'¡Al abordaje!': quan les vacances d'estiu són una gran aventura

BarcelonaEl 2018, Guillaume Brac va dirigir un deliciós documental sobre un parc aquàtic dels afores de París, L’île au trésor, que observava diversos personatges que hi passaven el dia. “Era una pel·lícula sobre la gent jove que no pot marxar de vacances a l'estiu i es queda a casa”, recorda el director. 'Al abordaje!, que arriba als cinemes aquest divendres, vindria a ser la continuació en clau de ficció d'aquell documental, perquè la protagonitzen uns nois com els de L'île au trésor que, per una vegada, agafen el cotxe (un BlaBlaCar, que no sobren els diners) i se'n van de vacances o, més ben dit, a l'aventura. “Les vacances d'estiu són un temps de llibertat en què es creen vincles que no sorgirien en una gran ciutat on tothom treballa –diu Brac– Quan estàs de vacances, amb banyador i lluny del teu entorn habitual i de la feina, et relaciones d'una manera diferent amb el que t'envolta, amb la gent i amb l'entorn. I és fàcil viure experiències i trobades que et canvien la vida”.

¡Al abordaje! captura meravellosament la lleugeresa i lluminositat de les vacances improvisades i precàries amb què algú, de jove, s'escapa uns dies de la vida quotidiana per obrir un parèntesi de possibilitats infinites amb data de caducitat. Tot arrenca, com sempre, amb la trobada entre un noi i una noia, el Félix i l'Alma, units per l'atzar i la xafogor d'una nit parisenca. L'endemà ella marxa al sud de França amb la família i ell, amb el cor inflamat d'amor i desig, decideix seguir-la acompanyat del seu millor amic, el Chérif, i de l'apocat conductor del BlaBlaCar, l'Édouard, que s'acaba instal·lant amb ells al càmping. I la fricció inicial de classe es transforma en aquella complicitat natural masculina de no menjar-se un torrat ni de casualitat.

La naturalitat dels personatges i les situacions no és casual: el projecte neix arran d'un encàrrec del Centre Nacional d'Art Dramàtic Francès, que va demanar a Brac rodar una pel·lícula amb els alumnes de segon i tercer de l'escola, que no tenien cap experiència en cinema. “Em vaig reunir amb ells d'un en un perquè no volia conèixer només l'actor, sinó també la persona –explica Brac–. Vaig triar aquells que em va semblar que tenien una manera de ser o de pensar més interessant i vaig escriure els personatges per a ells en un procés a mig camí entre la ficció i el documental”.

La Nouvelle Vague amb actors negres

El director també va utilitzar a favor de la història elements reals com l'amistat entre els actors que interpreten el Félix (Eric Nantchouang) i el Chérif (Salif Cissé) o la vis còmica natural de l'Édouard (Édouard Sulpice). També les seves preocupacions: “L'Eric sempre havia volgut interpretar un jove amant, però es temia que pel fet de ser negre la seva carrera podia acabar sent una successió de traficants de droga”. La raça és un tema que s'aborda de manera subtil a la pel·lícula però que Brac tenia molt present. “Em semblava important, en un sentit polític, que els protagonistes fossin dos actors negres perquè és un fet inèdit en aquesta tradició de la Nouvelle Vague de pel·lícules sobre sentiments i relacions en què tothom és sempre blanc –explica–. Però tampoc volia que el racisme fos l'únic tema de la pel·lícula ni que el color de la pell definís els personatges. Potser la meva visió és una mica optimista, però crec que la funció del cinema és mostrar alguna cosa diferent del que ja veiem a les notícies”.

En una de les millors escenes d'¡Al abordaje!, el Chérif –la carta amagada del film, un personatge d'una bonhomia encantadora– i una amiga canten l'emblemàtic Aline de Christophe durant la nit de karaoke del càmping on s'estan. La pel·lícula s'estrena un any després de la mort per covid del cantant francès i té regust d'homenatge, tot i que Brac aclareix que l'elecció va ser molt anterior: “La van triar els actors que la canten d'una llista de 40 o 50 cançons de karaoke que podíem pagar, però em va fer molt feliç que fos Aline, perquè és una cançó que, almenys a França, desperta moltes emocions en la gent, tothom hi té associats molts records”.

Al final, el més destacat del film és el naturalisme amb què captura la realitat dels protagonistes i la dolçor que n'emana, un atribut poc freqüent en una època més enfocada a denunciar la masculinitat tòxica dels homes joves. El resultat és una comèdia fresca, intel·ligent i humanista, com si Judd Apatow hagués produït Conte d'estiu a Éric Rohmer. Una pel·lícula, a més, de gent normal i corrent, i orgullosa de ser-ho. “Si t'acostes prou als personatges, sempre hi trobes coses interessants, fins i tot extraordinàries”, diu Brac.