Cent anys d''Auques i ventalls', de Josep Carner

Barcelona"Avui fa cent anys, el dilluns 19 de gener del 1914, apareixia Auques i ventalls, amb el cost del llibre a càrrec de l'autor. És un dels títols més representatius de l'obra de Josep Carner. El tiratge és de 300 exemplars: 150 en paper de fil, amb el titular de la coberta en vermell, i 150 en paper verjurat", explica Jaume Coll, professor de crítica textual a la Universitat de Barcelona, estudiós de Carner i marmessor del seu llegat.

"La majoria de les 34 composicions recollides en l'edició del 1914 s'havien donat a conèixer en una secció carneriana de La Veu de Catalunya, Rims de l'hora -continua Coll-. Es tracta d'un gran planter de primícies poètiques en què l'autor anava publicant la poesia que acabava d'escriure o que havia escrit per a aquella ocasió, una secció que Carner, que firmava Two, havia obert a altres poetes amics, i havia deixat per a Jaume Bofill i Matas, el més veterà i el més amic, el pseudònim de One". Pel que fa als dos noms del títol, el professor Coll remarca que "suggereixen un llibre fundat en formes poètiques de tradició popular, com de fet ja posa de manifest la vinyeta de la coberta, treta de l' Auca de les funcions de Barcelona ". D'una banda, hi ha les auques, "que tenen l'origen en el joc de l'oca i que més tard es desenvolupen cap a una forma artística de 48 vinyetes gravades al boix, acompanyades d'un text i disposades en vuit rengleres de sis, cadascuna amb el rodolí il·lustrador al peu". "Els ventalls són una rudimentària versió del vano o ventall galant. Eren una simple canya revestida de paper fi que, per la part superior, estava lligada a un cartró, com una asta a una banderola, a la qual s'enganxaven una o dues vinyetes amb versos amorosos o satírics, generalment breus. Carner parteix, doncs, d'alguns esquemes de la poesia popular, però també es val de formes cultes, com el sonet".

Jovialitat i entusiasme

Auques i ventalls va ser revisat i ampliat el 1935. El recull va tornar a canviar dues dècades més tard, quan Carner va garbellar i reorganitzar seixanta anys d'obra poètica al volum Poesia (1957). "El meu gust personal s'inclina pel text del 1914, ple de la jovialitat i l'entusiasme del seu autor -diu Coll-. També, esclar, sento predilecció pel del 1957, en què la saviesa del poeta redimensiona tots els poemes que en formen part. I no en sento tanta pel text del 1935, en què el poeta incrementa el nombre de poemes, i desplaça de l'inici el meravellós Nit de gener, a Barcelona, anteposant-li Matí d'hivern i En el concert, dos poemes de ventall galant. En les dues revisions, els temps verbals de present dels poemes del 1914 estan referits en realitat a un temps pretèrit. A l' Auca de Gaudí, per exemple, quan es diu «Ara ha fet una maqueta», vol dir que l'arquitecte l'havia fet feia molt poc, i aquesta impressió d'immediatesa i de veritat, que el lector percep en tants poemes, es perd el 1935 i el 1957".

En el pròleg de l'edició del 1914, Carner destacava que, en el llibre, les tongades vinents de la humanitat hi trobarien dues característiques de l'època en què havien estat escrits els poemes: la docilitat i el civilisme. Pel que fa al primer punt, assegura que "la docilitat amb què l'autor ha seguit aquella orientació estètica que condueix l'artista cap a l'ofici li ha permès una certa eficàcia concreta i pròxima, i una elevació de nivell de moltes coses que són més quotidianes que no pas les nades de l'art per l'art i que nogensmenys convé que tinguin un determinat reflex de bellesa". Pel que fa a "l'insistent civilisme" de Carner, no li fa estalviar humorisme ni situar-se al marge "d'una amable vida ciutadana": el poeta sent una especial cordialitat per les seves "metamorfosis" i confia en les possibilitats de futur, "sos bells esdevenidors".

Una ciutat en transformació

Auques i ventalls és un retrat de Barcelona, de la ciutat en transformació -diu Jaume Coll-. El mateix poeta ho adverteix al pròleg: "Serà ben escaiguda la visió de la ciutat en trasmudança?" A Les dames del Passeig de Gràcia, el poeta escriu: "Ara veieu si no és cortesia, / veure les dames en plàcida via, / totes folrades i amb joia de preu / -perquè totduna que el temps s'arraulia / van al Passeig cada dia a migdia: / deixen els cotxes i passen a peu-. / Ara veieu si no és cortesia. / Ara veieu". I en un altre poema ens fa avinent que el passeig de la ciutat nova s'omple de persones que parlen castellà. Es tracta -afirma Coll- de Barcelona, ciutat castellana a l'estiu : "O parla castellana! ¿qui et feia inconeguda, / qui et feia menyspreuada de la Ciutat rient?/ Altívola trepitges la nostra fe caiguda / i dónes ufanosa els teus plomalls al vent.- / […] / Hi ha un sol nacionalista, i alaba En Valle Inclán!" I tot seguit, per concloure el sonet, sentim la veueta d'un diari madrileny: "Un Imparcial, per terra, masega l'aura pura, / i qualsevol diria que el seu cruixit murmura: / A la verdad, no existe problema catalán". L'observació de Carner s'atura al rètol d'una modista, fa un retrat de l'escultor Josep Llimona, parafraseja una nadala, o recorda una anècdota sobre Antoni Gaudí.

La disposició dels poemes segueix el pas de l'any, com en tants llibres de Carner -diu Coll-: totes les estacions hi són representades explícitament, transcorre des de la citada Nit de gener… fins a Nadal, amb El rústic villancet. I el retrat exemplar i optimista d'aquella Ciutat rient s'estén a llocs d'estiueig, com Canet i Tiana, o la mateixa Barcelona per als que no se'n podien anar, com ens recorda el magnífic L'heroi en el desert. També ens ho recorda Recança, un poema dedicat a Bofill i Matas, en què identifiquem el parlant del poema amb l'autor, que es dol de no haver pogut anar, com solia, a la casa de l'amic, a Viladrau (i així es va escaure realment l'estiu del 1913): "Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna / del vell Montseny, plena de gràcies: / no arribaré de sobte al clar de lluna / entre'l camí de les acàcies".