Òpera

Tirant lo Blanc sota el cel de Peralada

Estrena mundial de l’última òpera de Joan Magrané, amb llibret del dramaturg Marc Rosich

'Diàlegs de Tirant e Carmesina', de Joan Magrané

Festival de Peralada. 18 juliol

El Festival de Peralada no és només una cita glamurosa i per a les relacions socials en ple estiu, sinó també una aposta per la creació contemporània, especialment sensible al fet musical de casa nostra. I l’òpera, que ha tingut un pes específic en la programació del festival empordanès, ha estat sempre una prioritat.

En aquest sentit, i tenint en compte que Joan Magrané és un dels compositors més interessants del moment i que compta amb diverses propostes lírico-dramàtiques en el seu corpus compositiu, és una de les opcions més encertades per fer-se càrrec d’una peça com 'Diàlegs de Tirant e Carmesina', que la temporada que ve es podrà veure al 'foyer' del Liceu. Coproduït amb el teatre de la Rambla i proposat per Òpera de Butxaca i Nova Creació, l’espectacle compta amb un altre valor segur, el dramaturg Marc Rosich, a partir dels textos que ell mateix va elaborar per al muntatge que Calixto Bieito va presentar al Teatre Romea (2008) sobre el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

El primer ‘Tirant’ operístic s’estrena a Peralada

Sintetitzar la immensa (i divertidíssima) novel·la, tan admirada per Cervantes i salvada de la crema en el cèlebre episodi d''El Quixot', seria una imprudència. Molt intel·ligentment, Rosich i Magrané focalitzen l’atenció en el quartet amorós format per Carmesina, el cavaller Tirant i Plaerdemavida i la Viuda Reposada, aquestes dues desdoblades i destinades a una mateixa intèrpret.

El resultat és un suggeridor “tema amb variacions”, amb la sensualitat com a leitmotiv. L’escriptura de Magrané és fruit de la reflexió i de la maduresa artístiques i demostra domini tècnic, però també sensibilitat i sentit dramatúrgic. I això inclou pinzellades humorístiques ben servides per la direcció escènica, a càrrec del mateix Rosich, que ha sabut treure profit dels personatges, dibuixant-los amb precisió sobre l’elenc vocal. Tan sols podem retreure al compositor reusenc ocasionals –i escassos– moments de poc relleu teatral en l’escriptura instrumental, al costat d’altres de totalment reeixits: la tercera part, per exemple, és absolutament antològica a tots nivells, i la conjunció de flauta i arpa per reforçar la sensualitat és un cop de geni.

El marc escènic no podia ser mes encertat, perquè el claustre de Peralada serveix amb naturalitat el gòtic contemporani de la novel·la martorelliana, de manera que la principal aportació de Jaume Plensa ha estat una concepció lumínica que acaba formant en un mòdul rectangular la paraula 'Utopia'.

Francesc Prat assumia la direcció musical davant un sextet de cambra (dos violins, viola, violoncel, flauta i arpa) ben conjuntat i d’excel·lent rendiment. La tasca de Prat, atenta i amb ganes de treure el màxim profit a la partitura, també s’ha traduït en una esplèndida interpretació dels tres solistes. Isabella Gaudí, al servei de Carmesina, exhibia un to eminentment líric i de bona línia, al costat del timbre cada cop més robust de Josep-Ramon Olivé, un Tirant d’altura (mai millor dit). I, finalment, Anna Alàs i Jové era una Plaerdemavida/Viuda Reposada amb magistrals metamorfosis visuals –els senzills però eficaços canvis en una peça del vestuari–, vocals i expressives i a l’altura de les grans cantactrius que han poblat i poblen la geografia operística de tot arreu. Llarga vida a aquest Tirant!

Més continguts de