Art

Antonio López: "Es fa un art per no molestar, i això és terrible"

Artista

6 min
Antonio López a La Pedrera

BarcelonaLa Pedrera ha fet història a Barcelona organitzant a la ciutat la primera gran retrospectiva d'Antonio López (Tomelloso, 1936). L'artista ha fet 87 anys, però no perd pistonada, també més enllà de l'art. "L'home està en una situació difícil –adverteix–. Som molts, amb moltes necessitats i no estem molt ben governats. No ens governen els millors. L'home està acabant amb moltes coses. Abans no podia fer res contra la natura i ara pot destruir la vida. L'art és preciós per a qui ens agrada, però queda en segon pla". La mostra inclou unes vuitanta obres, entre dibuixos, pintures i escultures, una de les quals és la vista de Barcelona des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que va començar l’any passat.

Aquest estiu ha pintat a la Puerta del Sol de Madrid. No ha de ser fàcil pintar al carrer. Quins al·licients hi troba per no abandonar-lo?

— Em vaig formar amb aquest tipus de pintura, perquè el meu oncle, que era un pintor extraordinari, sortia al camp a pintar, amb el cavallet i amb la pintura. És el primer pintor que vaig conèixer, al meu poble. D'altra banda, quan veus la història de l'art modern, notes que hi ha hagut una pintura que s'ha fet fora de l'estudi. Que s'ha fet on és el tema, com van fer Van Gogh, Cézanne i Corot. Penso molt en aquests pintors, que són els que van començar l'art modern. A Madrid és molt incòmode pintar al carrer, perquè a vegades has d'anar a llocs que són lluny i has de trobar un lloc on deixar el quadre i el cavallet. Tot això és un destorb: pot fer vent, pot haver-hi gent que et molesti, que et distregui. Però tinc molta fe en aquesta manera de pintar a prop del tema.

Què el porta abandonar un quadre i a tornar-hi temps després?

— Generalment, el moviment del sol. Si comences un quadre a l'estiu, arriba un moment en què el sol dona sobre les coses d'una manera diferent. Llavors has d'abandonar-lo, si no l'has acabat. Generalment, aquesta pintura que ha nascut d'aquesta manera és una pintura ràpida. Sorolla l'exemplifica molt. Aleshores crec que no deixaven el quadre per a l'any següent, l'acabaven en uns dies. Jo, com que soc un pesat, trigo molt i el deixo per a l'any següent. Ara ja no m'acabo de creure dir "l'any següent". Però durant la meva vida dir "l'any següent" era com dir "diumenge que ve", ho veia com a molt possible.

És conegut com un artista molt exigent que triga molt a donar les obres per acabades i que fins i tot ha anat a casa dels col·leccionistes per acabar-les. ¿Al llarg dels anys s'ha suavitzat o l'exigència ha crescut?

— Em porto bé amb la pintura, així que és una combinació d'exigència i de plaer. D'altra banda, soc un pintor que viu de la pintura, soc un professional, amb tot el que això té de bo i de no tan bo.

Dues obres d'Antonio López a La Pedrera: 'Quatre dones' (esquerra) i 'El rebost'

El Museu Reina Sofia va comprar fa uns mesos dos retrats que va fer dels seus avis per 350.000 euros. ¿Està al cas dels preus i la cotització de la seva obra?

— Bé, t'arriben coses, però és molt variat. No pots agafar com a norma l'obra més cara, perquè potser la següent no te la compren. És un terreny molt movedís.

¿Un artista tan consagrat com vostè encara ha d'estar pendent del mercat?

— No sé si estic consagrat. Per a uns sí, però per a uns altres no.

Els detractors de l'anterior director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, li retreien que no inclogués la seva obra en la col·lecció permanent. Això el va afectar?

— Sí que m'importa, molt. Però has de continuar fent la teva feina, com ells fan la seva. La desgràcia és que ningú et defensi. No pots desitjar res més que tenir gent que et defensi, que et compri obres, que t'exposi.

Enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Picasso. ¿És un artista que l'ha interessat? ¿I li ha interessat més alguna etapa concreta de la seva obra?

— Quan era jove Picasso em subjugava, em va resultar molt fàcil entendre'l. Em va resultar més fàcil entendre'l a ell i a l'art antic que a Velázquez, Zurbarán i Goya. Em va resultar molt fàcil entendre l'art modern.

