La fotògrafa que fa respirar les imatges de Rembrandt

BarcelonaLa fotògrafa neerlandesa Rineke Dijkstra (Sittard, Països Baixos,1959) va tenir un accés excepcional a La ronda de nit, la pintura més famosa de Rembrandt i una de les seves obres mestres. El quadre està exposat a la galeria d'honor del Rijksmuseum, a Amsterdam, i per encàrrec del museu Dijkstra va poder filmar a la mateixa galeria com catorze grups de persones de diferents generacions se'l miraven i el comentaven. El seu afany no era filmar el quadre, sinó els espectadors. La feina va durar sis dies, i el resultat és una videoinstal·lació amb el mateix títol del quadre. La va comprar la Fundació La Caixa, i ara es pot veure en una exposició al CaixaForum de Barcelona fins al 26 d'octubre.

"La ronda de nit és el retrat de la milícia, però Rembrandt va ser un dels primers pintors que es va prendre més llibertats del que s'acostumava en aquella època, perquè era important que els personatges del quadre apareguessin igual, perquè pagaven per sortir-hi", explica a l'ARA Rineke Dijkstra, que ha passat per Barcelona per oferir una xerrada al mateix CaixaForum. "Rembrandt va afegir-hi un altre element, el moviment, i va crear una petita història sobre el procés de disparar una arma: hi ha un personatge que apareix carregant el mosquet i un altre que dispara, i es pot veure com el gos s'espanta pel soroll", explica.

A més de les armes de foc, també contribueixen al dinamisme d'aquesta "composició genial" la nena que hi ha en segon terme i la proliferació de llances. "La ronda de nit em va resultar un punt de partida interessant, perquè no és una imatge unidimensional d’un grup d’homes, i vaig pensar que a partir del quadre volia representar diferents grups de la societat holandesa d'ara, i tots ells tenen la seva pròpia interpretació de la pintura i fan els seus propis comentaris", diu l'artista.

Així, a la videoinstal·lació La ronda de nit es pot veure com un grup de nenes discuteixen sobre si el rostre de la nena del quadre és el de l'esposa de Rembrandt, Saskia. Uns homes de negocis japonesos es plantegen el potencial de la pintura com a atractiu turístic. Un grup d'artistes joves parlen de què es deu sentir quan fas una obra mestra com aquesta. I un grup de treballadores d'uns supermercats es pregunten quines devien ser les condicions higièniques en aquella època. "A mesura que avança la pel·lícula, la interpretació del quadre es torna més específica. Vaig començar amb les nenes, que encara no tenen una opinió de les coses, i més endavant veus com els diferents grups comencen a analitzar el món, o a parlar d’ells mateixos, o d'un tema concret, com la posició de la dona en aquell temps", explica Dijkstra.

Els vídeos de l'artista neerlandesa comparteixen amb les seves fotografies "la sobrietat i el caràcter humanista". De fet, se sent hereva de la tradició pictòrica del segle XVII. Alguns dels retrats que l'han fet famosa fan pensar en quadres. "No en soc gaire conscient quan ho faig, però em sento connectada amb aquesta tradició", diu.

Un referent internacional

Rineke Dijkstra s'ha convertit des dels primers anys 90 en una referent internacional de la fotografia per uns retrats amb els quals intenta insuflar de vida les fotografies. Molts dels seus personatges estan en un moment de transició: hi ha nois i noies adolescents i dones que acaben de parir. Una altra de les claus és que treballa prou temps amb ells per anar més enllà de la positura. "Tinc molt poc temps per construir una relació amb ells, però és molt important explicar-los molt bé el que faig i que sorgeixi un interès recíproc. Els he de fer participar i implicar-se en el meu projecte. I l’han d’entendre, però també els ha d’agradar. Si no en tenen ganes, aleshores no té cap sentit. Mai no he volgut ser com un voyeur", subratlla.

L'origen de la seva manera de treballar es remunta a l'època quan va acabar els estudis i va començar a treballar com a fotògrafa en revistes de negocis. Quan veia les imatges quedava frustrada per la rigidesa amb què posaven els personatges. "Eren unes fotos avorrides, no hi passava res, no hi havia vida. Llavors els vaig retratar amb una Polaroid, i de sobte es van començar a moure, es van animar. I crec que això és el que sempre busco: que la gent flueixi, encara que sigui una paradoxa, perquè estem parlant de fotografia, que és fixa".

D'altra banda, a l'era de les selfies, reivindica el seu interès per "la complexitat de les persones i el que queda en l'ambigüitat". Al llarg dels anys, Dijkstra ha pogut comprovar com els nens no han après a amagar-se, i com els adolescents comencen a ser conscients d'ells mateixos. "Fins i tot quan ens fem grans, sempre hi ha una vacil·lació, però aprenem a amagar-la", explica.

En alguns casos, la seva feina ha adquirit un caràcter marcadament social, com és el cas del seguiment fotogràfic que va fer durant anys a l'Almerisa, una nena de Bòsnia amb qui es va trobar en un centre de refugiats neerlandès. "La primera fotografia l'hi vaig fer en un centre on havia anat a fotografiar uns altres nens, en un projecte artístic per crear consciència sobre la situació dels infants en centres de refugiats. Feia mesos que tots aquells nens eren al centre i sempre anaven en pijama o en xandall, i vaig pensar que no era gaire bonic que sortissin així a la foto, així que els vaig demanar si tenien alguna peça de roba bonica, com si els fessin una foto per a l'anuari", recorda. La situació amb l'Almerisa va ser "commovedora", perquè feia dos anys que tenia la roba guardada en una maleta i en aquest temps les sabates li havien quedat petites, i la mare no va trobar uns mitjons que combinessin amb el vestit.