Amy Adams necessita canviar d’agent

Enviat especial a BerlínComença a ser un gènere en si mateix: la pel·lícula fallida de la qual només acabes rescatant el treball interpretatiu d’Amy Adams. Després de Nightbitch, La dona a la finestra o Hillbilly elegy, cal afegir a la llista de pífies el melodrama familiar At the sea, estrenat aquest dilluns a la competició oficial de la Berlinale. A la pel·lícula, l’actriu d’Arrival interpreta la directora d’una companyia de dansa que es retroba amb la família després de passar sis mesos en un centre de rehabilitació per a alcohòlics. El trauma infantil i les addiccions són els grans temes d’una pel·lícula dirigida per l’hongarès Kornél Mundruczó, director que sol confiar poc en la intel·ligència de l’espectador i, per tant, acostuma a subratllar totes les idees de les històries que explica.

Adams, que no ha presentat la pel·lícula a la Berlinale, aporta solidesa a un personatge que ha tocat fons després d’una vida a l’ombra del pare, coreògraf d’èxit, alcohòlic funcional i figura paterna negligent, qualitats que ella ha heretat de manera més o menys inconscient. At the sea furga en les ferides d’aquesta dona en crisi i sense ganes de tornar a ser qui era, obligada a repensar la feina i el matrimoni i potser fins i tot a vendre’s la casa on va créixer, un preciós casalot a primera línia de mar a Cape Cod, el refugi estiuenc dels rics de Nova York. Com a Fragments d’una dona (2020), una pel·lícula superior del mateix director, Mundruczó porta a la pantalla una obra de la seva dona, la dramaturga Kata Wéber, però aquí el viatge emocional de la protagonista no té punxa ni densitat. El talent d’Amy Adams reclama reptes més estimulants, i la seva carrera una bona sacsejada.

Retorn a Bulgària

La decepció que ha significat At the sea s’ha vist compensada per la projecció, també en competició oficial, de la notable Nina Roza, un drama seriós i adult sobre l’exili i el dol que protagonitza un comissari d’art que, 28 anys després d’establir-se a Mont-real, retorna per primera vegada a la seva Bulgària natal per verificar que les pintures d’una nena prodigi de vuit anys són autèntiques i no una estafa. Nina Roza és una d’aquelles pel·lícules que requereixen un cert compromís i paciència, sobretot a la primera part, però on acaba brollant l’emoció genuïna, sobretot en un tram final en què conflueixen de manera orgànica els temes de la trama artística i els de la identitat fracturada de l’home que va marxar del país arran de la mort de la dona. I la directora quebequesa Geneviève Dulude-de Celles, un nom al qual cal seguir la pista, gestiona molt bé la contenció emocional i expressiva del seu protagonista, un magnífic Galin Stoev, que en el tram final confirma la seva candidatura a millor actor d’aquesta Berlinale.