“Als Jocs Olímpics de París també van passar coses terribles”

BarcelonaEn el relat que sol acompanyar la celebració d’uns Jocs Olímpics –sobretot des de les institucions que els organitzen– hi ha tres elements que es repeteixen: esforç, èxit i transformació. Com si les ciutats que acullen l’esdeveniment, igual que els atletes, haguessin d’experimentar un arc dramàtic de superació, una cursa èpica en la qual no sembla haver-hi espai per a l’error ni el fracàs. En aquest context de grans expectatives i triomfs transcorre la petita història de la Blandine, la discreta protagonista del film Aquel verano en París, que viatja sola des de Normandia al París excitat i bulliciós dels darrers Jocs Olímpics per veure la competició de natació i retrobar-se amb la seva germana Julie, a qui fa deu anys que no veu. Però les coses no surten ben bé com ella s’espera: primer es queda a les portes de la piscina olímpica per no tenir on deixar la motxilla, i el dia que compleix 30 anys l’expulsen d’un alberg juvenil per superar l’edat límit; a més, tot i l’interès de la Blandine per reconnectar amb la seva germana, ella sembla més interessada en refer la seva vida sexual i sentimental, trasbalsada per un divorci recent, que en reviure antics lligams familiars.

Aquel verano en París, que s’estrena aquest divendres avalada pel seu triomf al Festival Cinema Jove, és la delicada i sensible opera prima de Valentine Cadic, jove actriu i directora francesa que dona continuïtat a la tradició naturalista d’Éric Rohmer en el cinema francès amb una pel·lícula lluminosa com un matí d’estiu. “La història neix d’una proposta del meu productor: rodar una pel·lícula a París durant la celebració dels Jocs Olímpics”, explica Cadic, que va passar dos anys documentant-se sobre el que suposa l’esdeveniment per a una ciutat. “Però la pel·lícula no va sobre els Jocs Olímpics sinó el seu impacte sobre la gent –matisa–. Jo volia parlar sobre la solitud d’un personatge, i em semblava interessant posar-lo en un context que la gent acostuma a viure acompanyat dels seus amics i familiars”.

Soledat agredolça en una ciutat hostil

Efectivament, la Blandine passa moltes estones de soledat durant el seu viatge. A través dels seus ulls veiem un París engalanat i desitjós d’agradar, però que també pot resultar fred i hostil si no tens diners ni amics. “Quan estàs sol qualsevol ciutat pot ser violenta, no importa com sigui de bonica –assenyala Cadic, que va créixer als afores de París–. I és molt fàcil sentir-se sol enmig d’un esdeveniment com els Jocs Olímpics, sobretot quan estàs una mica perdut en la vida, com la Blandine. Però aquesta solitud acaba sent determinant perquè s’acabi obrint a conèixer altres persones com ara la seva neboda”.

La fragilitat vital de la Blandine contrasta amb el paisatge eufòric dels Jocs Olímpics i esbossa un discurs que el film completa amb apunts sobre la neteja social que les autoritats franceses van fer d’okupes i moviments anticapitalistes a la ciutat. Cadic incorpora a la pel·lícula imatges reals d’actuacions violentes de la policia contra manifestants, un costat fosc dels Jocs que està present en segon pla. “Unes setmanes abans dels Jocs van ficar prop de 20.000 persones en un autobús i les van expulsar de París –explica Cadic–. Així que vam contactar amb l’associació Le Revers de la Médaille i ens van enviar vídeos del que havia passat. És important mostrar que als Jocs Olímpics també van passar coses terribles. Dit això, no estem en contra dels Jocs Olímpics, però hauria de ser un esdeveniment més inclusiu i obert a tothom, començant per les entrades, que són molt cares”.

La importància d’una actriu

Per a Cadic era essencial que la protagonista d’Aquel verano en París fos l’actriu Blandine Madec, a qui va conèixer el 2016 quan van coincidir com a actrius en un curt i a qui va fitxar després per protagonitzar el seu últim curt com a directora, Les grandes vacances (2022). Amb el seu aspecte corrent, gairebé vulgar, Madec és un alter ego peculiar, una figura tan propera i sense afectació que esborra la barrera entre realitat i ficció. “Ella és molt bona improvisant i en aquesta pel·lícula calia improvisar en moltes escenes, perquè treballem sobre un esdeveniment real, i això provoca canvis en la història –explica Cadic–. A més, pot ser molt divertida i dos segons després canvia de to i sents molta empatia per ella. És una gran actriu”.

El gust per les històries i personatges corrents i el talent per mostrar allò d’extraordinari que hi ha en la gent normal connecten el cinema de Cadic amb el d’un referent del nou naturalisme francès, Guillaume Brac, l’autor d’aquell deliciós conte d’estiu anomenat A l’abordatge. “Va ser el meu professor a la universitat! –revela Cadic–. Ens va ensenyar molt sobre com escriure una pel·lícula i imaginar uns personatges”. Tant ella com Brac acostumen a integrar esdeveniments reals i gent del carrer en les seves ficcions. “Últimament, he vist un munt de pel·lícules que ho fan, però no sé si és un nou moviment que està sorgint o que no tenim prou diners per fer les pel·lícules d’altra manera. En el meu cas es tracta d’una opció: m’agrada molt creuar la realitat amb la ficció”.