Cinema
Cultura  /  Cinema 19/05/2022

"Hem d'aixecar les sancions contra Abramóvitx"

El dissident rus Kirill Serebrennikov presenta la pel·lícula 'Tchaikovsky’s wife' al Festival de Canes, on es projecta el film pòstum d'un director executat per l'exèrcit rus a Mariúpol

4 min
L’actriu Aliona Mikhailova, el director Kirill Serebrennikov i l’actor Odin Biron aquest dijous abans de presentar la pel·lícula 'Tchaikovsky’s wife' a Canes.

Enviat especial al Festival de CanesL'horror de la Guerra d'Ucraïna queda molt lluny de Canes, però la invasió russa està marcant igualment aquesta edició del festival, començant per la inesperada intervenció telemàtica que va fer el president ucraïnès Volodímir Zelenski durant la gala inaugural . Com s'havia anunciat, el festival no ha convidat cap delegació oficial russa ni produccions connectades al govern de Putin; no és el boicot general al cinema rus que reclamava l'Institut del Cinema ucraïnès, però sí un cribatge ideològic que només ha superat un títol rus, Tchaikovsky’s wife, de Kirill Serebrennikov, no en va un dels cineastes més crítics amb la censura de l'estat rus i persona non grata del Kremlin.

La persecució de Serebrennikov a Rússia havia impedit les seves dues anteriors visites a Canes: el 2018 no va poder presentar-hi Leto perquè estava en arrest domiciliari, i el 2021 tampoc va ser a l'estrena de Petrov's flu perquè complia una pena de tres anys sense viatjar a l'estranger, suposadament per haver malversat fons de la companyia teatral que dirigia, càrrecs que moltes veus de l'escena cultural russa qualifiquen de pura fabricació. Quan al març es va extingir la prohibició, Serebrennikov va fer les maletes per instal·lar-se a Alemanya. I la setmana passada es va anunciar que dirigirà una adaptació del llibre d'Emmanuel Carrère Limonov amb Ben Whishaw en el paper del polèmic autor rus.

Clip de 'Tchaikovsky's Wife'

En la presentació de Tchaikovsky's wife a Canes, Serebrennikov ha tornat a condemnar la guerra (“és terrible, una catàstrofe”) però ha qüestionat el boicot a la cultura russa: “Primer de tot, entenc molt bé la gent que reclama el boicot, s'ha d'aturar l'imperialisme rus d'alguna manera. Però no es pot fer boicot a una cultura, perquè la cultura és l'aire, l'aigua i la llengua d'un país. I la música, el teatre i el cinema són el que ens manté vius”. El director també ha sortit en defensa de l'empresari rus Roman Abramóvitx, que va ser un dels financers de l'anterior film de Serebrennikov. “Hem d'aixecar les sancions contra Abramóvitx –afirma–. Fa temps que està donant suport a l'art modern, i no per fer pel·lícules de propaganda precisament, més aviat el contrari”.

La pel·lícula que ha presentat el rus en competició oficial posa el focus en el compositor d'El llac dels cignes i El trencanous, però observat a través de la seva jove dona, Antonina Miliukova, una figura tràgica víctima de la seva obsessió pel músic però sobretot de la crueltat i la mesquinesa del seu marit. Txaikovski, mite del nacionalisme rus, es presenta a si mateix al principi del film com un home incapaç d'estimar i de mostrar afecte o consideració a la seva parella. El que no explica és que també és homosexual i que el contacte físic amb la seva dona li provoca fàstic. El matrimoni està condemnat des del primer moment, i qui primer se n'adona és la germana de la núvia, quan surt del banquet de noces i diu: “No semblava un sopar sinó un funeral”. La foscor de la història té el seu reflex exterior en els pisos lúgubres i els carrers atapeïts de brutícia en què s'ambienta i en la deriva onírica i sòrdida que es va apoderant del trist destí de Miliukova.

El setge a Mariúpol

Per descomptat, l'eco de la Guerra d'Ucraïna va més enllà de seleccionar un film d'un dissident rus. El festival ha programat aquesta edició un documental de l'ucraïnès Serguí Loznítsia, que a través d'imatges d'arxiu de la Segona Guerra Mundial es pregunta si és moralment lícit utilitzar la població civil en una guerra, i també l'opera prima ucraïnesa Bachennya Metelyka, sobre una especialista ucraïnesa en reconeixement aeri que torna a casa després de passar uns mesos empresonada al Donbass. Però la selecció més sonada és segurament Mariupolis 2, el documental que havia rodat el cineasta lituà Mantas Kvedaravicius durant el setge a Mariúpol quan va ser detingut per l'exèrcit rus i posteriorment executat.

Fotograma del documental 'Mariupolis 2'

Kvedaravicius ja havia rodat un documental a Mariúpol el 2014, Mariupolis, un fresc de la rutina en temps de guerra d'un grapat de persones que s'esforcen en seguir amb les seves vides tot i els combats de fons entre l'exèrcit ucraïnès i els nacionalistes pro-russos. Quan fa uns mesos va esclatar la guerra actual, el cineasta –i també antropòleg– va viatjar de nou a Mariúpol per retrobar-se amb els protagonistes del documental, ara en una ciutat assetjada per l'exèrcit rus i mig en ruïnes. Allà, Kvedaravicius filma un grup de persones refugiades en una església, l'únic edifici que queda dret en un barri devastat per les bombes.

Gairebé sense història ni fil narratiu, Mariupolis 2 és un document valuós per la cruesa amb què captura la tensió de viure enmig d'una pluja de projectils entre imatges de cases destruïdes i escenes quotidianes de gent resant, menjant o escombrant la runa del carrer. Si el documental es pot veure a Canes és gràcies a Hanna Bilobrova, la promesa de Kvedaravicius, que va aconseguir rescatar el treball del cineasta i el va editar a correcuita amb la muntadora habitual del director per arribar a temps a Canes. Amb gest greu, la mateixa Bilobrova ha presentat la pel·lícula al festival aquest dijous. “És un honor ser aquí i poder compartir l'últim treball del Mantas”, ha dit abans de començar a plorar i abraçar-se amb l'equip de la pel·lícula.

stats