LITERATURA

El cant a la tolerància de Carme Riera

‘Dins el darrer blau’ aborda la persecució jueva a Mallorca al segle XVII

Dins el darrer blau és una “novel·la de caire històric, però també d’aventures, un relat coral i d’intriga”, diu Pilar Beltran, d’Edicions 62. I això que el final del llibre -reeditat ara que fa 25 anys que va guanyar el premi Josep Pla- se sap abans i tot de llegir-lo si es coneixen una mica els fets en què es basa. El 1688, un grup de jueus conversos mallorquins van intentar fugir en vaixell després d’una delació, però abans de poder salpar la Inquisició els va detenir, empresonar i jutjar. “Trenta-set persones foren condemnades al braser -recorda l’autora a l’epíleg de la reedició de la novel·la-. Tres d’elles, Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, com que no volgueren abjurar de la seva religió, foren cremades vives”.

L’escriptora mallorquina va dedicar “cinc anys de feina” en arxius per aprofundir en les dades històriques i trobar pistes que poguessin donar forma als personatges, que, tot i estar basats en la realitat, porten altres “noms, cognoms i malnoms” per remarcar que es tracta d’una ficció. “Els interrogatoris a les dones consistien només en tres preguntes -comenta-. Els preguntaven el nom, els llinatges dels avis i també si sabien el motiu pel qual se les havia empresonat. A diferència dels homes, no els feien preguntes de dogma o moral. Una d’elles va respondre, a la tercera pregunta: «Soc catòlica, apostòlica i romana, i la verge se m’ha aparegut en forma de papallona». La feina d’una novel·lista consisteix a poder integrar aquesta declaració amb versemblança, dita per algú que faci l’efecte que ha existit de debò”.

Conseqüències tràgiques

A la nota final de la novel·la, Riera explica que Dins el darrer blau “no pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets de 1691 foren les seves tràgiques conseqüències que marginaren i humiliaren durant segles els descendents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe ”. Quan el 1994 Destino va publicar el llibre, que acabava de guanyar el premi Josep Pla -i que en els mesos següents rebria el Crexells, el Lletra d’Or i el Premio Nacional de Narrativa-, es va rebre de dues maneres molt diferents. “A Mallorca se’m va dir que la roba bruta es renta a casa”, diu, fent referència a la gosadia de posar damunt la taula un tema delicat i inèdit en la ficció catalana. “També hi va haver reaccions bones -reconeix-. I les resumiria en un dia que, caminant pel carrer, em va aturar un home i em va dir, amb llàgrimes als ulls: «Moltes gracis, perquè vostè mos ha fet justícia»”.

Defensar la convivència

Pilar Reyes, editora d’Alfaguara -que publica la novel·la en castellà, amb traducció de Carme Riera- defineix Dins el darrer blau com “una defensa de la convivència de cultures” i una “crítica al fanatisme”. “Un dels elements vigents del llibre és que reivindica la tolerància com a element importantíssim de qualsevol societat -explica Riera-. Fins que vaig fer aquesta novel·la tenia el mateix editor a Alemanya. Però quan va llegir Dins el darrer blau no el va voler perquè deia que era un tema del qual ‘no es podia parlar’ al seu país”. A Mallorca, l’estigmatització dels jueus conversos (“mai no parlo de xuetes perquè és un insult”, assegura) ha perviscut fins pràcticament al present. “Ramon Aguiló, que va ser batlle de Palma [entre 1979 i 1991] encara tenia pintades nazis a la porta de casa fa quinze anys -diu-. Recordo també una senyora que es va voler canviar el cognom de Pomar a Homar quan ja era gran perquè no li agradaria que els seus ossos fossin desenterrats, com passava amb alguns jueus conversos”. L’anècdota real que més impressiona Riera té a veure amb la benedicció que els pares feien als fills anys enrere abans d’anar a dormir: “Els deien, «que Déu et faci un bon inquisidor»”.