Soleá Morente s’empodera entre dues aigües

BarcelonaSoleá Morente (Madrid, 1985) viu entre Madrid i Granada. Les dues ciutats alimenten la música d’una cantant entre dues aigües, la que brolla de la deu familiar i la que ella mateixa ha anat fent seva remenant flamenc, indie pop, rock, rumba i ara també trap. Aquest és el recorregut estètic del segon disc de Soleá Morente, Ole Lorelei (Sony, 2018), que demà presenta en concert a La [2] de l’Apolo (21 h) de Barcelona, amb una banda que inclou membres del grup de Granada Napoleón Solo i el guitarrista Eduardo Espín, fill de la cantaora Carmen Linares.

“Crec que una artista ha de comprometre’s amb la societat en què viu”, diu la filla d’Enrique Morente, que descriu el disc com “una reivindicació de la música popular, des del flamenc antic de Manuel Vallejo a Las Grecas, Ray Heredia, Los Chichos, Camela i el trap ”. “El trap és un gènere al qual cal prestar atenció perquè està arrasant, i els artistes de trap estan sent vol valents”, explica Soleá Morente, que fins i tot fa “una soleá amb autotune ”. De fet, va voler comptar amb la col·laboració de Khaled, un dels agitadors del trap des que va formar Pxxr Gvng, i que a més ara viu a Granada. “Vaig arribar a enviar-li algun missatge per Instagram, però no teníem temps i tot plegat era massa precipitat. De tota manera, tinc pendent fer alguna cosa amb ell perquè l’admiro molt”, assegura una cantant que ara aplega influències de la seva generació, de les anteriors i de la posterior.

El disc també mostra la connexió de Soleá Morente amb “la manera d’interpretar de la música francesa, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin”, i la complicitat amb l’estètica indie, per una banda a través de la producció d’Alonso Díaz, del grup Napoleón Solo, i per l’altra per la referència al pop misteriós de la banda escocesa Cocteau Twins. “ Lorelei és el títol d’una cançó de Cocteau Twins, del disc Treasure (1984), que va ser una de les primeres que vaig escoltar quan vaig començar a anar amb els indies -recorda Soleá Morente-. Vaig enamorar-me del seu so i de la manera de cantar d’Elizabeth Fraser, tan misteriosa. Així que el títol del disc, Ole Lorelei, per a mi és com Ole indie ”. El misteri també envolta la primera peça del disc, La alondra, que comença amb una estrofa inspirada en el tema In this heart de Sinéad O’Connor.

Respecte i diàleg

Lorelei és també el nom d’una sirena de la mitologia germànica que Soleá Morente fa servir com a metàfora conceptual del disc. “Lorelei, decebuda amb els homes després que l’amant la traís, es va instal·lar a les roques del Rin, i des d’allà seduïa els homes que quan s’hi acostaven s’ofegaven al riu. No vull dir que en el disc digui que som sirenes que seduïm els homes perquè s’ofeguin, però la decepció sentimental sí que em serveix com a metàfora per explicar altres coses”, diu. De fet, ella vol transmetre “un missatge d’empoderament de la dona, i també de l’home” a través del “respecte i el diàleg”. “Empoderar-nos ens van bé a tots. És important apujar l’autoestima i expressar-te, dir el que penses i que no t’atabalin amb coses que no t’interessen”, afegeix.

Una de les singularitats d’ Ole Lorelei és la combinació de cançons amb “microcants” flamencs, exposicions sintètiques d’ alegrías, fandangos o soleás. “Em crida molt l’atenció la brevetat del flamenc, que amb tres o quatre versos t’explica la cançó següent, que dura quatre o cinc minuts”, explica Soleá Morente, que tres anys després del disc Tendrá que haber un camino (2015) se sent amb més confiança. Treballant Ole Lorelei amb Alonso Díaz i la cantautora asturiana Lorena Álvarez -autora d’algunes peces del disc, inclosa la lletra de Baila conmigo, d’innegable aroma a Camela-, Morente ha descobert “una manera d’interpretar” que abans no coneixia. “L’Alonso m’ha guiat cap a un lloc de la meva veu on no havia estat abans. A més, he començat a escriure d’una manera més lliure i he vist que funcionava. Amb ells he après moltes coses. El disc ha sigut un diàleg entre amics”, diu.

En temps convulsos per a la llibertat d’expressió, Soleá Morente defensa que “la funció del músic és rebel·lar-se”. “Intenten ficar-te la por al cos perquè no diguis res, però a mi aquesta pressió em fa venir ganes de ficar més la pota, per dir-ho d’alguna manera”, diu.