L'any que s'ha plorat més als teatres

Barcelona“L’11 de març a les 7 del matí em van filtrar per WhatsApp que els teatres tancarien. Aquell dia, sencer, no l’oblidaré mai”, afirma Isabel Vidal, gerent del grup Focus i presidenta d’Adetca, la patronal dels teatres. “Feia temps que es parlava del brot a Itàlia, i a Madrid havien tancat un dia o dos abans. Estàvem preparats, però en realitat no sabíem què vindria. Ens pensàvem que serien quinze dies. Al matí, a Focus vam preparar-nos per enviar a l’ERTO molts treballadors. A la tarda vam fer una reunió extraordinària amb Adetca, on no hi va faltar cap soci, i recordo el silenci i les cares. Paral·lelament estàvem negociant amb el govern que entrés una esmena segons la qual el decret de tancament fos per força major, per poder tenir ERTOs exprés. I quan ens va arribar que seria així, em van caure les llàgrimes”.

Llàgrimes pel tancament i llàgrimes per la reobertura: l’últim any al teatre ha sigut un drama. Els professionals s’han hagut d’adaptar a una situació inesperada i desconeguda que ha estat particularment dura en un sector tan fràgil. El tancament va ser llarg, la represa plena d'estira-i-arronses en les restriccions i, un any després, s’arrossega una reducció d’aforaments del 50%, el toc de queda i, fins demà, el confinament comarcal. Els principals damnificats han estat els professionals del sector, centenars de persones que treballen lluny dels focus per fer-nos la vida millor. Reconstruïm l’any a través de la seva veu.

Un tancament que no s'acaba

Quinze dies que s’allarguen ‘sine die’ i arriben els ERTO

“Vam marxar com si ens n’anéssim de viatge, sense saber quan tornaríem”, recorda Ramon Ferrer, programador de L’Atlàntida de Vic. “Recordo que van dir «Agafeu els ordinadors per treballar des de casa entre setmana» i vaig buidar les coses del despatx pensant que pintava molt malament”, explica la Mariona Garcia, que s’ocupa de producció, premsa i taquilla a la Sala Trono de Tarragona. I continua: “El diumenge 8 de març vam acabar funcions de Bollywood, Bombay, Barcelona i va anar molt bé. Es va parlar més del 8-M que del covid, aquells dies. El cap de setmana següent ja estàvem emetent obres a YouTube perquè la gent tingués oferta cultural el cap de setmana”. Així de ràpida va ser la reacció i l’adaptació del sector, que es va bolcar en seguir treballant. A la Trono han passat per dos ERTO, com molts dels treballadors afortunats amb contracte.

A la productora La Brutal fa un any que tenen un ERTO del 50% perquè l’empresa sobrevisqui. Van tancar La importància de ser Frank tres dies abans d’hora i es van quedar amb T’estimo si he begut a punt d’estrena. “El divendres 13 de març vam anar a desmuntar el que podíem i vam posar la roba en caixes perquè no s’hi posés la pols durant quinze dies. Vam tornar al Poliorama a buscar les caixes al setembre”, recorda la productora Mireia Farrarons. “A finals de març ja es veu que anirà per més llarg -prossegueix Isabel Vidal-. Al meu estudi hi tenia una llibreta de pàgines grans. És on vaig començar a dibuixar tot el que havíem de fer a curt, mitjà i llarg termini, amb esquemes, dades i contactes amb tots els sectors i administracions. Saps allò que fan a Homeland, tots aquells missatges i post-its? Encara la guardo. Recordo els titulars. Fase 0: treballadors a protegir. Fase 1: aconseguir liquiditat, perquè teníem facturació zero i necessitàvem crèdit per tornar les entrades. Fase 2: pla de xoc. Si allò durava necessitaríem diners a fons perdut. Fase 3: campanyes de consum, perquè quan tot passés li havíem de dir a la gent que tornés”.  

El 13 de maig es fa públic que FiraTàrrega no es farà. L’equip que dirigeix Anna Giribet va prendre la decisió de “passar de l’escenari B al C, que implicava la no exhibició d’espectacles, cadascú de nosaltres davant d’una pantalla, sense poder abraçar l’equip”, recorda. La desil·lusió per tants esforços va esclatar al setembre, quan s’havia d’haver celebrat el festival. “Sortint d’una entrevista a Ràdio Tàrrega vaig trobar el cap de la brigada municipal, el responsable que la ciutat canvii de manera efímera. Em vaig trencar i em van saltar les llàgrimes”, rememora Giribet.

