Valeria Golino il·lumina la recta final de la Mostra

Anthony Hopkins ensopeix el ‘thriller’ psicològic ‘Go with me’

Qui hauria dit que aquella jove que enamorava Tom Cruise a l’oscaritzada Rain man, la italiana Valeria Golino, es convertiria un dia en una formidable hereva de la gran Anna Magnani? Golino, de 49 anys, es va convertir ahir, amb tota justícia, en la gran protagonista de la jornada veneciana gràcies a la seva participació en la interessant Per amor vostro, del documentalista italià Giuseppe M. Gaudino. Una exaltació al·lucinada de la cultura napolitana, la pel·lícula es deu a l’ímpetu d’una Golino que omple la pantalla en primer pla, sublimant a cop de tendresa, fúria i fragilitat la figura de la mamma italiana. Guanyadora l’any 1986 del premi a la millor actriu de Venècia per Storia d’amore, Golino es va presentar a la Mostra amb els cabells rossos i, preguntada pels seus orígens napolitans, va destacar: “El Nàpols que ensenyem a Per amor vostro és el Nàpols del Giuseppe (Gaudino): bell i lleig alhora, proper a l’Infern de Dante. En realitat, Nàpols és un vehicle perfecte per a la imaginació. Pot ser el que tu vulguis”.

Golino interpreta una mare de família atrapada entre la violència del seu marit, els problemes financers, l’atracció per una estrella televisiva i un entorn social marcat per l’atavisme. La pel·lícula, que salta estridentment entre el blanc i negre i el color, segueix la protagonista de prop, adopta el seu punt de vista i, finalment, la converteix (literalment) en una santa a través d’uns matussers efectes especials que converteixen els fotogrames en grotescos retaules religiosos. Estranya, simbòlica i dràsticament imperfecta, Per amor vostro creua realitat i malson en una oda visceral a una Itàlia proletària que intenta sobreviure atrapada entre la tradició, la neurosi i els somnis de felicitat. “En alguns moments del rodatge, no entenia el que passava al meu voltant”, va confessar Golino, que va debutar fa dos anys com a directora amb un drama sobre l’eutanàsia titulat Miele. “Em vaig deixar portar per la visió del Giuseppe i crec que va ser el millor que podia fer -va apuntar la protagonista de Respiro -. És a partir d’ara, xerrant amb la gent que vegi la pel·lícula, que espero començar a entendre-la”.

D’Amèrica a la Xina rural

L’altra figura del dia havia de ser Anthony Hopkins, protagonista de l’oblidable Go with me, però l’actor britànic va cancel·lar en l’últim moment el seu viatge a Venècia. Ningú el va trobar a faltar gaire, donada l’ínfima qualitat d’aquest thriller psicològic ambientat en una explotació forestal del nord-oest dels Estats Units. Hopkins porta massa temps interpretant amb pilot automàtic. La seva sibil·lina barreja de reserva, hieratisme i brusquedat s’ha convertit en una fórmula desgastada.

Go with me, del director suec Daniel Alfredson -responsable del segon i tercer capítol de la saga fílmica de Millennium -, posa en escena un rutinari thriller criminal en què una jove (Julia Stiles) demana ajuda a un home solitari (Hopkins) per desempallegar-se del seu assetjador, un mafiós sense escrúpols encarnat per Ray Liotta en un dels seus característics festivals de crueltat. Més enllà de la incapacitat d’Alfredson per injectar densitat psicològica al relat, la telefílmica Go with me, presentada fora de competició, va confirmar el discret nivell de les produccions nord-americanes presentades a la Mostra.

Per acabar, la competició oficial del festival es va tancar amb la presentació de l’irregular documental francoxinès Beixi moshuo de Liang Zhao, que explora les tortuoses condicions en què treballen els miners a la Xina actual. Estructurada, segons el director, a partir de segments que evoquen els tres escenaris de la Divina Comèdia, la pel·lícula viatja del purgatori gris d’unes colossals mines de carbó a l’infernal to vermellós que adopten les mines de ferro a la nit, i acaba en l’inquietant paradís blau d’una gegantina ciutat fantasma. La crítica de Zhao a l’avarícia capitalista es fa forta en els passatges més sensorials de la pel·lícula, quan l’enfrontament entre els miners, la maquinària i la natura és retratat en tota la seva cruesa física.

El film també sap apropar-se d’una manera sensible a la tràgica realitat dels treballadors que han emmalaltit a les mines, però perd força quan el director vol fer-se massa present en les imatges. La intermitent i poètica veu en off no fa altra cosa que subratllar el que ja és evident a les imatges, i l’aparició del director, nu enmig del desert, afegeix un innecessari toc artístic al conjunt.

La veterana disputa pel Lleó d’Or

Amb una competència oficial en què els autors consagrats han brillat molt per sobre de les joves promeses, el Lleó d’Or -que s’entregarà avui en la cerimònia de cloenda- sembla destinat a coronar la trajectòria d’un vell mestre. Les dues taules de puntuacions que publica la revista Ciak a Venècia -una amb crítics italians i l’altra d’abast internacional- coincideixen en les seves apostes. Totes dues situen com a favorita Francofonia, l’assaig fílmic del rus Aleksandr Sokúrov, que ja va guanyar un Lleó d’Or el 2011 per Faust. La segona en els rànquings és Rabin, the Last Day, l’aproximació de l’israelià Amos Gitai a l’assassinat d’Isaac Rabin. I després ja trobem diferències: mentre els italians es decanten per Sangue del mio sangue de l’heroi local Marco Bellocchio, els crítics internacionals prefereixen El clan de Pablo Trapero o Anomalisa, el film d’animació stop-motion de Charlie Kaufman i Duke Johnson.

Més continguts de