Les barraques de la Cañada Real, escenari del millor ‘western’ de l’any

BarcelonaEl 2025 han coincidit dues pel·lícules filmades en les perifèries urbanes, en comunitats que existeixen en els marges econòmics, morals i fins i tot estètics de la societat moderna. D’una banda, el documental de José Luis Guerin –i premiat al Festival de Sant Sebastià– Històries de la bona vall, ambientat al barri de Vallbona i, de l’altra, la ficció Ciudad sin sueño, que el madrileny Guillermo Galoe ha rodat a la Cañada Real, l’assentament irregular més gran d’Europa, on centenars de famílies viuen a només 15 quilòmetres de Madrid en barraques o en cases sense els serveis mínims –fa cinc anys que alguns sectors no tenen subministrament elèctric.

Curiosament, tant la ficció de Galoe com el documental de Guerin s’amaren de la poètica fronterera del western crepuscular a través de l’arribada del progrés a un món sense civilitzar i el funcionament quotidià a partir d’uns codis personals al marge de la societat. “Tinc una visió de la Cañada Real molt fordiana, de John Ford –explica Galoe–. Hi ha personatges que són com el John Wayne de L'home que va matar Liberty Valance, a mig camí entre el bé i el mal, que tenen una moral pròpia, lleis pròpies, mites propis. Personatges que sostenen el món que els envolta, un món que tremola quan arriba un nou ordre que qüestiona la seva manera de viure”.

A Ciudad sin sueño, que arriba als cinemes aquest divendres, el protagonista és un nen gitano de 15 anys, el Toni, que encara no ha perdut del tot la innocència de la infància, però que ja mostra en la mirada una obstinació i rebel·lia que contrasta amb l’amor pel seu gos llebrer i l’admiració pel seu avi, ferroveller, patriarca de la família i una de les persones més respectades del barri. Però l’existència del Toni trontolla quan els seus pares accepten una oferta de serveis socials per traslladar-se a un pis de protecció oficial de Madrid; allà hi ha metro, llum, supermercats, calefacció, perruqueries... “Però també hi ha camp per fer carreres de gossos llebrers?”, pregunta un Toni dividit entre el món de la seva infància que defensa el seu avi i el futur que anhelen els seus pares.

Ficció de quilòmetre zero

Tots els actors que apareixen a Ciudad sin sueño són veïns de la Cañada Real que s’interpreten a ells mateixos. Galoe els va reclutar fent un “càsting salvatge”, porta a porta. “No volia gent de fora –assegura–. Tots els ingredients havien de ser del territori”. Per facilitar-los les coses, Galoe ha construït tots els personatges “des de la persona”, a través d’un “pacte de confiança absoluta” que li ha permès “conèixer a la perfecció cada particularitat, cada tret, que és precisament el que li atorga bellesa a una persona”. Tanmateix, el director subratlla que la pel·lícula és “una ficció total” que neix de l’enamorament que sent quan descobreix la Cañada Real i la seva gent. “Vaig sentir la necessitat de reelaborar aquell món en la ficció, i vaig trobar la clau per fer-ho en la mirada dels nens que hi viuen, que s’explicarien allò com qui explica un conte”.

Si Ciudad sin sueño és un conte, doncs, és un d’iniciació a la vida adulta, un coming of age amb els seus rituals de pas i descobriments pertorbadors. En aquest sentit, un moment clau de la història és quan el Toni travessa el llindar del pati de la Paqui, la dona que controla el narcotràfic de la zona, territori vedat a la càmera –i al Toni– que, de sobte, revela el costat més sòrdid de la Cañada Real. Els estralls de les drogues en els addictes que hi viuen són el gran estigma, la ferida oberta. “A la Cañada hi ha molts treballadors normals: electricistes, paletes, ferrovellers... I no els agrada viure al costat d’un mercat de la droga, i tampoc que es mostri”, explica Galoe. “Però els que sí que treballen en aquest món, fins i tot els addictes, que són l’últim estrat de la societat, estaven desitjant mostrar-se com són. La Paqui volia ser vista perquè tothom sabés com és i, com ella diu, per sortir d’aquell infern”. De fet, el director va haver de frenar algun addicte que es va presentar al rodatge amb el braç ensangonat i la xeringa penjant: “Em deia, «vull que em mostris així», però no és necessari caure en la imatge morbosa. De fet, m’interessa més veure tot això a través de la cara del Toni, del que sent aquest nen que està passant a la vida adulta de manera brusca, sense difuminats”.

¿Com es va guanyar Galoe, un estrany d'aquell món, la "confiança absoluta" dels veïns i la comunitat? Ell diu que, simplement, amb "molta escolta, molta observació, molt d'amor i molta compassió, sense prometre coses que no pensés que podia complir, sense condescendència i amb molta feina". De fet, el director va començar a treballar en el terreny el 2019, fent uns tallers de cinema. "Jo vaig aprendre com es representaven a ells mateixos, i ells van començar a entendre què era el cinema", explica.

Fa uns mesos, després de l'estrena a Canes en una secció paral·lela, van projectar la pel·lícula a la Cañada Real amb una pantalla inflable. "Quan es van veure van sentir que ells també tenen un lloc en les imatges –recorda el director–. Que ells també poden fer pel·lícules, i que són bons actors. I que han fet una pel·lícula en la qual se senten dignes i representats. És la seva pel·lícula, i les seves imatges. I que ells també tenen dret a guanyar".