El Festival Internacional de Teatre de Tarragona es va posposar, justament, al setembre. “És de les experiències professionals més dures que recordem -diu Mariona Garcia-. Vam passar molts nervis. Teníem por que les mesures de la segona onada s’acceleressin i es posessin més estrictes. Era un repte logístic, teníem el doble d'abonats. I amb la pressió que si sortia qualsevol positiu, perquè el pinyol de l’equip som sis, tot se n’anava a la merda. Com en qualsevol petit negoci”. Al final, no hi va haver cap contagi. “Recordo el dia de la inauguració, amb el Rodrigo Cuevas a l’escenari, amb la consellera de Cultura i altres autoritats a platea. Ens vam agafar les mans l’equip de producció i ens vam posar a plorar, perquè realment fins a l’últim moment no sabíem si es faria”.   

“Una de les sensacions de l’any és la de treballar per una cosa que no saps si passarà”, confirma Narcís Puig, programador del Temporada Alta. “Al març penses que falta molt per al festival, però passen els dies i veus que no està tan clar. Nosaltres de seguida vam decidir que segur que faríem el festival, però ja veuríem com”. Puig va teletreballar des de Castelló d’Empúries. Volien tenir oferta online i paral·lelament nodrir una programació presencial però adaptada, amb molts menys estrangers, que és tal com es va fer. Van patir constants canvis d’hores, dies i comarques. “Estic content de la capacitat de reacció. Vam ser ràpids. Dissabte anunciaven un canvi, dilluns estava aplicat”.

L’emoció del retorn

La celebració del festival Grec va ser una injecció d’optimisme

“El primer dia que obríem hi havia molta por”, recorda Ferrer. Era el 10 de juliol a l’Atlàntida de Vic i s’hi feia Assedegats. “Va ser molt emocionant. Ho recordo perquè jo vaig emocionar-me veient el públic emocionat, amb llàgrimes al ulls”. Encara hi havia molt desconeixement, la vacuna anava per llarg i els contagis estaven a l’ordre del dia. “No vaig tornar a un teatre fins al Grec! -exclama, encara incrèdul, Narcís Puig-. Va ser un moment d’alegria i va ser molt important per a tothom”, assegura. “El Grec ens va salvar, anímicament i perquè es va veure que es podia fer, encara que fos l’únic a Europa. Va crear el relat que la cultura és segura, que és el que ha fet que la gent seguís venint i nosaltres no haguem deixat de fer coses”, diu Farrarons. “L’eslògan La cultura és segura va sortir de la música”, diu Isabel Vidal, però des del teatre se’l van fer seu i el van expandir a escala estatal. “S’acabava el confinament i hi havia sectors que obrien, però els espais culturals estàvem tancats. Havíem de construir un discurs amb les administracions”, diu Vidal. Des de llavors es va batallar cada pas amb el Procicat: reobrir al 30% d’aforament i després al 50% i al setembre ja al 70%. I després es fixaria en el 50% actual, però amb un parèntesi de tancament d’un mes al novembre.    

Enmig de tota aquesta voràgine, un equip d’entusiastes es van constituir en la cooperativa BARC i es van posar al capdavant del Teatre Aquitània. Van estrenar Smiley el 18 d’octubre. “Va ser un dia molt especial. L’obra va agradar molt, i veure a dalt l’escenari la feina que havies fet et fa sentir molt afortunat de liderar això”, recorda Blanca de Carreras. L’alegria, però, va durar 12 dies abans del tancament de tardor. “Va ser molt dur. Vam anar tots al teatre i va ser un dramón”, recorda. Ara bé, totes les companyies els ho van posar fàcil per reprogramar les obres. El més difícil encara vindria uns mesos després, aquest febrer, quan el teatre tancava per desnonament: “L'empresa gestora havia deixat de pagar el lloguer al març amb la pandèmia. No sabem si per aprofitar el moment o per tresoreria”, diu De Carreras. Ara estan intentant salvar el projecte que van llançar amb una il·lusió i una complicitat que no s’han esquerdat.

