El català desconegut que va dibuixar contra Hitler

Barcelona“Això és un miracle, hem descobert un gran artista inèdit. L'únic català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels aliats durant la Segona Guerra Mundial”, afirma el periodista Plàcid Garcia-Planas, que comissaria, amb l'historiador Arnau Gonzàlez, l'exposició Tinta contra Hitler, que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fins a l'11 de gener. L'artista desconegut és Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909-Nottingham, 1995), que va treballar per al govern britànic des del 1941 fins a l'ensorrament del Tercer Reich, la primavera del 1945. Als aliats els va resultar molt més útil com a caricaturista que no pas disparant una arma. Els seus dibuixos van estar durant més de trenta anys en capses a la casa del fill i dels dos nets. Ara, per primera vegada, els pot veure el públic català.

Tant els dibuixos com la vida d'Armengol són fascinants. Fill d'industrials tèxtils de Terrassa, volia ser artista i no va voler continuar amb el negoci familiar. “Era republicà i d'esquerres moderat. Desencantat amb la Segona República, després dels Fets de Maig, el 1937, es va exiliar”, explica Gonzàlez. Va viure a París durant un temps i, quan es va acabar l'ajuda paterna, es va allistar a la Legió Estrangera Francesa. Primer va anar al Sàhara i després el van enviar a Narvik (Noruega) a combatre contra els nazis. No tenia gaire habilitat amb les armes i aviat el van destinar a fer cartografies. Poc temps després, Armengol, per poder sobreviure al Regne Unit, va començar a treballar per al govern. “Va ser aleshores, a la meva arribada al Regne Unit en els foscos dies de 1940, que se'm van endur l'arma i el ministeri d'Informació em va oferir, a canvi, llapis i pinzell, amb la creença que potser amb aquells estris colpejaria millor els dolents de llavors”, va escriure Armengol el 21 de juny del 1989.

La incorrecció política

Les caricatures que fan mofa de Hitler són un fresc impressionant de la Segona Guerra Mundial. Algunes, avui, se les descriuria com a políticament incorrectes i tindrien un encaix difícil en la majoria dels mitjans. En un dels dibuixos, per exemple, es pot veure una gran màquina de guerra russa que converteix als soldats alemanys en salsitxes. “Era esmolat, amarg, càustic, amb un humor típic català, i sense filtres”, assegura Garcia-Planas. Quan va rebre l'encàrrec del govern britànic no tenia experiència com a caricaturista, però era un dibuixant talentós. “A l'exposició pot semblar que hi hagi tres o quatre dibuixants diferents perquè Armengol estava buscant la seva veu. No era un caricaturista, era un artista que feia caricatures i bevia de la tradició ninotaire catalana”, afegeix el comissari.

No devia ser fàcil la feina d'Armengol en aquell moment. Dibuixava pura propaganda de guerra. Ho va reconèixer ell mateix el 1943 en un escrit a la revista Senyera: “Els ninotaires polítics ens han fet veure un home amb simpatia o odi, amb repugnància o bé amb mofa, d'acord amb la necessitat que la intencionalitat política (ho subratlla) té d'un qualsevol d'aquests sentiments”. Armengol no podia parlar, per exemple, de les privacions de la guerra o dels bombardejos alemanys sobre el Regne Unit. Les seves caricatures eren encàrrecs, però hi havia al darrere un bagatge i una mirada molt particulars: eren obres molt realistes amb un clar menyspreu pels dictadors. Hi havia un punt escatològic d'origen català que no sempre va passar la censura. No sabem quantes obres van prohibir, però està documentat que no es van atrevir a publicar el Manneken Pis, la famosa estàtua de Brussel·les, pixant sobre la bota d'un soldat alemany. Armengol va rebre l'encàrrec de mofar-se del bigoti de Hitler i de l'esvàstica i es va riure de Mussolini, a qui dibuixava com un nen petit amb ganes de jugar, i de Franco. El dictador espanyol era un titella petit que, en segons quins moments de la Segona Guerra Mundial, enllustrava les botes de Hitler o corria darrere d'una dama britànica.

“Sabem que els dibuixos d'Armengol van arribar des d'Haití fins a Nova Zelanda i, per tant, havia de buscar referents culturals universals i va fer servir des de Wagner fins a Mickey Mouse”, detalla Garcia-Planas. Tanmateix, no ha estat fàcil seguir el rastre dels seus dibuixos i comprovar en quins diaris va publicar. “Farem una versió del catàleg en anglès i esperem que s'obrin noves investigacions. No es coneixia ni aquí ni al Regne Unit, ni tan sols a la Universitat de Kent, que té l'arxiu més gran de cartoonists”, assenyala Gonzàlez.

No va tornar mai a Catalunya

Armengol devia tenir talent perquè va publicar dos llibrets amb la seva obra. Those three (1942) i According to plan. Armengol's war cartoons (1943). Tots dos van ser ressenyats i anunciats a la premsa britànica, australiana i de l'exili català. “Hi havia manca de paper i era molt difícil que una editorial et publiqués un llibre”, destaca Garcia-Planas. La seva fulgurant carrera com a caricaturista es va acabar el 16 de maig del 1945, dies després de la capitulació del Tercer Reich. L'artista català va rebre una carta en què el ministeri li agraïa la seva col·laboració, però prescindia dels seus serveis. “Va continuar pintant tota la seva vida i fent escultures. A Calgary hi ha un conjunt d'escultures a l'aire lliure que van ser seves, però es va guanyar la vida sobretot dissenyant i decorant escenaris per a la BBC. No va aconseguir viure de la mena d'artista que volia ser”, explica Gonzàlez.

No va tornar mai a viure a Catalunya, on sí que va créixer el seu fill, que el va conèixer ja d'adult, i els seus dos nets. “Molts estius anàvem a veure'l i el juliol del 1987 ens va donar dues capses amb tots aquests dibuixos”, explica Gil Armengol, un dels seus dos nets. “Era un home magnètic, sempre ens deixava embadalit amb les seves històries”, afegeix. Els dibuixos van estar en capses durant tres dècades fins que Benet Armengol, el fill de Mario Armengol, en va parlar a Garcia-Planas després de l'exposició sobre Antoni Campañà. “Està molt bé que apareguin ara perquè ens interpel·len en clau d'humor sobre la guerra més fratricida de la història, són una invitació a reflexionar”, afegeix. En paral·lel, es pot veure l'exposició Dibuixos del Museu Nacional. Espurnes de la Guerra 1914-1918, que treu a la llum obres de dibuixants catalans que a través de la caricatura van plasmar l'horror de la Primera Guerra Mundial.