LITERATURA

“Seguim sent joves fins que ens han trinxat i ben fotut”

Anna Ballbona presenta la novel·la ‘Joyce i les gallines’

“El primer motor de Joyce i les gallines va néixer d’una conversa que vaig sentir en un tren que anava del Vallès Oriental cap a Barcelona. Hi havia un grup de persones que semblava que tornaven d’una teràpia psiquiàtrica i que van motivar tot un seguit de preguntes: qui és boig i qui no?, qui és normal i qui escapa d’aquesta normalitat?”, recorda Anna Ballbona, que va començar a treballar en la que acabaria sent la seva primera novel·la quan encara no havia publicat el segon llibre de poemes, Conill de gàbia (LaBreu, 2012).

Ballbona, que és redactora al diari El Punt Avui i col·labora en revistes com El Temps i Vallesos, va imaginar un personatge, la Dora, que treballa en un diari a Barcelona i que té una habilitat especial per “detectar l’absurditat de la quotidianitat més banal”. La Dora compagina l’assistència a rodes de premsa motivades “per rutines periodístiques que es repeteixen sense ser qüestionades” amb la reflexió sobre quin és el seu lloc al món: “Té menys de 40 anys i tothom la continua tractant de jove, i a la nostra societat seguim sent-ho fins que ens han trinxat i ben fotut”.

La protagonista de Joyce i les gallines -que ha sigut finalista del primer premi Llibres Anagrama de novel·la- es rebel·la contra el “funcionament atrotinat i precari” del seu entorn laboral i social. “La Dora viu a la perifèria de Barcelona, a Llerona, i els paisatges de la novel·la són els dels replecs del Vallès Oriental -resumeix, abans de referir-se a una de les particularitats del personatge-. Ella es compara sovint amb les gallines, perquè sempre ha estat a l’ombra: quan era petita havia fet de gallina en obres de teatre a l’escola, i era un personatge tan invisible com fer d’arbre o de poble”. El sentiment de perifèria de la Dora és doble: viu allunyada del centre -Barcelona- i se sent un element accessori, sense importància. “Engega un procés per sortir del tedi i la mediocritat -avança-. El seu objectiu és arribar a ser ella mateixa”.

Enamorar-se de Banksy

Hi ha dos moments decisius en la transformació del personatge. El primer és un viatge a Dublín, on acaba assistint a una lectura de dues hores del Finnegans Wake, de James Joyce, que li permet conèixer un “fanàtic” de l’escriptor irlandès que cria gallines, el Murphy (el nom del qual remet a un altre il·lustre dublinès, Samuel Beckett): “Joyce l’ajuda a distanciar-se de la realitat”, admet Ballbona. L’altre moment és “l’enamorament” de les accions de carrer de Banksy. “Quan el vaig descobrir em va fascinar, igual que li passa a la Dora. Encara no s’havia convertit en un fenomen de masses”, explica.

És gràcies a Banksy que decideix passar a l’acció: “Les seves accions de carrer lliguen molt amb el que ella farà quan es passegi per la perifèria de Granollers -continua-. Les pintades de la Dora, que utilitzen l’element de les gallines, volen causar un efecte en el que ho veu o ho viu”. Contenen missatges com ara “Esbotzeu el sistema!”, “El sistema ha rebentat” o “Vindrà el nostre temps”. És en aquest punt que Joyce i les gallines barreja ingredients de la novel·la social i del thriller, acompanyats per comentaris que tenen l’objectiu de sonar humorístics. “La mala llet que pugui haver-hi és passada pel sedàs de l’humor, que ens salva a l’hora de fer literatura i també a l’hora de viure”, assegura l’autora. Hi ha, per exemple, atacs enverinats contra certa modernitat barcelonina: “No és una crítica concreta contra el hipster o contra el que es deixa la barba llarga, sinó a la façana i l’escenificació -exposa-. Tant a la Dora com a mi ens encanta desmuntar les façanes buides, ja siguin les dels moderns com les del periodisme, les inauguracions d’exposicions o les urbanitzacions”. La novel·la tan aviat elogia El ángel exterminador, de Luis Buñuel, com critica l’última escena d’ Els quatre-cents cops, de François Truffaut (“S’havia quedat freda com una arengada amb l’escena final”).

Amb un llengua àgil que no escatima riquesa lèxica, Ballbona reivindica també que fins fa no gaires anys als voltants de Barcelona hi havia gent “que vivia com podia, però fent de pagès”, un llegat familiar que tant el personatge com ella comparteixen. “Aquesta novel·la m’ha permès deixar-me anar molt i buidar-me -reconeix-. Tinc ganes de continuar escrivint prosa i ja tinc idees per a un altre llibre”.

Més continguts de