Superilles a la conca del Ruhr

Duisburg (Alemanya)Un luxe proletari i enlluernador. L'afany de mudar sense tenir por de passar-se: els negocis turcs de vestits de festa i de casament omplen alguns dels carrers principals del barri de Marxloh a la ciutat alemanya de Duisburg. La travessia continua entre els aparadors plens de vestits carregadíssims fins a arribar a la flamant mesquita central de Duisburg. Inaugurada el 2008, és la segona mesquita més gran d'Alemanya. La van construir en un estil tradicional, amb una cúpula de més de vint metres d'alt. Té capacitat per a 800 homes i 400 dones. Un dimarts a mitja tarda, la mesquita està pràcticament buida, així que encara sembla més espectacular. En canvi, alguns racons de l'entorn estan una mica deixats. Hi ha brutícia i algun cotxe abandonat.

Després de passar per Barcelona, la pròxima edició de la biennal nòmada Manifesta se celebrarà del 21 de juny al 4 d'octubre del 2026 a la zona del Ruhr, coneguda per la història minera i de la indústria de l'acer, la ressaca de la qual l'ha convertit en una de les regions més deprimides d'Alemanya. També va ser una de les zones més bombardejades durant la Segona Guerra Mundial.

La pròxima Manifesta tindrà un caràcter més social: el barri de Marxloh és, amb un percentatge de població immigrant del 60%, un reflex de les onades immigratòries de països com Turquia, Grècia i Polònia, que s'hi van traslladar per treballar a la indústria, i també de la posterior crisi fruit del desmantellament industrial i de l'actual afany per sortir-se'n. I, en aquest procés, el projecte d'art, arquitectura i mediació de Manifesta pot plantar una llavor per transformar el lloc. I, més concretament, amb un projecte de l'arquitecte Josep Bohigas, un dels mediadors de la pròxima Manifesta, per convertir les esglésies dessacralitzades en centres comunitaris. "Quan vam començar a mirar els mapes, vam veure que, de fet, hi ha una imatge molt forta d’aquest territori, que es construeix no amb ciutats, sinó amb barris. I, si mires el mapa, de fet són aquests petits barris els que es repeteixen", afirma Bohigas.

"Els barris es van construir per als miners, perquè havien de fer venir miners de tot el món. Eren petits barris complets per a les seves famílies, per a les seves comunitats, que venien de Polònia, d’Espanya, de Grècia, d’arreu del món. Tots tenen petites esglésies i petites places al centre, i quan la mina es tanca, aleshores aquest lligam relacionat amb els miners també es trenca i aquests barris van començar a desfer-se. Així que volem parlar de les persones, dels barris i d’aquestes infraestructures que s’estan transformant", explica Bohigas.

Millorar les condicions de vida

La idea inicial de la directora de Manifesta, Hedwig Fidjen, era abordar la nova Ruta de la Seda, però va canviar d'idea davant l'era actual de crisi climàtica, desinformació, polarització i la "invasió il·legal" d'Ucraïna. "Un dels fets que més ens va impactar és que en els pròxims deu anys, a tot Alemanya, es tancaran unes 20.000 esglésies. Així que vam encarregar a Josep Bohigas si podríem provar la idea de les superilles com un model en diferents ciutats, per crear alguna cosa que ens connecti amb els nostres veïns en termes d’un entorn més verd i ecològic, i també per crear millors condicions de vida".

El guia de la visita per Marxloh és Claus Werner Lindner, que es presenta a la segona volta de les eleccions locals d'aquest diumenge pel Partit Socialdemòcrata alemany. La situació no és fàcil, perquè en la primera volta l'SPD va anar a la baixa i encara més els Verds, mentre que el partit d'extrema dreta AfD va triplicar el percentatge de vot respecte al 2020 fins a arribar al 14,5%. L'element de cohesió que era la feina ha desaparegut en aquests barris i ara agents com Lindner lluiten per, com diu ell mateix, "garantir que tots els grups es respectin mútuament".

