"El model de la caseta i l'hortet és pervers"

Quan pensem en un arquitecte ens imaginem algú que dissenya edificis, grans o petits, públics o privats, d’habitatges o d’oficines. Però la realitat és que els arquitectes fan molt més que dissenyar cases. També fan ciutats: els espais per on caminem, on fem esport, on ens asseiem a descansar, els ha dissenyat algú. I aquest algú és un arquitecte o una arquitecta. 

“No només fem edificis, també fem ciutat”, resumeix orgullosa Eulàlia Gómez-Escoda. Professora de l’Escola d’Arquitectura de la UPC, es declara “profundament enamorada” de l’urbanisme –“una paraula que es va inventar Ildefons Cerdà”– i de Barcelona. “Les ciutats sempre han tingut molt mala premsa, s’han vist com llocs massificats, poc saludables, on la gent viu amuntegada, on hi ha contaminació, però en realitat són llocs molt especials i molt interessants”.

Interessants i polèmics. Com a espais en constant transformació i on viuen persones molt diferents amb interessos molt diferents, les ciutats són necessàriament complexes. “Les més especials són tenses i intenses, llocs on passen moltes coses alhora. I, esclar, algunes d’aquestes coses ens agraden i unes altres no tant, però això és el que les fa singulars perquè, a diferència del que passa en l’àmbit rural, en una ciutat tenim més probabilitats de trobar-nos persones diferents de nosaltres, que no pensen igual”.

Cerdà, revolucionari

És justament aquesta riquesa la que fa que les ciutats siguin espais complicats de gestionar, amb diferents esferes de poder i influència que competeixen per definir un model o un altre. Complaure tothom no és fàcil, com s’està demostrant els últims temps amb el debat sobre l’ús del cotxe. Un debat en què, segons Gómez-Escoda, Barcelona juga amb avantatge. “La idea de Cerdà va ser revolucionària, va repartir l’espai de manera completament democràtica, adjudicant-ne la meitat als vehicles i l'altra meitat als vianants. I va fer una altra cosa remarcable: pensar les ciutats com un espai on les persones poden caminar de forma agradable, amb un arbre cada 8 metres que dona ombra”. 

Aquests són uns elements que, dos segles després, són plenament d'actualitat perquè el canvi climàtic obliga a afrontar l'augment de les temperatures (i, per tant, les zones verdes), i perquè la idea de la ciutat dels 15 minuts guanya adeptes (i detractors). Per a Gómez-Escoda, millorar la vida dels habitants de les ciutats no es pot fer ignorant la realitat. “Hem d’entendre que anar a tot arreu caminant és un luxe, no un dret, i tampoc podem demanar que tothom abandoni el cotxe, hi ha gent que realment el necessita. Ara bé, és evident que cal un canvi de mentalitat per fer de la ciutat un lloc més humà”.

La ciutat intensa

Un canvi que implica no només donar més espai al vianant i treure'n al vehicle privat, sinó també repensar què és una ciutat. “No podem entendre la ciutat com un nucli perfectament delimitat amb un centre i uns suburbis. L'hem d’entendre com un continu, amb molts centres, amb diferents textures sempre dins la intensitat”. Un concepte, el d’intensitat, que li agrada especialment: no és partidària de models com el de Londres, amb cases unifamiliars i el comerç concentrat en uns pocs carrers, sinó justament el model barceloní. “El model de vida de la caseta i l’hortet és pervers, no és eficient: ens calen ciutats denses, més dens vol dir més serveis, més barreja d’activitats, més sinergies. I això és el que fa que sigui un model sostenible, sobretot ara, en una situació marcada pel canvi climàtic. Quan parlem de fer una ciutat intensa no parlem només de fer més habitatge, sinó també de tenir més serveis. I hi ha un altre aspecte a tenir en compte -apunta-: com més densa sigui la ciutat, menys castiguem el país”.

Gómez-Escoda reivindica la professió d’urbanista, central en les nostres vides: les condiciona, les millora o les empitjora. “Tant l’arquitectura com l’urbanisme són serveis públics, per això és important que els professionals que ens hi dediquem tinguem una mirada crítica d'allò que fem, la nostra feina ha de tenir una utilitat que no només ha de servir per ara, sinó també per al futur”. Un futur que veu amb optimisme, tot i la crisi climàtica o la manca d’habitatge. “Potser no ho sembla, però molta gent treballa per a les generacions futures, pensant cases millors i pensant ciutats millors”.