Barquero: "Pinto per necessitat, és una necessitat fisiològica"

Barcelona"Travessat de compassió, l'artista diu: beveu de la meva sang, alimenteu-vos de les meves renúncies, fins que gana terra i cel siguin carronya". El poeta Gabriel Ventura presenta amb aquest lema contundent l'exposició de José Luis Barquero (Barcelona, 1997) a la galeria Mayoral de Barcelona, en cartell només fins al dia 10 de setembre. "No és fàcil trobar artistes d'aquesta edat amb aquesta intenció i aquesta radicalitat –diu el galerista Jordi Mayoral–. Nosaltres també venim de la pintura, de la tradició, i en les seves obres hi ha elements que ens encaixen de Goya, Tàpies, Barceló, Saura i de la pintura alemanya dels vuitanta, i després, com sempre, l'artista actual ha de fer la seva aportació, ha de fer una nova petjada en aquest camí de l'art que no s'acaba".

La mostra porta per títol El Müladar; és a dir, el femer. I en la tradició tibetana, el turó on es deixen els morts perquè els voltors se'ls mengin. Les vuit pintures de gran format que la formen criden l'atenció per la càrrega emocional. Entre els temes, hi ha dues crucifixions, un home que en porta un altre a collibè i un altre que té una criatura en braços. "La mà és el començament de donar. Tot do prové de les mans: l'obsequi a l'infant, l'auxili al vell, la pinzellada i la carícia", escriu Ventura. "Jo hi veig una certa tendresa i esperança, evidentment", diu José Luis Barquero, conegut senzillament com a Barquero en el món de l'art. "És com un acte de resistència. Entre tanta informació, i amb totes aquestes guerres i totes aquestes matances, el que puc fer és això, és el meu canal", explica.

Nascut a Barcelona, Barquero es va formar a la Central Saint Martins de Londres i va fer un màster de cinema a la Universitat Pompeu Fabra. Assegura que Albert Serra és un dels seus referents, i que la pintura és "l'àncora més potent" en la seva feina. Abans d'exposar a la galeria Mayoral, ho va fer a Madrid i Londres, i entre els seus col·leccionistes hi ha Carmen Thyssen, Los Javis, Pablo Sáez i el modista Palomo Spain. "Pinto per necessitat, és una necessitat fisiològica. El més interessant és el procés, el llindar, com arribo a generar les imatges, que sorgeixen des de les taques, des dels traços, des de les línies –diu l'artista–. Crec que en la meva obra hi ha reflectida una herència de la tradició de Zurbarán fins a Tàpies i Saura. Tot i que tècnicament no m'hi sento tan pròxim, sí que m'hi sento pel que fa a la temàtica i conceptualment. Així que exposar en aquesta sala és especial, perquè d'alguna manera comparteixes tota la tradició de Mayoral". "La pintura és massa, és inabastable, densa; és un magma", subratlla.

Pel que fa a com renova temes de la tradició, Barquero en reivindica la vigència: "Són imatges que poden parlar de l'antiga Babilònia, però també poden parlar del moment actual. La imatge torna una vegada i una altra. Els arquetips hi són més vius que mai, o sigui, ara mateix ens travessen per tot arreu: a les pantalles, les notícies, els diaris...". Així que l'art esdevé un esperó per despertar la consciència. "Però com que les imatges estan tan democratitzades ja no ens n'adonem i, en canvi, si les veus en una pintura sí que et criden l'atenció", apunta l'artista.