A presó per un avortament espontani: el cas que va canviar la història de l’Argentina

Enviat especial a Sant SebastiàEl 2014, una dona jove va arribar a un hospital de Tucumán (una província conservadora del nord de l’Argentina) amb dolor intens al ventre i pèrdua de sang: havia patit un avortament espontani. La policia va trobar un fetus en un dels banys de l’hospital i, sense proves ni anàlisis, van acusar-la d’homicidi i la van empresonar. Belén, que s’ha presentat aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià, recrea la lluita per alliberar aquesta dona, víctima d’una societat patriarcal i un sistema judicial corrupte que es van posar d’acord per aplicar-li un càstig exemplar.

L’elecció de Dolores Fonzi com a protagonista i directora de la pel·lícula no és casual: el 2016, l’actriu va pujar a recollir el premi Sur –el més important del cinema argentí– a la millor actriu per La patota i va mostrar un cartell que deia “Llibertat per a Belén”. Fonzi, tanmateix, no interpreta la víctima sinó Soledad Deza, l’advocada que va assumir el cas després d’una negligent defensa pública. Deza, que s'ha presentat per sorpresa al festival durant la roda de premsa del film, va aconseguir implicar en el cas una part important de la societat argentina, que va sortir al carrer per exigir l’absolució de Belén (nom fals de la jove). Per a molts, va ser un dels catalitzadors del moviment social que va culminar en l’aprovació el 2020 de la primera llei argentina per a la interrupció voluntària de l’embaràs.

El cinema argentí, en plena crisi per la pràctica desaparició de finançament públic de les arts, ha trobat refugi en les plataformes com Amazon, productora de la pel·lícula, que ja va distribuir un dels èxits argentins recents, Argentina, 1985, el film de Santiago Mitre (també productor de Belén) sobre el judici als líders de la dictadura militar. De fet, Belén segueix una plantilla molt similar (protagonisme d’un advocat carismàtic, equilibri entre l’humor i el drama) a la d’Argentina, 1985, amb la qual comparteix també el sentiment de ràbia davant la injustícia i la voluntat de fer un exercici de memòria pertinent, ja que l’actual president argentí, Javier Milei, ha dit que vol derogar la llei de l’avortament.

En qualsevol cas, Belén és cinema polític amb una gran capacitat per connectar emocionalment amb el públic, que a Sant Sebastià ha rigut, ha plorat i ha ovacionat la pel·lícula. Cal dir que Fonzi, que ja havia debutat rere les càmeres a Blondi (2023), és una narradora més limitada que Mitre, i el seu estil és merament funcional. I si Los domingos representava un cinema social incòmode i ambigu, Belén exemplifica el cas contrari posant totes les eines dramàtiques al servei de la seva tesi, que no és altra que denunciar la indefensió de les dones en una societat que no respecta els seus drets reproductius. Això sí, potser hauria tingut més sentit que es projectés fora de competició, perquè el més important d’aquest film no són els seus valors cinematogràfics.