Reportatge

Literatura

Premi d’Honor al renovador i irreverent Quim Monzó

L’autor d’‘El perquè de tot plegat’ i ‘Benzina’ rep el guardó d’Òmnium Cultural a la trajectòria

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

Monzó va tornar ràpidament al sentit de l’humor que caracteritza les seves intervencions públiques, que amb els anys s’ha anat fent agredolç. “Si el jurat ha decidit donar-me el Premi d’Honor ara és que un dels meus metges els hi ha dit alguna cosa. I si tinc una malaltia que no sé? -va demanar-. Com més triguen a premiar una trajectòria més risc hi ha que l’autor peti”. A punt de fer 66 anys, Monzó publica encara un article diari a La Vanguardia, tot i que el seu últim llibre de contes, Mil cretins, és del 2007. En mig segle de recorregut només hi ha un autor que hagi rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a una edat inferior a la de Monzó, Jaume Cabré: va ser el 2010, quan encara no havia fet 63 anys. El més provecte ha sigut el geògraf i pedagog Pau Vila, que el va guanyar quan s’acostava als 95 anys.

Deixar de publicar

“Quan em pregunten si escric o no és molt íntim, com si em demanessin si me n’he anat al llit amb una dona -va explicar abans de precisar que no ha plegat-. El que vaig dir és que deixava de publicar, perquè estic fins als pebrots dels pirates”. Encara que l’any passat va recollir una selecció d’articles sobre cuina a Taula i barra (Libros de Vanguardia), Monzó fa més d’una dècada que no publica ficció. “Escric cada dia menys el dissabte al matí, i quan no parles de política ni esports, com és el meu cas, també és literatura -va assegurar-. No sé si tornaré a publicar narrativa, el temps ho dirà. He de deixar alguna cosa per als hereus, un d’aquells llibres inèdits que es troben al capdavall del calaix...” Fa mesos que circula el rumor que Monzó treballa en unes memòries. “Pere Calders deia que un bon punt de començament d’una autobiografia seria: «Encara m’enrecordo de massa coses» -va dir-. En un llibre així parteixes de la teva vida, però hi ha omissions i derives, no deixen de ser una ficció. En qualsevol cas, la resposta és negativa: no estic escrivint unes memòries, perquè mai no m’he proposat fer un llibre, me’ls he trobat al damunt de l’escriptori, o he vist que una de les carpetes de l’ordinador tenia prou gruix per publicar-ne alguna cosa”.

Monzó, al Sant Jordi del 2017

Nascut a Barcelona el 24 de març de 1952, Quim Monzó va estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana i es va donar a conèixer com a escriptor precisament gràcies a un premi literari, el Prudenci Bertrana. Va ser el 1976, i la novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres, fa dècades que és introbable, perquè el mateix autor la va vetar. “Després d’aquest debut, que hem de situar en l’òrbita del textualisme, va escriure un llibre a quatre mans amb Biel Mesquida, Self-service, també descatalogat -recorda el crític literari i novel·lista Ponç Puigdevall-. Per sort, va deixar aquesta via experimental ben aviat, quan va publicar el recull de contes Uf, va dir ell, un dels primers títols de Quaderns Crema [1978]. Una de les poques coses respectables, a banda de la Constitució, és la gramàtica, i Monzó se’n va adonar ràpid”.

Uf, va dir ell va ser el primer d’una sèrie de llibres de contes, entre els quals hi ha L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996). Arribaven en paral·lel a novel·les com Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989). També a reculls d’articles com El dia del senyor (1984), La maleta turca (1990) i No plantaré cap arbre (1994). I de traduccions d’autors com J.D. Salinger, Mary W. Shelley, Roald Dahl, Ray Bradbury i Truman Capote. Pràcticament tota l’obra de Monzó ha estat publicada a Quaderns Crema. “El primer que vaig llegir d’en Quim va ser El perquè de tot plegat, però en l’edició castellana d’Anagrama -diu l’editora Sandra Ollo-. Em va sobtar l’estil tan net, depurat, abrupte i alhora molt fi. Quan vaig arribar a Barcelona el 2007, Quaderns Crema acabava de publicar Mil cretins : va ser un llibre vitalment molt important per a en Quim. A partir d’aquí vaig anar llegint-lo sempre en català. És un dels autors més detallistes que conec, i també cuida la llengua obsessivament”.

