La Gili, el tresor arquitectònic amagat de l'Eixample

BarcelonaL’edifici està mig amagat a l’interior d’una illa de l’Eixample, al carrer Rosselló, 67, i per a molts barcelonins ha estat una meravellosa descoberta que els ha permès conèixer i admirar una de les obres més interessants del racionalisme català dels anys 50. La raó de la descoberta és que, fins al 2 de juliol, s’hi presenta l’exposició Línies dures. Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974), que té com a principal estrella el mateix edifici que l'acull: l’antiga seu de l’Editorial Gustavo Gili, un edifici magníficament conservat que es va construir entre el 1954 i el 1960. L’any següent, el 1961, va guanyar el premi FAD d’arquitectura i també es va dissoldre el Grup R, el grup d’arquitectes catalans que van recuperar a la postguerra l’esperit del Moviment Modern al qual pertanyien Francesc Bassó i Joaquim Gili, autors del projecte. El Grup R és un dels 29 casos d’estudi que s’expliquen a Línies dures, una mostra amb plànols, documents, fotografies i dibuixos, tots originals i alguns de poc coneguts, que permeten fer un viatge per un dels moments més interessants de l’arquitectura catalana moderna del segle XX. 

La quantitat de capes d’interès que té l'exposició, comissariada per Valentín Roma, director del Centre de la Imatge La Virreina, amb la col·laboració de l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), és considerable. Però la primera i principal és l’edifici en si, d’un funcionalisme estricte, però alhora estètic i lluminós, adequat a la sensibilitat d'uns propietaris que eren amics de Picasso i estaven atents a tot el que passava al món.

Bassó i Gili, aquest últim nebot del director de l'editorial aleshores i net del fundador, van projectar un edifici industrial compost per tres cossos baixos de planta i pis: la zona central es destinava a la part comercial i tècnica, la part de l’esquerra era la zona de la direcció, i a la zona de la dreta hi havia el gran magatzem, que es va ampliar posteriorment sota el gran pati d'accés a l'edifici amb altres soterranis. La façana, precedida d'una gran zona d'accés amb algunes àrees laterals enjardinades que inicialment arribaven fins al carrer, és envidrada i destaca pels seus para-sols verticals de formigó que modulen l'entrada de la llum. A l'edifici, s'hi accedeix per un gran vestíbul de doble alçada que fa de recepció i distribuïdor, i on destaquen alguns elements que hi donen personalitat, com les corbes del final de la balconada del pis superior, l’escala de caragol del fons i les notes de color de l’accés a la porteria.

El més interessant és que, més enllà d’aquest vestíbul central on hi ha els sobris plafons de la mostra, es permet entrar i deambular per altres estances de l’edifici, com ara la cuina i el menjador, la sala de juntes i la zona de comptabilitat, on es conserva encara bona part del mobiliari original. Cal agrair-ho a la família Gili, que l’ha preservat durant una bona part d’aquests anys.

El futur de l'edifici

Des del 2015 ja no és la seu de la Gili, una editorial que durant molts anys va ser el principal referent de les publicacions sobre arquitectura i disseny al país i que encara en conserva un catàleg envejable. Després de quatre anys durant els quals la família el va llogar a Amazon com a centre logístic –cosa que va molestar els veïns per la contínua entrada i sortida de vehicles–, finalment el novembre del 2021 el va adquirir l’Ajuntament de Barcelona per 9,5 milions d’euros. Aquesta exposició, doncs, és una mica la presentació als ciutadans d’un nou edifici públic patrimonial que ha guanyat la ciutat.  

Què se’n farà? Aquí hi ha el quid de la qüestió. El 16 de març es va acabar la primera ronda del concurs d’idees d’arquitectura per adequar l'edifici com a futura seu de les oficines tant de l’Institut de Cultura de Barcelona com de l'Institut d’Educació Municipal, cosa que alliberarà espai al Palau de la Virreina per ampliar el Centre de la Imatge. D’aquest primer concurs, en sortiran deu finalistes, d’entre els quals s’escollirà l’equip guanyador. L'edifici està catalogat com a Bé d'Interès Local i això fa que estiguin protegits tant la façana com els principals elements decoratius de l'interior de l'edifici d'oficines.

