Andrea Camilleri: la força de la ironia i la força del llenguatge

LondresLa ironia, com el marxisme, és una actitud vital i un mètode de coneixement, un sistema d’anàlisi i d’acarament amb la realitat. El llen­guatge és la manera de presentar, compren­si­ble­ment, aquesta anàlisi. La suma de la fórmula seria que sense ironia no hi coneixement possible, i sense el conreu i l’estimació pel llenguatge és impossible la transmissió de cap coneixement. Quan es fa literatura, sense llenguatge no hi ha res. Per això les novel·les i els relats d’Andrea Camilleri són eines quasi perfectes de descripció de la realitat, de la socie­tat en què neix i creix: en aquest cas, la Sicília "mafiosa i sòrdida", que en deia, i els éssers humans que l’habiten i la patei­xen. I és així perquè apleguen aquests pilars fonamentals: la ironia i el treball desbordant per la llen­gua, les dues grans claus de l’obra de l’escriptor. Per a qui durant dècades va ser militant del Partit Comunista d’Itàlia no hi ha millor ortodòxia que aquesta decidida voluntat d'heterodòxia.

Ca­mil­leri va manllevar del seu admirat Manuel Vázquez Montalbán el segon cognom per batejar el famós Salvo Montalbano. Aquest és l’heroi per ex­cel·lència de Camilleri, el versemblant-inversemblant, cultíssim i in­tel·ligent comissari de policia de Vigata, el poble geogrà­fi­ca­ment inexistent on l’escriptor ambienta les seves ficcions. Per ser irreal, però, és la representació més exacta possible de la Sicília arquetípica; també una cosmogonia precisa que explica el món. Perquè, com sostenia Leonardo Sciascia, un altre sicilià amb qui Camilleri tenia relació i a qui admirava, "Sicília és el món".

El triomf, la fama i el reconeixement, primer dels lectors i després de la crítica, li arriba a Camilleri, si no de manera inespe­rada, sí sorprenent, quan ja ha fet els 70 anys: és a dir, a mitjans de la dè­cada dels noranta.

Ho deia amb aquestes paraules: "Soc un escriptor llançat pel tam-tam del públic, no he guanyat premis de res­so­nàn­cia. L'Elvira [de l’editorial Sellerio] no fa cap publicitat, i així arribava a 10.000 exemplars perquè la gent es telefo­nava i, com s’aconsella una pel·lícula, s’aconsellaven els meus llibres". Fins al punt que l’estiu de 1998 set novel·les de Camilleri apareixien en totes les llistes dels llibres més venuts d’Itàlia. Molt temps després, el 2014, i gràcies a la perseverança de l’inoblidable Paco Camarasa, Andrea Camilleri va recollir de mans de l’alcalde Xavier Trias el premi Carvalho.

Fins als noranta, però, el creador de Montalbano era un altre ti­pus de professional de la cultura, que combatia en les trinxeres com a professor d’art dramàtic, guio­nista i director tea­tral i de televisió, instal·lat a Roma, lluny físicament però no mentalment de la Sicília natal, on va néixer, el 1925, a l’àrida vila de Porto Empedocle (a la costa sud de l’illa). Entre els seus treballs destaquen llavors l’encert de la sèrie ita­­liana dedicada a Mai­gret, i interpretada per Gino Cervi (1964-1972), o la versió de 'Terzetto spezzato', d’Ita­lo Svevo.

Abans d’esdevenir mestre del 'giallo', i fruit del seu apas­sionament pel vuit-cents sicilià, escriu un assaig cultural sobre l’avinença com a forma de procediment de l’acord en la cultura illenca ('La bolla di componenda'). I no va ser fins al 1980 que va publicar la seva primera novel·la, 'El curs de les coses', a l’editorial Garzanti. Llibre que esdevindrà un èxit disset anys després, el 1997, quan el recupera Sellerio –la petita casa edi­to­ra siciliana apadrinada per Sciascia–, i ja a l’om­­bra de la creixent fama que li estaven donant les primeres dues aventures de Salvo Mon­talbano.

El comissari recorre Vigata per primer cop a 'La forma de l’aigua' (1994). Hi torna el 1996 amb 'El gos de ter­racota'. És l’entu­sias­me dels lectors, carro a què pugen els crítics, el que fa créixer i engrandir-se un personatge que, fins a aquell moment, l'autor no té gens armat. En parlava en els se­güents termes: "Diego Fabri em va ensenyar com des­mun­tar un 'giallo' de Simenon i tornar-lo a muntar per a la televisió. En el meu primer llibre [de Montalbano], 'La forma de l’aigua', Montalbano era una funció, no pas un perso­natge amb tots els seus atributs. 'El gos de terracota' l’he es­crit per definir-lo, i quan vaig veure que interessava, vaig escriure les altres dues". N'han vingut moltes més.

El comissari ha crescut novel·la a novel·la, prova del nou de la seva hu­manitat, de la seva carn i dels seus ossos, literaris i cu­li­na­ris. Entre altres raons perquè, com li passa a Pepe Carvalho, Montalbano també gaudeix amb el bon menjar.

Tot i així, Salvo Montalbano és més a prop de Mai­gret que no pas del barceloní. Com Maigret, Mon­talbano no envelleix. Però té, en tot cas, una marcada personalitat pròpia, una visió lúdica i culta de la investigació i de la funció del 'voyeur', i consciència del sud, de la Sicília que viu en la seva llengua i en les seves pàgines: la mateixa atmosfera ètica, cultural i estètica d’on sorgeixen Gesual­do Bu­fa­lino, Vincenzo Con­solo o Sciascia, per no parlar de Pirandello, amb qui estava emparentat.

El traductor a l’anglès de Camilleri, el poeta nord-americà Stephen Sartarelli, sosté que hi ha alguna cosa de Sciascia en Montalbano. Té raó. Sciascia va entrar en la política a partir dels cinquanta anys. Va des­tacar al Senat italià com a model d’honestedat i decència. Els seus discursos van ser destacats per lacònics, virtut rara en qualsevol polític. La seva prosa és plena d’ironia i escepticisme, qualitats vol­terianes, també més que evidents en Camilleri. És la mirada des de l’illa, la representació del món a par­tir de l’assumpció que una terra marginada i oblidada per la història després d’haver sigut quasi el centre mateix de la història pot ser de nou el cor de l’Univers o el mirall en què descobrir-lo. Sens dubte, els batecs d'Andrea Camilleri hi contribueixen.