Les arpes angelicals acompanyen Poliuto fins al martiri
Gregory Kunde va convèncer gràcies a una eloqüència desarmant i un fraseig d’una noblesa admirable
Barcelona‘Poliuto’ GRAN TEATRE DEL LICEU 10 DE GENER
Hollywood ens ha avesat a veure lleons cruspint-se pobres víctimes en l’arena romana, però per als censors borbònics al Nàpols del 1838 dur a escena el destí final d’un grapat de màrtirs cristians era inacceptable i Poliuto va ser prohibida. Amb el títol de Les martyrs, Donizetti va revisar i ampliar la partitura per a un París més tolerant, destí lògic d’una peça que ja d’origen tenia un fort component francès: una tragèdia de Corneille com a base del llibret, el gran tenor Adolphe Nourrit com a inspirador i una partitura que busca apartar-se dels esquemes tradicionals del melodrama romàntic per adoptar elements de la grand opéra, com la contraposició entre drama individual i col·lectiu que cristal·litza en grans escenes de masses. Verdi no va deixar passar la lliçó: els preecos d’ Aida són frapants.
Poliuto té prou consistència per merèixer una posada en escena, com va fer Bilbao fa 10 anys. Conformats amb un concert, almenys el Liceu, en aquesta segona ració de l’empatx Donizetti de la temporada, va comptar amb sòlids elements que van oferir una notable defensa de la partitura. Algun decaïment puntual del discurs orquestral i coral, i petits titubejos de la protagonista indicaven que la preparació podria haver estat més intensiva, sense afectar, tanmateix, el tremp enèrgic que Daniele Callegari va aportar a la versió.
Gregory Kunde va convèncer gràcies a una eloqüència desarmant i un fraseig d’una noblesa admirable, i si l’instrument va semblar d’entrada velat, durant la funció va anar recuperant brillantor fins a un final pletòric. Sondra Radvanovsky ha trobat en les heroïnes belcantistes un territori propici per desplegar una veu dúctil, capaç d’expressius clarobscurs coronats amb aguts esclatants. El fervor amb què aquests Poliuto i Paolina van afrontar el martiri embolcallats d’arpes angelicals va ser el punt àlgid de la vetllada. Gabriele Viviani va ser un Severo d’accents ferms i expansius, Rubén Amoretti un Callistene rugós, mentre que, com a Nearco, Alejandro del Cerro mostrava una veu digna de seguiment. Llàstima que, com ja va passar amb L’incoronazione di Poppea, la taquilla punxés. ¿És prudent fer dues sessions d’una òpera en concert?