El programa del concurs preveu que la principal intervenció es faci als soterranis, que no estan protegits i on és factible obrir patis i nous accessos per facilitar la il·luminació i ventilació de les zones d'oficines. L'objectiu és que els treballadors dels dos instituts municipals treballin més de manera conjunta, en un programa que es vol adaptar als nous temps: les oficines han de ser més flexibles, amb espais diversos que permetin tota mena de reunions físiques amb zones de feina poc compartimentats.

L'exposició de la gran arquitectura moderna

El que queda clar és que, si no hi ha cap idea brillant que ho eviti, aquest moment aturat en el temps de l’edifici que es pot veure ara gràcies a l’exposició desapareixerà per sempre en un futur pròxim, cosa que en fa encara més imprescindible la visita urgent. És gratuïta i hi ha visites guiades que faciliten molt posar en context els documents, de vegades una mica massa tècnics, de l’exposició. El títol, tret d'un article del 1985 de Xavier Monteys i Carles Martí que analitzava el que consideraven "l'ala radical del racionalisme", fa referència a un conjunt de treballs que, segons Valentín Roma, "marcaven la diferència amb el discurs conservador d'aquest període" recuperant el llenguatge del Moviment Modern i les seves preocupacions, com ara la funcionalitat per sobre de l'estètica, les necessitats massives d'habitatge, tant públic com privat, per fer front al creixement demogràfic i la millora de l'espai públic.

Roma, que s'ha fet un expert en la utilització d'arxius i documents escrits com a base d'exposicions, ha volgut començar la mostra amb el projecte guanyador del concurs d'idees sobre el problema de l’habitatge econòmic de Barcelona del 1949 –que va guanyar un equip en el qual hi havia les principals patums de l’arquitectura moderna de postguerra com ara Francesc Mitjans, Antoni de Moragas i Josep Maria Sostres– i acaba amb el Contraplà de la Ribera del 1971 que va promoure el Laboratori d’Urbanisme impulsat per Manuel de Solà-Morales, a l’origen de l'urbanisme barceloní de la democràcia.

Enmig, entre referències a moviments, editorials i empreses com ara Metalarte, Vinçon i la revista Documentos de Comunicación Visual, hi ha informació sobre alguns dels edificis més interessants d’aquella època. Del Canòdrom de la Meridiana al Camp Nou –de tots dos n'hi ha dibuixos a mà alçada dels arquitectes responsables i que són un goig–, del polígon de Montbau al Walden 7 –dues maneres d'encarar el tema de l'habitatge, igualment interessants i innovadores–, de la Facultat de Dret a l’Escola Thau –dues fites de l'arquitectura docent a Catalunya– i de l’edifici de Banca Catalana a l’Editorial Gili, de la qual també es mostren fotografies originals de Francesc Català Roca de l’època i que es converteix en l’element pedagògic més singular i atractiu per explicar els valors de l’arquitectura racionalista del segle XX.   

Potser, veient l’èxit de la iniciativa d'una exposició que, tot i amagada, sempre té visites, hi podria haver temps per plantejar si no es podria trobar un altre ús a l'edifici més lligat a l’arquitectura moderna i la seva difusió, una mena de hub expositiu i de recerca que aglutinés les entitats acadèmiques, professionals, privades i públiques que s’hi dediquen i que permetés conservar-ne millor l’estructura tal com era originalment. El programa del concurs preveu que, a més d'espai d'oficines, s'hi puguin fer exposicions i actes, cosa que assegura que es mantindrà com a edifici d'accés públic, però crea una certa preocupació veure en què acabarà tot quan tingui l'ús d'oficines municipals. D'aquí un any potser ho sabrem. De moment, la visita tal com està és més que recomanable.