MEMÒRIA HISTÒRICA
Cultura 05/02/2018

“Els grans judicis contra el nazisme són un mite”

Entrevista a Piotr Cywinski, director del Museu d’Auschwitz-Birkenau

Sílvia Marimon
5 min
Piotr Cywinski: “Els grans judicis contra el nazisme són un mite”

BarcelonaEl director del Museu d’Auschwitz-Birkenau, Piotr Cywinski (Varsòvia, 1972), és un home que es pren un temps per respondre a les preguntes. Medievalista, llicenciat a la Universitat d’Estrasburg i la Universitat Catòlica de Lublin, dirigeix un lloc reobert el 1947 perquè no es pugui ni esborrar ni oblidar l’assassinat d’1,1 milions d’homes, dones i nens. Al seu càrrec té la preservació de 155 edificis, 13 quilòmetres de filferrades, centenars de milers de sabates, 40 quilos d’ulleres, documents que ocupen 250 metres lineals de prestatgeria... Però Cywinski no viu en el passat, li preocupa molt el present.

Fa 70 anys de la fundació del Museu d’Auschwitz-Birkenau. Com s’ha adaptat al segle XXI?

Hi ha hagut molts canvis a tots els nivells: polítics, socials, econòmics... El col·lapse del comunisme va fer que canviessin moltes coses. Però el museu el van fer els supervivents, és el que ells van decidir i ho volem respectar. No és un museu amb un discurs narratiu. Mostra una experiència, i als visitants els ofereix la possibilitat de caminar pels barracons, les rampes, les ruïnes. I aquesta experiència és molt més important que qualsevol reproducció amb noves tecnologies. Nosaltres preservem tots aquests objectes i documents i oferim recursos pedagògics. El problema no és com mostrem i expliquem Auschwitz, sinó el que està passant a la nostra societat: la relació entre l’actualitat i tot el que representa Auschwitz.

I què pot fer Auschwitz davant l’auge de l’extrema dreta o la falta de solidaritat amb els refugiats?

Em preocupa molt tot el que està passant no només a Europa sinó també als Estats Units i en molts altres llocs del món. Al nostre museu hi ve gent d’arreu del món amb referents, realitats polítiques i socials molt diferents. Nosaltres els hem d’intentar explicar com es va arribar a Auschwitz, per què existeix, com va ser possible. El visitant ha d’adaptar aquests coneixements a la seva realitat i adonar-se dels perills actuals. El problema és que a les escoles es continuen aprenent dades, fets i esdeveniments però sense una visió crítica, sense cap referència ètica o cívica. Es considera més important saber en quin any es va produir una batalla que entendre per què es va produir. El sentit de la història és recordar el passat, explicar el present i preparar-nos per al futur. Donar eines als joves perquè imaginin aquest futur. Tota l’educació ha de ser revisada. Per entendre Auschwitz no n’hi ha prou anant al lloc on es van produir els crims, també fan falta les paraules de les víctimes. Llegir el testimoni de Primo Levi o Elie Wiesel, per exemple.

¿S’ha fet prou per assumir les responsabilitats del genocidi nazi? No només dels que van ordenar les matances, sinó també de tots els que hi van col·laborar, i no només dels alemanys sinó també dels polonesos i els austríacs.

Només a Varsòvia van morir tants civils com a França i el Regne Unit junts. El problema és que només a les administracions dels camps de concentració hi treballaven 70.000 SS. D’aquests, només 1.650 van ser jutjats i van rebre petites condemnes. Els grans judicis contra els nazis són un mite. Hi ha un gran problema en les responsabilitats.

Quines són les conseqüències del fet que no s’hagin assumit responsabilitats?

Aquesta només és una part del problema. No explica la nostra incapacitat per ajudar, per acollir; no explica la xenofòbia. Tenim gent jove que plora quan escolta el relat d’Anna Frank i s’indigna perquè la societat dels anys 30 i 40 no va fer absolutament res. Però ells no fan res amb tot el que està passant en el seu entorn, al seu món.

S’obren memorials i museus dedicats a l’Holocaust arreu del món, fins i tot n’hi ha a Cincinnati.

D’una banda, hi ha moltes comunitats de famílies de supervivents que volen tenir un memorial a prop. I, de l’altra, les escoles i els professors necessiten recursos per explicar què va ser l’Holocaust. Hem de trobar maneres per arribar a tothom. Molta gent no pot anar fins a Polònia. Per això també hem fet l’exposició Auschwitz, que es pot veure a Madrid i que després recorrerà tot el món.

¿I no és perillós que hi hagi tants museus sense un control de com s’explica i què s’explica?

Més perillós és el silenci. A més, la Shoah és un dels episodis més ben documentats de la història, sobre el qual més s’ha escrit i s’han fet més documentals i pel·lícules. N’hi ha llibres en totes les llengües del món.

El govern polonès vol revisar la història: canviar el discurs històric en alguns aspectes.

És un problema global. Hi ha un ressorgiment del populisme, líders amb discursos demagògics, grans canvis i missatges que es difonen sense cap tipus d’anàlisi ni reflexió. Tot canvia tan ràpidament que és difícil imaginar com serà el futur. Ni tan sols som capaços de definir què és una guerra i què no ho és.

El 2002 Jan T. Gross va publicar Ve cinos (Crítica), en què detallava la matança el 10 de juliol del 1941 dels jueus de la població polonesa de Jedwabne. Els autors dels assassinats van ser els seus veïns polonesos. El llibre va produir un gran impacte en la societat polonesa.

Durant el comunisme hi va haver un gran silenci. Dues generacions després s’han redescobert moltes coses. La publicació del llibre va provocar dos anys d’intensos debats. El nostre passat és molt més complex del que imaginàvem, i aquest debat, el més important dels últims anys, va ajudar a diferenciar entre els que van ser realment uns herois, els que per una raó o altra es van mantenir el marge i els que van perdre tota moralitat.

Com a investigador i historiador, com explica que algú es converteixi en un monstre?

Es donen unes determinades condicions: populisme, propaganda i frustració. Les persones frustrades volen sentir que ells són els millors perquè això vol dir que hi ha algú pitjor. Després es busca l’enemic, el responsable de tot.

Sembla molt fàcil.

És molt fàcil i sempre comença així. Per això em preocupa tant l’auge del populisme, el dogmatisme i la xenofòbia.

Què n’opina del Valle de los Caídos?

A tot arreu hi ha monuments així. Recordo que a Alemanya em van mostrar el xalet de Hitler i explicaven on passejava el gos i què veia des de la finestra del dormitori. L’important és educar la gent perquè entengui què és el que va passar i quins són els perills de certs discursos. Ara a Polònia hi ha un gran debat per si s’ha de destruir el Palau de la Cultura comunista. ¿Si el destrueixes com explicaràs a la gent més jove què era comunisme? Però crec que en el fons els monuments no expliquen res; els col·loquem en un lloc perquè tenim por que alguna cosa s’oblidi. Però pel fet de veure aquell monument no recordarem. Els automatismes no funcionen.

stats