Publicitat
Publicitat

CARTES CREUADES

Tu creus en Déu, jo crec en Zuckerberg

Déu potser és omnipresent; Pilar Rahola, segur que no. La presentació del llibre Amb Déu o sense li coincideix amb el compromís a can Cuní, de manera que intervé la primera i se'n va volant cap al plató. Jo sóc agnòstica tirant a atea, però a l'andana del metro que em tanca la porta als nassos em descobreixo exclamant "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?". Quan arribo a l'auditori de la Facultat de Comunicació (la fundació Blanquerna, per cert, ha estat guardonada amb una Creu de Sant Jordi) la Rahola ja parla, i sembla que faci estona, perquè està més afònica que de costum. "En aquest llibre hi trobareu dues ànimes bones", sosté. Les quaranta cartes creuades entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro són, segons Rahola, "un autèntic monument literari".

Pilar Rahola venia "de part de la núvia", en paraules de Villatoro. És a dir, de part dels no creients (en Déu, s'entén: és probable que creguin en Leo Messi o en Mark Zuckerberg o en el pacte fiscal). De part del nuvi hi diu la seva Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit de biologia i escolapi, per qui les religions haurien de superar una "auditoria d'humanitat". Nogués fa una objecció als autors de les cartes: "Sou uns interlocutors massa correctes", deixa anar. Vaja, que les llegirem amb molt de gust, jo la primera, però no hi hem de buscar l'esperit del tertulià disposat a tirar-se els plats pel cap. "Vaig estar a punt de suggerir-los que no fossin tan educats -admet el culpable de tot plegat, l'editor Ignasi Moreta-. Però no ho vaig fer. D'esgrima n'hi ha, i molta. I avui escriure amb respecte i educació és gairebé subversiu".

Acceptar l'encàrrec de Fragmenta Editorial i, doncs, passar-se mig any dialogant sobre Déu amb un agnòstic ha servit a Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia, per qüestionar-se a fons per què creu el que creu. "Fins i tot m'ha permès creure amb més convicció el que crec", confessa. Per contra, l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro es va trobar pensant en coses que no s'havia plantejat mai abans. "No hi va haver una assemblea mundial d'agnòstics que em triessin com a delegat. Jo no em sento portaveu de l'agnosticisme mundial, i el Francesc no se sent representant de ningú més que d'ell mateix". Per Villatoro, el llibre va del "gran tema del segle XXI": com ho hem de fer per viure junts sent diferents. Diu que els dos corresponsals "no estan tan mal triats", modèstia a part, precisament perquè no encarnen opcions radicalment oposades. "Si vols fer un debat sobre la relació Catalunya-Espanya i que hi hagi molt espectacle, pots convidar un de Ciutadans i un de les CUP, però no serà veritat: la immensa majoria de persones estan al mig. El debat bo és entre un convergent i un socialista". A Villatoro, abordar la religió li infonia cert respecte: "Fa cinquanta anys la gent es matava per això". Com afirma Torralba a la primera carta, "les conviccions no religioses, viscudes amb passió, són tan perilloses com les conviccions religioses viscudes sense seny". Amén.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT