'Arco', una aventura ecologista que vola a lloms de Moebius i Ghibli

Només cal donar una ullada als personatges de línia clara que habiten Arco i al seu univers assetjat per la catàstrofe climàtica per ensumar-se que Ugo Bienvenu ha madurat la sensibilitat i la consciència a la vora de les vinyetes de Moebius i de les pel·lícules de Hayao Miyazaki. Però, tot i que el director no n'amaga les influències, seria injust contemplar el film com un simple homenatge o una rèplica de fites alienes. Entre altres coses, perquè Bienvenu fa anys que cultiva aquest traç en còmics que exploren qüestions similars a les del seu primer llargmetratge (Ponent Mon ha editat les seves obres al nostre país). De fet, l’autor havia rebut diverses propostes per adaptar les seves vinyetes al cinema, però va preferir desenvolupar una història nova per a la pantalla, imaginant la trobada entre dos infants que pertanyen a temps diferents: l’Iris, que viu en el món de demà passat, entre relacions paternofilials a distància i cúpules que serveixen de refugi a les pluges torrencials, i l’Arco, que encara ve de més lluny, i que ha extraviat el destí en un viatge en el temps pel qual potser encara no estava preparat. L'elegant disseny del film no renuncia a l’espectacularitat ni al sentit de la meravella, però on es fa realment fort és en l’escala humana d’una narració alliberada de maniqueismes i d’antagonistes clars, i en el seu desig de buscar la lírica colpidora en indrets tan inesperats com, per exemple, la memòria agonitzant d’un robot.