ho vaig descobrir de petit. I no m'estranya que un fet tan pintoresc deixés Caritat del Río en un segon pla.

Com et vas documentar?

Doncs no vaig poder tirar de biblioteca perquè vaig fer la historieta mentre estàvem confinats. Així que vaig consultar els llibres que tenia per casa i també internet, sobretot per trobar fotos de la Caritat, els seus fills, el seu marit i els escenaris de la història: França, Barcelona, Guadalajara, Mèxic, etc. També vaig mirar vídeos per veure la casa on va morir Trotski. No es pot ser fidel al cent per cent a la realitat, però sí crear un entorn plausible i versemblant.

Aquest és el primer treball de no-ficció de la teva carrera. Com valores l'experiència?

Molt positivament... I després del premi més que mai! [riu] En realitat ha sigut fascinant. I crec que he obert una porta que m'agradarà tornar a transitar per explicar alguna cosa històrica, potser biogràfica. Hi ha tants temes per tractar que és difícil decidir-se.

Crítica del còmic 'Inframundo', de Pep Brocal

Vas arribar al món del còmic amb molta força a finals dels 80, però a finals dels 90 te'n vas allunyar. Què va passar?

Que, tot just quan estava ficant un peu i mig en el món del còmic, el món del còmic es va desmuntar com un castell de cartes i van tancar una rere l'altra les revistes que havien sigut els transatlàntics de la indústria, on s'havien forjat fornades senceres de dibuixants i autors. Jo em vaig quedar amb el pas canviat, sense possibilitat de fer una carrera professional en el món del còmic si no era fent humor i actualitat a El Jueves o treballant per al mercat francès o als Estats Units. Pel que sigui, jo em vaig ficar en la il·lustració de llibres infantils. A les editorials em deien que tenia un estil massa de còmic i que l'havia de suavitzar. I si volia treballar ho havia de fer.

Quant va durar aquest període?

Uns quants anys. Però els que ens dediquem al còmic veiem el món en vinyetes, és un fet diferencial respecte altres companys il·lustradors. Així que a la primera oportunitat vaig tornar a fer còmic, primer amb l'editorial infantil Mamut i després amb Alter i Walter, amb la qual vaig completar el meu retorn al còmic adult, abocant-hi moltes històries personals i obsessions meves. En el fons, no deixa de ser no-ficció disfressada de ficció. El llibre tampoc és que fos molt celebrat, però jo vaig quedar molt content i això em va donar ales per continuar fins aquí.

Pep Brocal i Aroha Travé guanyen els premis de la crítica de còmic

Un aquí que no està gens malament: fa uns mesos vas rebre el Premi ACDCómic de la crítica per Inframundo, la setmana passada vas ser un dels finalistes del Premio Nacional i ara guanyes el premi de l'ARA. Com vius aquests reconeixements?

És molt satisfactori, perquè et ve a dir que no estàs sol i que hi ha altra gent allà fora que reconeix el que estàs fent i ho valora. I això, sense ser determinant, pot ser que acabi donant peu a continuar. La situació del dibuixant de còmic és molt fràgil, així que aquests estímuls són fonamentals.

¿I com veus la situació del català en el còmic? Tu ets catalanoparlant i, tanmateix, les teves obres llargues són totes en castellà.

En realitat no ho són, perquè els processos de creació els faig en català. El que passa és que no hi ha manera de publicar en català, així que en l'últim tram del procés ho tradueixo. A mi m'encantaria publicar en català, però el món no està engreixat de manera que això sigui possible, almenys de moment. El català no té el suport institucional que tenen altres llengües petites. Tampoc hi ha prou mercat i arrosseguem una mala fama que ha fet que molta gent consideri que el còmic no mereix cap atenció. Cal fer un feina educativa per canviar aquesta visió, una responsabilitat que és també dels mitjans. Hem de motivar i seduir la gent, perquè sense això és difícil que els editors s'arrisquin.