Cultura 23/02/2021

“Un acte de resistència i alegria” amb Els Amics de les Arts

El grup celebra el desè aniversari de l’ARA amb dos concerts al Palau de la Música

3 min

Barcelona“És dilluns, plou i a més a més fan Crims després”, va dir Joan Enric Barceló agraint a la seva manera la presència del públic en els dos concerts d’Els Amics de les Arts aquest dilluns al Palau de la Música. “Vosaltres sou el millor que hi ha, gent que estima la cultura”, va afegir Ferran Piqué. “I volem agrair a l’ARA la valentia de programar un concert”, va culminar el tercer amic, Dani Alegret. Efectivament, es tractava de celebrar el desè aniversari de l’ARA recuperant l’actuació que s’havia d’haver fet al novembre. Les circumstàncies pandèmiques ho vam impedir aleshores, però finalment s’ha pogut fer al febrer en doble sessió: a les 18 h i a les 20.30 h. “És un acte de resistència i alegria”, va dir la directora del diari, Esther Vera, que també va anunciar que les celebracions dels deu anys de l’ARA s’escamparan al llarg de tot l’any. Pròxima cita: els Pets a L’Auditori de Barcelona el 20 d’abril.

L’acte de resistència en qüestió va començar a les 18 h amb No vam saber tornar, la cançó que obre l’últim disc d’Els Amics de les Arts, El senyal que esperaves. Coses de la conjuntura, el teclat disco amb què engega el tema va semblar un homenatge a Daft Punk justament el dia en què el duo francès anunciava que plegava. I una sensació similar es va poder experimentar una hora i vint minuts més tard amb les repeticions sintètiques d’El meu cos.

Tornant a No vam saber tornar, en un concert d’Els Amics de les Arts hi ha dues constants que ja queden fixades de bon principi: el públic aplaudeix molt entre tema i tema, i pica de mans marcant el ritme al final de la primera estrofa, o en casos com 30 dies sense cap accident directament amb el primer vers. També passa que la gent canta i que el mateix grup anima a cantar, malgrat que abans del concert una veu enregistrada recomani no cantar, que al cap i a la fi seguim en mode pandèmic. El públic, convenientment emmascarat, va reprovar la recomanació i, com era previsible, va acabar fent de cor en la majoria de les cançons, sovint esperonat pels músics, com va passar a Louisiana o els camps de cotó. Molts espectadors també es van aixecar per ballar, sobretot a la part final del concert amb El seu gran hit, Jean-Luc, la brasilera i futbolera 4-3-3 (amb solo de keytar inclòs a càrrec d’Alegret) i El meu cos.

A diferència del caràcter més acústic dels concerts de l’estiu del 2020, Els Amics de les Arts es van desplegar com a quintet de pop-rock amb el baixista Pol Cruells i el bateria Ramon Aragall. És una formació compacta que té ben apamat el so que vol reproduir, ara molt marcat per les sonoritats dels dos últims discos, Un estrany poder (2017) i El senyal que esperaves (2020). Onze de les quinze cançons que van tocar són precisament d’aquests dos àlbums. Melancòlics de mena, però, Els Amics de les Arts del 2021 no s’encanten en la tristesa, sinó que miren d’encomanar celebració, amb ritme de comèdia juvenil dels 80 en temes com Ja no ens passa i estranyament alegres fins i tot en peces com Juliol 1994, que remenen sentiments lligats a la infància perduda.

«La llibertat d’un ‘rapero’»

El format pandèmic de doble sessió obliga a anar per feina, i no hi ha temps per desenvolupar dinàmiques més contrastades. Tampoc dediquen gaire estona a xerrar entre tema i tema. Ho fan, sí, però amb contenció. En canvi, han trobat una manera de connectar-se a la més rabiosa actualitat sense sacrificar minutatge. A Jean-Luc van canviar els primers versos: en comptes de coincidir en un cicle de cinema francès, ara els protagonistes de la cançó es troben en “una manifestació a favor de la llibertat d’un rapero” –com la que ahir mateix va passar prop del Palau de la Música demanat la llibertat de Pablo Hasél– i decideixen cantar però recordant que “depèn del que cantis en aquest país et poden fotre al talego”.

stats