Desconcertant, fresc i moral

“Entre les virtuts de Monzó hi ha la qualitat del seu estil, una capacitat d’invenció absolutament desconcertant però també familiar, perquè està integrada a la vida quotidiana, i, alhora, un enorme talent reflexiu i de pensament -continua Puigdevall-. Monzó mereix el Premi d’Honor perquè hi ha un abans i un després d’ell en la literatura catalana. La feina verbal i moral que ha fet és importantíssima”. Dos dels autors que es reconeixen influïts per l’escriptor són Jordi Puntí i Toni Sala. “Monzó significa l’entrada a una literatura catalana desacomplexada, natural, fresca i moderna -diu Puntí, que ha publicat recentment el recull Això no és Amèrica (Empúries / Anagrama, 2017)-. Ha estat un renovador del llenguatge, sobretot urbà, i va actualitzar la literatura dels anys 30, com ara Francesc Trabal, no tant en relació als temes sinó pel que fa a la mirada sobre el món. La gran virtut és que tot això ho ha sabut fer als contes, a les novel·les i als articles”. Toni Sala el considera “un gran referent de sempre”, però la percepció de la seva obra ha canviat al llarg dels anys: “De jove li valorava la proximitat i el deixar-se estar d’hòsties. Després, de més gran, he trobat fonamental la neteja de la llengua que va fer. Monzó va passar l’escombra i va eliminar la retòrica. Abans d’ell ho havien fet Pla, Sagarra i Rodoreda, entre d’altres. Tots els grans autors es miren la tradició i la refan”. Sala valora també que “és un autor profundament moral”. I afegeix: “Molta gent el llegeix per l’humor, la paradoxa i el joc però essencialment parla dels temes més seriosos. Amb els anys s’ha anat tornant més fosc i desenganyat, però continua sent un antiretòric moral”.

El crític literari i poeta D. Sam Abrams destaca tres aspectes del guanyador del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “Juntament amb Víctor Català o Pere Calders, ha treballat per fer entendre que el conte és una creació literària de primera magnitud -diu-. També ha canviat la manera de ser escriptor en la societat on ha viscut: sense abandonar l’exigència, ha tingut un registre menys seriós que Espriu i Vinyoli. Monzó, finalment, ha practicat el periodisme amb el mateix nivell que la ficció”. A Sam Abrams no li sorprèn que hagi deixat de publicar contes. “El món que Monzó va veure néixer, el de la postmodernitat, ja no existeix -explica-. Fins i tot autors més joves, com Sergi Pàmies i Empar Moliner, han canviat de registre en els seus últims llibres”. Abrams reconeix que Quim Monzó acumula “prou mèrits” per guanyar el premi: “Cal no oblidar que autors més grans que ell també el mereixen, entre els quals hi ha Màrius Sampere i Lluís Solà”.

La trajectòria de Quim Monzó, en cinc llibres

La magnitud de la tragèdia

Publicada el 1989, la tercera i última novel·la de Monzó està protagonitzada per un trompetista de nom compost que un bon dia té una erecció tan poderosa que se li cronifica.

Vuitanta-sis contes

Aquest volum de més 600 pàgines va reunir el 1999 els cinc primers llibres de contes de Monzó, entre els quals hi ha El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996).

El millor dels mons

A més d’incloure algun dels millors contes de la seva trajectòria -com Dos rams de roses -, a El millor dels mons (2000) hi ha la verinosa nouvelle Davant el rei de Suècia.

Catorze ciutats...

Fins ara, Monzó ha publicat onze reculls d’articles. Un d’ells és Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004), on fa de turista a Barcelona o es passeja per aeroports.

Mil cretins

L’últim llibre de contes de Monzó va aparèixer el 2007. L’envelliment i el desengany avançaven de bracet amb la ironia habitual de l’autor, que ja no ha publicat més ficció.

Més continguts de