L'exposició inclou el quadre de l'avinguda Maria Cristina que Antonio López té començat

El tòpic sobre l'art modern acostuma a ser el contrari, que és més difícil.

— És per alguna cosa que alguns artistes moderns són als museus i a les oficines dels grans personatges: no molesten. La figuració, l'objectivitat, té una explicitació que et pot violentar moltíssim, que et pot molestar moltíssim. Des del Renaixement es fa un art per no molestar, perquè estigui a la paret i no molesti, i això és terrible. Encara sort que després es va fer un art nascut de la llibertat que pot molestar però que també pot apassionar.

Així que el pitjor art és el que deixa indiferent.

— El pitjor és el que es fa per agradar. L'art antic, l'egipci, no es feia per agradar, sinó per als déus, l'artista era molt poca cosa. Ara l'art ha pres un protagonisme molt perillós, a banda que és difícil comprendre'l. El director del Reina Sofia no col·locava a la col·lecció permanent les obres dels pintors figuratius: no pot demostrar que té raó, però com demostres tu que ho està fent malament?

En un moment tan convuls, què ens aporta l'art?

— Entenem millor la vida amb l'art. Però penso que el més decisiu no vindrà a través de l'art, sinó a través de la ciència. El que caracteritza la nostra època és el perill, però també la grandesa de la ciència. Estan passant coses que t'espantes, perquè la intel·ligència de l'home posa en mans de gent tosca coses que són perilloses, i no pots fer-hi res.

Amb una visió tan humanista i íntima de l'art, com va portar el soroll mediàtic que va suscitar el retrat de la família reial espanyola?

— T'hi has d'acostumar, no t'has d'espantar. El que és important és que qui t'ha encarregat l'obra tingui paciència i et deixi treballar. Van ser vint anys, però n'haurien pogut ser trenta. He necessitat aquest temps per fer-lo. És bo? Això ja no ho sé. Me'l van encarregar, me'l van pagar i el vaig fer com vaig poder. M'ho van deixar fer, i això trobo que és un mèrit de Patrimonio Nacional. Jo necessitava fer-lo d'una manera particular.

Un dels últims reptes que ha assumit és l'art religiós. Què ha significat per a vostè?

— Podia no haver acceptat aquests encàrrecs. Però tenia la sensació que jo podia dir alguna cosa sobre els temes religiosos que tingués relació amb mi mateix i amb la meva època, i m'està resultant molt interessant fer aquesta feina.

La humilitat de molts dels seus personatges i escenaris estan impregnats d'una certa espiritualitat.

— És que l'home té una cosa molt espiritual, en el fons és qui ha inventat els déus. Ara tot aquest vincle s'ha afeblit moltíssim. Però crec que tots tenim aquesta part, aquest caliu, com per endinsar-s'hi i veure què pots dir sobre aquest tema. No ho pots dir com Velázquez, Ticià, Giotto, Miquel Àngel o com Rafael. Com ho diràs? Hi ha gent com Chagall que han fet un art religiós molt interessant.

¿La clau de les seves obres religioses és voler-se acostar a la gent corrent?

— A què anomenen gent corrent? Quan Giotto pinta Déu li posa un nas i uns ulls i una boca com els que tenim nosaltres. Els déus ens van fer a imatge seva. Aleshores, què has de fer per impregnar una obra del que anomenem religiositat? Vet-ho aquí, que no quedi postís ni forçat. L'art més gran de la història és religiós, des d'Egipte, Mesopotàmia, Grècia i Roma fins al cristianisme i Velázquez. Després ja ve una decadència terrible, perquè l'art està governat per la mateixa Església, i l'art religiós s'ha de fer lliurement.

Les seves portes per a la catedral de Burgos han sigut molt polèmiques davant la Unesco i pel cost, més d'un milió d'euros.

— Segurament no les col·locaran, però ja estan fetes. El preu és aquest.

¿La visió artística de l'Església és massa conservadora?

— L'Església té molts problemes, no en vol més. Ara no pots comptar-hi perquè et defensi, sinó que l'has de defensar. Tampoc he demanat que les col·loquin, me les van encarregar, me les van pagar i cal fer-les bé, les col·loquin o no.

stats