ÒPERA

‘Rodelinda’ debuta al Gran Teatre del Liceu

Esplèndid muntatge de l’alemany Claus Guth amb Lisette Oropesa i Bejun Mehta, dirigits per Josep Pons

‘Rodelinda’  | GRAN TEATRE DEL LICEU

8 DE MARÇ

Des de l’obertura, Claus Guth ens revela com, deposat per Grimoaldo, Bertarido hauria comès fratricidi i el seu fill l’hauria vist. És així com comença Rodelinda, meravellosa òpera de Händel que per primera vegada arriba al Liceu amb la dramatúrgia de Konrad Kuhn en el marc de la impressionant escenografia i els encertats figurins de Christian Schmidt. Les constants dels espectacles de Guth es mantenen en aquest sensacional muntatge: espais giratoris, nits envoltants, situacions oníriques o recursos narratius cinematogràfics. Tot plegat, en el marc d’un latent psicologisme que, en el cas de Rodelinda, focalitza el relat des de la mirada de l’omnipresent Flavio, fill de Bertarido i de Rodelinda encarnat al Liceu pel fabulós actor Fabián Augusto Gómez.

L’acció transcorre en una inquietant mansió neovictoriana que podria acollir qualsevol relat de Henry James. Una casa tan confortable com asèptica, i dividida en dos nivells sense les respectives quartes parets, com a marc dels terrors infantils de Flavio, que, amorrat al seu quadern, dibuixa monstres que després creu veure als passadissos de la casa, talment com si fossin aparicions pròpies de l’univers de Tim Burton.

La ‘Rodelinda’ de Händel entra per la porta gran al Liceu

Excel·lent prestació musical

Després de l’exigent treball amb L’enigma di Lea, Josep Pons ha hagut de treballar de valent amb Händel, un músic poc habitual en la trajectòria del director de Puig-reig. Acotxat per una plantilla orquestral de 36 músics, dels quals tan sols 17 formen part habitualment del fossat del Liceu, Pons va poder comptar amb faristols ocupats per especialistes en aquest repertori. Les parts solistes de les àries van revelar la bona salut del violí de la concertino Lina Tur, de la flauta d’André Cebrián i sobretot de l’entusiasta suport des del baix continu de Daniel Espasa. Tot plegat amb una sonoritat en conjunt ajustada al que reclama Händel, sempre amb atenció al seu refinament sonor.

Doble debut de Lisette Oropesa: al Liceu i com a Rodelinda. La soprano estatunidenca és especialista en belcanto romàntic i el timbre i la projecció de la veu ho delaten, però Oropesa s’emmotlla a l’estil händelià i se’n surt amb nota gràcies a passatges exquisidament resolts, com ara l’ària Ombre, piante, urne funeste del primer acte.

Bejun Mehta, especialista en òpera barroca, signa un Bertarido de manual. I, tot i que el personatge té poques escenes amb Rodelinda, l’entesa entre Mehta i Oropesa va ser total. En aquest sentit, un dels moments àlgids pel que fa al clímax de la representació va ser el duet conclusiu del segon acte, Io t’abbraccio.

No es pot dir que Joel Prieto sigui un tenor amb una veu apropiada per al Barroc. Després d’haver demostrat amb escreix les seves habilitats en Mozart i en el belcanto romàntic, el tenor debuta amb Händel en la pell d’un Grimoaldo ben treballat. I si el fraseig i l’emissió estan allunyats del que exigeix el compositor, la musicalitat i el timbre bellíssim de la veu de Prieto aviat fan caure tota resistència a la seva prestació.

La mezzo Sasha Cooke va ser una Eduige de caràcter, bona presència escènica i cant d’agilitat immaculat, al costat de les tosquedats del Garibaldo de Gianluca Margheri (veu d’escassa personalitat i presència) i de les bondats cantores de l’Unulfo de Gerald Thomson.

Més continguts de