ARQUITECTURA

El Vaticà porta fe i avantguarda a Venècia

La Santa Seu debuta a la Biennal d’arquitectura amb capelles d’arquitectes com Foster o Flores i Prats

La participació de l’Església en grans esdeveniments culturals pot seguir camins tan misteriosos com els de la fe mateixa: mentre que l’arquebisbat de Nova York va ser còmplice de l’ostentació gairebé ofensiva de la gala del Met, el Vaticà va debutar ahir a la Biennal de Venècia d’arquitectura amb un pavelló depurat i especulatiu. El comissari, Francesco Dal Co, va encarregar a deu despatxos internacionals que projectessin una capella inspirada en la icònica construcció de Gunnar Asplund al cementiri d’Estocolm.

Veient els resultats, el portuguès Eduardo Souto de Moura, Norman Foster i el despatx barceloní format per Ricardo Flores i Eva Prats destaquen entre els col·legues que han convertit el bosc que hi ha darrere de la basílica de San Giorgio Maggiore en un espai carregat d’espiritualitat. Corre el rumor que la de Flores i Prats serà indultada quan s’acabi la Biennal al novembre, i el pavelló vaticà ja sona com a candidat al Lleó d’Or a la millor participació nacional. També està a un gran nivell la capella del xilè Smiljan Radic i grinyolen les cabanes de fusta massa literals de Francesco Magnani i Traudy Pelzel, on s’exposa l’obra d’Asplund, i Terunobu Fujimori, tot i que d’aquesta última criden l’atenció una creu de fusta recoberta de pa d’or i els papers pintats de les finestres com si fossin uns vitralls d’una sola peça.

Les raons per les quals Francesco Dal Co proposa reinterpretar la capella d’Asplund tenen més a veure amb l’arquitectura que amb qüestions estrictament litúrgiques. “He vist centenars d’exposicions d’arquitectura i moltes vegades només s’exposen materials d’un edifici que està construït, i l’arquitectura només apareix quan l’edifici està construït, al sol o sota la pluja. Vaig decidir fer una exposició real d’arquitectura”, afirma Dal Co, que assegura que “l’única condició” que va posar als arquitectes va ser “la dimensió de la capella, més o menys de 7x10 metres”. “Van tenir el repte de ser completament lliures, que és la representació d’una actitud espiritual”, afegeix. A més de la transcendència de la llibertat, Dal Co també atorga a la “natura major” el contacte profund amb el bosc.

A banda de l’aportació de les capelles, el pavelló vaticà entronca amb la reivindicació de l’espai públic i la generositat que posen en relleu les directores d’aquesta edició, Yvonne Farrell i Shelley McNamara, perquè la instal·lació de les capelles ha suposat la recuperació d’un lloc que va quedar abandonat. “El Vaticà havia participat dues vegades en la Biennal d’art, i em va donar llibertat per fer el projecte que volia. No em van qüestionar ni la idea ni la llista d’arquitectes. Van quedar molt sorpresos”, explica Dal Co.

Una capella travessada pel sol

El dia plujós i el toc de les campanes de la basílica de San Giorgio ambientaven el recorregut per les capelles. La de Souto de Moura és una construcció severa feta amb blocs de pedra; sembla gairebé una tomba egípcia. L’obra de Foster és tot el contrari: és oberta i està feta amb llistons. L’encàrrec no preveia que les capelles estiguessin vinculades a una religió concreta. La de Radic no fa explícita la seva filiació, tot i que la planta rodona, com també ho és la del paraguaià Javier Corvalán, pot evocar la perfecció de la divinitat. En canvi, mentre que l’edifici del xilè -un cilindre fosc de formigó- està presidit per un tronc, Corvalán ha col·locat una creu de ressons gaudinians dins un altre cilindre suspès en una estructura metàl·lica. L’ús del metall dona un aspecte potser massa fred a algunes de les capelles, com la de la brasilera Carla Juacaba, que consisteix en una estructura de la qual sobresurt una creu.

Flores i Prats han recreat el fragment d’una ruïna, arrebossat amb el característic revestiment venecià fet amb maons triturats, per incorporar el bosc. Porta per títol La capella del matí i té dos òculs perquè els raigs del sol la travessin i un vitrall a la coberta que rep la llum del nord. “Un bosc és un lloc laberíntic, i Dal Co explica la capella d’Asplund com un lloc que t’orienta i que és un punt de trobada”, afirma Eva Prats. Si la Fundació Cini decidís no quedar-se les capelles, les podrien reproduir en zones que han viscut desastres naturals, com la regió italiana que va patir un terratrèmol el 2016. “És fàcil de desmuntar”, subratlla Prats.

El despatx català participa en aquesta Biennal per partida doble: Flores i Prats també són a l’exposició central, titulada Free space, i compartida amb una setantena de despatxos, on exposen la reproducció d’un fragment de la Sala Beckett. També hi participen Carme Pinós i Benedetta Tagliabue.

En una Biennal que tant reivindica la llibertat i l’espai públic no deixa de ser una paradoxa que s’inauguri poques setmanes després que l’Ajuntament hagi instal·lat uns torns per controlar l’entrada de turistes en una Venècia sobresaturada. Són a prop de l’estació de Santa Llúcia. N’hi ha un a la plaça Roma, a la vora del pont de Santiago Calatrava, i un altre al davant de l’església dels Descalços.

Els primers visitants a la Biennal van arribar ahir, abans de la presentació oficial d’avui. La macroinstal·lació de RCR al pavelló català dins els eventi collaterali - una gruta creada amb unes 6.000 lents Fresnel-, a més d’un espai oníric, apareixia ahir com un contrapunt lluminós en un dia ennuvolat.

Més continguts de