El pioner Parc Duisburg-Nord

El director de Turisme de l'àrea metropolitana del Ruhr, Axel Biermann, assegura que la zona és "una destinació poc habitual, però que s'hi poden tenir experiències inesperades". Un dels seus grans tresors és el pioner Parc Duisburg-Nord, fruit de naturalitzar, sense destruir-la, l'antiga foneria Thyssen, de prop de 200 hectàrees. El lloc, dissenyat pel paisatgista Peter Latz, sembla sortit d'una pel·lícula de ciència-ficció. De fet, durant la visita es poden veure tres figurats vestits de soldats enfilats damunt una estructura colossal. Però, així i tot, cal no oblidar que el riu Emscher era una claveguera a cel obert. I que la zona minera del Ruhr s'enfonsa per la sobreexplotació. Per això, les empreses que se'n van beneficiar paguen a perpetuïtat el bombeig per controlar l’aigua subterrània que arriba a les antigues mines de carbó i evitar que s'inundin.

Una altra de les fites en aquesta línia és el també colossal complex industrial de la mina de carbó de Zollverein, a Essen, reconegut com la Unesco. Després d'una costosa restauració, ara funciona com a centre d'arts escèniques, entre més usos, dins un pla general del guanyador del premi Pritzker Rem Koolhaas.

Els turons d'aquestes antigues fàbriques, com molts altres de la zona, són artificials, fruit de l'explotació minera. En un dels turons de la mina Beck Road a la ciutat de Bottrop hi ha un altre senyal d'aquest afany de regenerar la zona. Es tracta d'una instal·lació artística colossal, el Tetraedre de Bottrop, de l'arquitecte Wolfgang Christ de Darmstadt i l'enginyer Klaus Bollinger, que funciona com un mirador que arriba als 38 metres d'alt. Des del cim, els molins eòlics del voltant reflecteixen el gir progressiu cap a les renovables.

Una altra de les fites del recorregut per la zona és a la ciutat de Gelsenkirchen. Es tracta del Musiktheater im Revier, un teatre auditori monumental de l'arquitecte Werner Ruhnau a la plaça Kennedy. El van inaugurar l'any 1959 i l'ebullició que hi havia en el camp de l'art va fer que Yves Klein hi fes uns murals, entre altres artistes com Robert Adams i Jean Tinguely. Aquests murals van resultar fatals: Klein havia demanat a la BASF si el material que feia servir per enganxar les seves peces a les parets era tòxic. Li van respondre que no, però va morir pocs anys després als 34 anys. La causa de la mort va ser un atac de cor, però els exàmens forenses van revelar que tenia els teixits com una persona de 80 anys. Un tret distintiu de l'edifici, en un estat envejable, és la façana de vidre, fruit de voler-hi donar un esperit d'obertura democràtic propi de la reconstrucció alemanya després de la Segona Guerra Mundial. L'efervescència artística de la zona després de la guerra, sovint impulsada pels industrials, es nota en institucions com el museu d'art contemporani de Bochum i el Museum Folkwang d'Essen.

El poder del futbol per unir la gent

A més del Musiktheater im Revier, a Gelsenkirchen hi ha una de les esglésies que s'ha avançat en la línia que proposa Manifesta. Es tracta de l'església dedicada a sant Josep al barri de Schalke. Però és un Josep molt singular, perquè en un vitrall porta botes de futbol i una pilota. La fundació per al qual treballa Olivier Kruschinski vol convertir l'afició pel Schalke, que actualment juga a la Segona Divisió alemanya, un recurs per relligar una zona que va quedar descohesionada amb la desaparició de la mineria. Actualment, al centre del Ruhr hi viuen unes 250.000 persones i Kruschinski obre l'església a tothom sobretot els dies que el Schalke juga a casa, quan també pot sumar el seu projecte a la gent que va a Gelsenkirchen al futbol. Concretament, parla de crear "màquines d'integració". "Gelsenkirchen només té 150 anys. Fa 160 anys, només hi vivien 500 persones, cent anys després, 400.000 persones. La feina era una màquina d'integració. Gent de tot el món venia aquí per tenir una vida millor per a ells i els seus fills. Fa 150 anys això era Silicon Valley, era tan cool com ho és avui la digitalització", diu Kruschinski.