Una feina de risc

Els ‘freelance’ pateixen i la resta van de corcoll per les restriccions

La Núria Farrús va plorar quan li van donar la feina de cap de sala i taquilla del Teatre Akadèmia el setembre passat. Llàgrimes de felicitat per trobar feina en plena pandèmia però també amargues perquè implicava una renúncia dolorosa: aparcar la carrera d’actriu als 43 anys. “Sent actriu tot es veia molt difícil, jo ja veia que no serien quinze dies. Els actors que no som primeres cares som els més afectats, i és normal que els teatres vagin sobre segur –diu–. Ara em puc considerar afortunada. No sé si és un parèntesi. La pandèmia també ha servit per aprendre que es tracta de veure el que hi ha i acomodar-s’hi”. A Farrús li va tocar repensar tots els protocols de seguretat de l'Akadèmia, que va reobrir a l’octubre amb una “marató de seguretat” diària: temperatura, gel, catifa, localitats assignades per bombolla i entrada esglaonada.

“El més estressant, al tornar al setembre, era la por, les despeses, la incertesa. Tots fèiem l’esforç, però hi havia coses fora del teu abast. En producció has de tenir cintura però aquí havíem d’anar amb un hula-hoop”, diu Farrarons. La Maria Garcia Rovelló, que és productora freelance, va passar la pandèmia de baixa per maternitat i “sense saber si podria tornar a treballar”. Quan es va reincorporar a la feina, el malson era negociar els espectacles amb els dubtes dels aforaments: “Com acordes un sou amb les actrius si no saps quant públic pots tenir i vas a risc?”, planteja. Als autònoms els hi va el coll. L’allargament de la pandèmia i les seves restriccions han fet caure moltes produccions i han deixat a l’atur centenars de persones.

Roc Mateu és un dels dissenyadors de llums més reputats i va veure com se li cancel·laven de cop els musicals La jaula de las locas i El médico, a més de les gales d’Operación Triunfo amb tota la gira de concerts posteriors excepte Madrid. “Jo, com que toco moltes tecles, teatre, música i tele, ho he anat trampejant, i tot i així he patit alguns mesos, perquè som un sector que vivim al dia, cobrem el mateix que fa vint anys i t’hi guanyes la vida i prou –explica–. Però els tècnics que treballen amb mi als musicals o al rock’n’roll, estan parats des de fa un any”. Mateu acaba d'il·luminar la gala dels premis Goya i fins al juliol no tornarà a Màlaga per treballar amb el pròxim musical d’Antonio Banderas. “La gent que només depèn d’un sector, aquests estan morts. I el que fa molta por és que després, quan comencin les produccions, a sobre s’aprofitin i abaixin preus”, insinua.

Oda als espectadors

Resposta entusiasta del públic quan s’ha pogut reobrir

La desena de veus entrevistades pel reportatge destaquen, totes, la resposta extraordinària, cívica i militant del públic. “Els artistes han entès que calia que la màquina no parés, encara que fos a mig gas, i tots han respost, i han adaptat disponibilitat i caixet”, reconeix Ferrer. Però és que la reacció del públic ha estat "extraordinària”. “El públic comprant tiquets quan hi havia més dificultats em va meravellar. Que s’omplís el poc aforament del Grec, que va ser un oasi. Que siguem l’únic país d’Europa que tingui l’activitat teatral oberta, justament on hi ha menys recursos públics, i el públic hi vagi. Em fa pensar que hem aconseguit canviar l’enfocament: s’han de posar ajudes per obrir i no per tancar teatres”, afirma Isabel Vidal. “Ara hi ha un punt d’enveja [per part d’Europa] -assegura Narcís Puig, que treballa en contacte constant amb agents internacionals- Era una possibilitat difícil de creure”. A França ha començat una manifestació sindical en defensa de la reobertura dels teatres: han ocupat l’Odéon i s’ha estès a altres sales del país.

Malgrat tot, la por per com serà aquest any 1 postcovid és compartida. “La postguerra sempre és pitjor que la guerra”, augura Farrarons, i Vidal hi està d’acord, perquè “s’ha perdut teixit i talent, hi ha menys possibilitats d’assumir riscos i tenim un mercat debilitat; si desapareixen les ajudes ja em diràs com ho fas”. El sector està cansat i espera que ja vingui la baixada. Ja toca que hi hagi una mica de comèdia als teatres.